A ghost story (David Lowery) és això que explica el títol, en tota la seva senzillesa. Però, com en totes les bones històries —siguin de fantasmes, o no—, la senzillesa és la porta d’entrada a una complexitat que ens pot deixar atònits si sabem endinsar-nos-hi. Al llarg de poc menys d’una hora i mitja, l’artefacte preciós i pulcrament estilitzat de Lowery ens fa caminar per les coordenades de l’espai i del temps, donant ressò al misteri fundacional, a la mare de totes les fórmules que ressonen des que l’existència és existència. Tenim una casa on hi ha sorolls estranys, aures i llums, com a epicentre d’una història mínima. Tenim Casey Affleck i Rooney Mara, en una vida senzilla. Tenim dos personatges que aguanten els fonaments del temps, també reduïts a la mínima expressió: Casey és C, Mara és M. Un bon dia, C té un accident de cotxe i el seu espectre torna a casa, discretament, cobert amb un llençol, tal com dicta el manual clàssic del bon fantasma. Sense que això sigui un destorb o un caprici naïf, entenem el diàleg que el film estableix amb una tradició on els esperits travessen parets i tenen comportaments fantasmals, tal com ha de ser, coberts amb un tros de tela que esdevé identitat i que no és altra cosa que el cobriment mortuori que tapa el cos just quan se’n va. Perquè d’això es tracta: de saber marxar.
El temps, l’espai i el do de desaparèixer són presents des de l’inici, quan Virginia Woolf es converteix en el pòrtic d’entrada —“a qualsevol hora que es despertava, la porta s’estava tancant”— i la història ens posseeix amb les argúcies d’un ritme lent, d’unes escenes que necessiten contemplació, que exasperen per com són de fascinants, que ens demostren que la mort és bella. A ghost story és una delícia visual, plàstica i delicada, amb una mirada de posat arty, però amb un pòsit contundent pel que fa a les premisses estètiques, que mai es converteixen en les coreografies de la buidor que ha acabat esquitxant el flux d’informació totalment innòcua —i malaltissament insubstancial— de les xarxes socials. David Lowery construeix a partir de l’esteticisme, certament, però no s’hi recrea en va. Que les escenes s’allargassin és part del tracte, que els primers 50 minuts siguin entusiàsticament tediosos provocarà que els propers 40 siguin un esclat de pura emoció, en un contínuum perfectament conduit per un so ambient i una banda sonora excel·lent, que va d’allò que sembla l’himne de l’alegria en un piano desafinat a la meravellosa I get overwhelmed, de Dark Rooms, que sentim a través dels cascos de M.
És el so que fa el silenci quan algú marxa. El mal que fa l’absència, malgrat ser-hi, amb la materialització física del fantasma de C. convertit en un voyeur del dolor, en un privilegiat espectador del buit que és partícip de la postmort, i de tot allò que inexorablement també forma part de la vida. És una història de fer caixes, de pintar de nou la casa, de fer entrar algú a passar la nit. De tornar a començar, d’agafar el cotxe i que el sol et torni a il·luminar la cara. És la lluita entre el temps, l’espai i nosaltres, i és una manera de desfer-se, de fer-nos pensar de com d’estrany i inversemblant és el nostre pas per la vida, en un trànsit no lineal, sinó circular. A ghost story, una història de fantasmes simple, mínima, capaç de traçar un hipnòtic exercici de lirisme que acabarà, vulguem o no, commocionant-nos.
A ghost story
Direcció i guió: David Lowery
Any: 2017
Durada: 87 minuts
País: Estats Units
Música: Daniel Hart
Fotografia: Andrew Droz Palermo
Repartiments: Rooney Mara, Casey Affleck
Gènere: Drama sobrenatural