Al Consell Europeu que transcorregué el passat dijous i durant el dia d’ahir, hi planava un tema complex i tenia agendada una qüestió espinosa: l’afer català i què fer amb les negociacions d’accés de Turquia a la Unió Europea (UE). El primer tema, el de la situació al Principat post 1 d’octubre, planà i no aterrà en plenària malgrat que la cancellera alemanya, Angela Merkel, ho demanà explícitament. I el segon… Bé, el segon ha hagut de passar per l’enèssim entrebanc polític.
Les últimes setmanes, aquestes dues situacions, separades per tot un mar, s’han trobat al terreny de la retòrica en forma de comparació entre els executius de Rajoy i Erdogan. Una afirmació que difícilment comprarien els mandataris assistents al Consilium. Gairebé 60 anys després que la Comunitat Econòmica Europea (CEE) signés el primer acord d’associació amb el govern d’Ankara, ahir tocava fer balanç del camí recorregut i revisar els esdeveniments ocorreguts un any després de la temptativa de cop d’estat del 15 de juliol de 2016. I l’exercici no era massa esperançador pels euròfils turcs.
Hores abans de l’inici del Consell, el Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) acollia una trobada dels participants al projecte FEUTURE, sobre el futur de les relacions UE i Turquia i per mapejar les dinàmiques i posar a prova escenaris d’entesa. Un d’aquells espais per pensar col·lectivament tan necessaris en moments com l’actual, on la complexitat dels esdeveniments que ens ha tocat viure exigeixen aproximacions el més multidisciplinàries possibles.
L’acadèmica de la Universitat de Sabanci, Meltem Mütfüler, definia els intercanvis entre Turquia i els estats de la Unió com un relació depenent d’un compromís alt dels actors implicats i un cost polític baix per les parts. L’Estat espanyol, per la seva banda, és un govern de ple dret dins de la UE, i la possibilitat —que s’ha enunciat diverses vegades— que sigui expulsat per vulneracions dels drets fonamentals cobra una dimensió hilarant quan tombem la vista a l’Est, cap a l’anomenat grup de Visegárd.
Els països comunitaris que l’integren, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia i Hongria, han tingut un paper més que qüestionable pel que fa a garantir el dret d’asil en els termes expressats als òrgans de govern de la UE. Especialment preocupant és la situació hongaresa pel que fa a vulneració dels drets humans, entre altres la llibertat de premsa. L’ex-secretari general de l’OTAN, Javier Solana, assegurava el gener de 2015, a Barcelona, a la presentació del llibre del traspassat periodista Xavier Batalla El mundo es una idea (RBA, 2015), que si Hongria tornés a ser candidata al club comunitari no assoliria els barems exigibles de compliment dels drets fonamentals.
Un representant del cos consular turc dialogava dijous al CIDOB amb la investigadora Nathalie Tocci de l’Institut d’Afers Internacionals (IAI) de Roma sobre com, fins ara, el diàleg per l’accés de Turquia s’ha donat des de la cooperació mitjançant transaccions, en l’estira i arronsa de la filosofia del més accés a la UE per més avenços cap als estàndards comunitaris. Els diplomàtics turcs apuntaven a la necessitat que la cooperació es donés des d’una entesa basada en normes, i amb Turquia amb veu i vot a les agències europees.
Malgrat el to diplomàtic de l’esdeveniment, entre els assistents planava el fantasma de l’arrest de l’empresari i activista pro-drets humans Osman Kavala, una detenció que engreixa la de desenes de milers de persones que han estat privades de llibertat després de la temptativa de cop d’estat de l’estiu de 2016. L’encarregat de recordar-ho fou el director general de Veïnatge i Negociacions d’Ampliació de la Comissió Europea, Christian Danielsson. Un recordatori que incomodaria l’embaixador turc Omer Onhon, també present a l’acte.
El del juliol de l’any passat fou un cop d’estat de debò, val a dir, amb militars als carrers i centenars de morts. Una precisió necessària per l’abús d’una metàfora en determinades capçaleres espanyoles, la del cop, tan forçada com l’encaix amb el tipus penal de sedició dels fets pels quals els presidents de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural han estat empresonats.
A EL TEMPS ja hem escrit a bastament sobre el delicat panorama post-cop a Turquia i les incòmodes concessions a canvi d’implicació amb la política d’asil comunitària, així com de l’ambigüa relació entre l’Executiu del conservador Recep Tayyip Erdogan i el salafisme sirià. Obviant l’ocupació militar que l’aspirant a formar part del club europeu manté al nord de Xipre, un país de la UE.
Els esdeveniments i la situació actual no conviden a l’optimisme, i és en aquest sentit que cal llegir les declaracions que va fer ahir el president del Consell Europeu, Donald Tusk: “Volem mantenir la porta oberta a Ankara, però la realitat actual a Turquia ho fa difícil”. La cancellera alemanya, Angela Merkel, anava més enllà i, segons l’agència Reuters, titllava “d’inacceptables” les actuacions turques que han violat els drets humans i exigia una retallada dels fons de finançament destinats a aquest país.
Per tot això enumerat i enllaçat, és evident que Espanya no és Turquia, malgrat els diferents informes que apunten a una regressió dels drets fonamentals en aquest estat de la UE. Com a mínim, no ho és a ulls dels mandataris i dirigents europeus, que ahir van tornar a situar, en l’entrega dels premis Princesa de Asturias, el conflicte a Catalunya com una qüestió interna i subsumida a la llei espanyola, per la qual van demanar respecte.
Espanya no és Turquia, però convé no descartar la possibilitat que s’acabi semblant molt a Hongria si no actuen mecanismes coactius supraestatals, com proven de fer-ho, per la via de la transacció, amb el govern d’Erdogan: un país dins de la UE que, en paraules de Solana, no podria entrar al club comunitari si ara no hi fos per no acomplir les exigències europees pel que fa al respecte dels drets fonamentals.