Cròniques Armamentístiques

El fangar turc dels explosius espanyols

Turquia, situada entre Europa i el Pròxim Orient, malda per mantenir l’estabilitat tant a les seves fronteres exteriors com a l’interior del país. La combinació d’Estats limítrofs immersos en guerres civils, un conflicte sectari a la zona i una política de veïnatge erràtica han invertit la màxima del seu anterior primer ministre. Parlem d’Ahmet Davutoglu, qui també ocupà la cartera d’Exteriors. Venia la seva política internacional com una gestió de “zero problemes amb els veïns”. Avui, però, Turquia té zero veïns amb els quals no tingui problemes. Entre ells, la Unió Europea. Tot això, però, genera al mateix temps un benefici comercial per a les empreses armamentístiques i d’explosius civils de l’Estat espanyol.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'estiu de 2015, un camió carregat amb 21 tones de cordó detonador fabricades a la planta de MAXAM Anadolu, filial turca de l’empresa espanyola MAXAM, provà de travessar la frontera entre Turquia i Síria. Els funcionaris de duanes no ho veien gens clar. El transportista pretenia dur el carregament a Amman, la capital de Jordània, fent passar el vehicle per un territori controlat per grups insurgents enfrontats amb el règim de Baixar al-Assad. Les possibilitats que arribés a la destinació desitjada eren molt minses. La Direcció de Duanes de la ciutat d’Antakya es va negar a donar llum verd al camió quan volia superar el pas fronterer de Cilvegözü sense una confirmació dels ministeris d’Exteriors i Seguretat Nacional turcs. Finalment, no va ser autoritzat a passar.

Res no quadrava. La direcció destinatària del transportista no era real. I la investigació periodística duta a terme pel diari Cumhuriyet va projectar dubtes més que raonables sobre l’existència d’aital empresa. El periodista Aykut Küçükkaya recorda que, aleshores, la filial espanyola de MAXAM a Turquia es va desentendre: “Nosaltres ens limitem a dur el producte”, li van dir. Per acabar-ho d’adobar, fonts de la matriu de la companyia a Madrid asseguraven a aquest periodista —en un correu el març de l’any passat— que, quan es va procedir al recompte un cop el camió va tornar al polvorí, “hi mancava producte”. Segons les mateixes fonts, hom va alertar la policia turca i hom va procedir a la detenció del conductor.

Turquia no investiga

Bona part de les contrastacions sobre el paper de la matriu espanyola de MAXAM després de la recerca de Cumhuriyet es van publicar al digital VICE News, gràcies al periodista David Meseguer. La seva investigació —i la de qui escriu aquestes línies— provava de donar resposta als interrogants que planaven sobre l’operació. Existia l’empresa jordana compradora del material explosiu o era una tapadora per amagar un enviament a Síria? Quins grups rebels controlaven la part siriana de la frontera? A qui podia anar dirigida la mercaderia i en mans de qui pot haver acabat el que es va perdre? Quina responsabilitat tindria la multinacional espanyola? I per què l’Estat turc no ho va investigar, quan la ruta escollida i l’empresa compradora aixecaven tantes sospites? I sobretot si, tal com deia el portaveu de MAXAM a l’Estat espanyol, la companyia jordana disposava dels permisos pertinents.

Després que es publiquessin aquestes informacions, hi va haver un requeriment parlamentari a Turquia per esclarir el paper de l’Executiu i dels òrgans de control en tot plegat. Però aquesta petició “va desaparèixer del sistema”, ens va assegurar l’assistent del diputat per la província de Hatay, Mevlüt Dudu, membre del CHP, partit opositor a Erdogan. A Hatay, a més, hi ha el pas fronterer per on es volia que el camió passés per arribar a Jordània. Després hi hagué l’amenaça de cop d’Estat al juliol i el requeriment es perdria definitivament.

No era la primera vegada que una preocupació com aquesta arribava a l’Assemblea Nacional de Turquia. El 2014, el Cumhuriyet també destapava la implicació del servei d’intel·ligència turc (MIT, per les seves sigles en la llengua del país) quan va provar de fer passar un carregament d’armes als rebels sirians amagat entre ajuda humanitària. Els únics detinguts en aquest afer van ser els fiscals que van ordenar la investigació. El director del diari i el responsable de la redacció d’Ankara, Can Dündar i Erdem Gül, van acabar complint condemna més tard per espionatge i revelació de secrets d’Estat per això. Finalment, el Tribunal Constitucional de Turquia en va dictaminar l’alliberament.

L’alegria va durar poc. La temptativa de cop d’Estat del passat juliol va sorprendre Dündar fora del país i no va poder tornar. Va veure que el seu nom encapçalava la llista negra de periodistes. Així ho va explicar en una trobada a porta tancada durant una fugaç estada a Barcelona.

Aquesta és una més de les diverses operacions grises del Govern turc. Un alt diplomàtic d’aquest país establert a Madrid va afirmar a qui escriu que la prioritat del seu Govern era “eradicar l’Estat Islàmic de les fronteres”. Responia a la pregunta sobre els eventuals —i compromesos— suports de l’Executiu otomà al grup salafista Ahrar al-Sham. Aquesta organització, avui integrada en el Front Islàmic sirià, combat contra Al-Assad a la frontera entre Síria i Turquia. Coopera també amb l’antiga filial d’Al-Qaida al país, Jabhat al-Nusra. Les seves declaracions es prestaven a ser interpretades com que el Govern turc veu els salafistes com un mal menor.

Encara hi ha més. Una trucada l’abril de 2016 al conductor del camió implicat en l’afer anteriorment esmentat va servir per confirmar que continuava en llibertat. De fet, encara treballava per a Selamoglu, l’empresa que va dur a terme el transport del cordó detonador. Una situació que contradiu la informació aportada pel portaveu de MAXAM a Espanya. No sembla que Turquia es prengui molt seriosament aquest afer concret. Ni tampoc la lluita contra el gihadisme en termes generals.

Des de fa anys, Dogu Eroglu documenta les xarxes gihadistes de Turquia. Eroglu és periodista i també investigador de l’Institute for the Study of Human Rights, ubicat a la Universitat de Columbia. De la seva recerca es desprèn que les xarxes de reclutament de l’Estat Islàmic es troben, sobretot, en territori urbà. Concretament, a Ankara i Istanbul. L’organització terrorista aprofita especialment les zones més deprimides, distingides per barraques i altres símbols de pobresa extrema. Eroglu recorda que Turquia fou permissiva amb aquest grup, perquè va estar a prop d’escombrar els kurds sirians i els seus aliats fronterers. Bona part de la guerra civil contra aquesta minoria al sud-est es lliura a l’Iraq i a Síria.

L'autorització policial refereix MAXAM Anadolu com a titular del permís.

Implicacions legals

MAXAM Anadolu, la filial turca de la companyia espanyola, sorgeix d’una aventura conjunta entre Turkish Anadolu Nitro AS i MAXAM Europe, SA l’any 2009. Quatre anys més tard, l’empresa invertí 8 milions d’euros per alçar una fàbrica a Karakas, una localitat de la província turca de Malatya. La multinacional amb seu a Madrid n’és la sòcia majoritària, cosa que es fa patent en la foto de família el dia de la inauguració de la planta. A la imatge onegen dues petites banderes: l’espanyola i la turca.

Aquest pes de la matriu té una traducció lògica. La gestió de la comptabilitat i el control dels registres d’entrades i sortides de mercaderies depenen “totalment” de la seu espanyola. Ho diu el responsable de compra i venda de la filial turca, Fatih Budak. La sucursal funciona amb la presència d’un directiu espanyol per orientar l’estratègia comercial. Les decisions es prenen “segons el criteri” del director de MAXAM a Espanya, explica Budak; i “en línia amb les polítiques de la companyia a nivell global i amb la legislació vigent al país”, segons el portaveu de MAXAM a l’Estat.

A l’Estat espanyol, la llei que regula el comerç d’armes a l’exterior obliga les empreses del sector a inscriure’s en un registre. Perquè la transacció es faci efectiva, cal un dictamen de la Junta Interministerial para el Comercio y Control de Material de Defensa y Tecnologías de Doble Uso (JIMDDU). Parlem de doble ús quan som davant d’un producte que pot ser utilitzat tant en situacions civils com en la guerra. La corda detonadora de MAXAM Anadolu entraria dins de la primera categoria.

Fonts de la Comissió Europea consultades per aquest mitjà entenen que el producte investigat entraria sota el que estableix el codi 1A008c de la posició europea sobre exportació d’armes de 2008 de material de defensa i doble ús. Pel que fa a la densitat linear —del gruix—, la pàgina web de la companyia proveïa diferents tipus de corda detonadora, els valors de la qual superarien els 80 grams. Aquesta densitat quedaria afectada pels paràmetres del codi esmentat.

No és el cas del producte interceptat, si ens cenyim al que diuen les referències al producte en les factures a les quals aquest mitjà ha tingut accés. Però agents del TEDAX espanyol asseguren a EL TEMPS que aquest tipus de corda l’havia utilitzada ETA per garantir la continuïtat del tren de foc a l’hora de detonar un càrrega. Per arribar al gramatge desitjat, només cal trenar-la. Tot plegat, podria tractar-se d’una maniobra legal per eludir responsabilitats penals i d’una nova forma de garantir subministrament d’explosius sense que hi hagi conseqüències per al conductor. De fet, aquest ha estat el cas.

Davant de la improbabilitat que Turquia emprengui accions per investigar els successos, el Govern espanyol pot plantejar l’establiment de controls sobre empreses matriu de material de defensa amb seu a l’Estat, o obligar-les a informar la Secretaria de Comerç sobre les operacions realitzades. Així ho diu a EL TEMPS Eduardo Melero, professor de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Madrid i membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

Suport financer i polític

Els últims cinc anys, la matriu de MAXAM ha estat beneficiària de diversos crèdits de la banca espanyola. L’entitat que més hi ha invertit, el BBVA, ho ha fet amb més de 204 milions d’euros. Cal afegir-hi tota una sèrie de crèdits de diner públic, com ara els de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) espanyol que ascendeixen, gairebé, a 49 milions d’euros. Són dades de l'informe del Delàs Els bancs que inverteixen en armes. Actualització del finançament d'armament nuclear, de bombes de dispersió i de les principals indústries militars espanyoles (2011-2016).

Sota el mandat de l’anterior ministre de Defensa, Pedro Morenés, la indústria militar va comptar amb un important suport estatal. En una entrevista a RNE, l’ex-ministre va assegurar haver recorregut “més de 500.000 quilòmetres representant i donant suport a la indústria de defensa”. El maig de 2015, encara sota el seu mandat i un mes abans de l’incident, l’Executiu espanyol aprovà una inversió extraordinària de 856 milions per als programes de defensa estatal. El febrer de 2016, amb la plaça en funcions, Morenés demanava ampliar la partida de defensa “per responsabilitat i solidaritat”. Pedro Morenés ha ocupat càrrecs en diverses empreses del sector. Mentre ell va tenir la cartera ministerial, totes es van beneficiar amb uns 115 milions d’euros.

L’ara ex-ministre espanyol va visitar Turquia, un any abans de l’obertura de la planta de MAXAM Anadolu, per impulsar acords amb la seva contrapart. L’acció política és clau per fer negocis en aquest Estat. L’entesa intergovernamental és indispensable per poder operar en un país tan intervencionista com el turc. I és tota una aposta estratègica. Perquè, de fet, Turquia és el tercer país que va rebre més armes des de l’Estat espanyol l’any 2016. Només l’hi van superar Austràlia i l’Aràbia Saudita.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.