"Les i els professionals del món de la cultura volem denunciar el retorn a la censura que està atemptant contra la llibertat d'expressió, un dret consolidat socialment i democràticament en la nostra constitució. Exigim la protecció dels nostres drets fonamentals perquè sense cultura no hi ha democràcia."
El passat 5 de juliol al migdia, les professionals de la cultura van decidir coordinar-se en una mostra de solidaritat conjunta compartint textos com aquest. Sens dubte, és encomiable la capacitat de resposta i denúncia que té el sector de la cultura quan se sent amenaçat, però si aspirem al fet que s'atenguin les exigències del missatge i es respecti la llibertat d'expressió, amenaçada pels nous governs de dreta i extrema dreta, hem d'anar una mica més enllà. I si no ens imposem, aquesta denúncia pot acabar sent un esforç estèril.
A finals de 2020, quan ja havíem sortit del confinament, però les restriccions continuaven marcant la nostra vida, vam veure una iniciativa amb una praxi molt similar que ens pot ajudar a entendre quin és el problema. Les sales i els teatres es veien afectats amb severes restriccions d'aforament, i un sector que depèn tant de fer funcions i omplir sales per poder cobrar, no es podia permetre continuar sortint a escena amb tan poques entrades venudes.
El lema escollit per protestar davant d'aquesta situació fou La cultura és segura, i igual que ara fa un mes, molta gent arreu de l'Estat també el va compartir, solidaritzant-se amb la causa. El discurs de la protesta demanava a les institucions més laxitud en les restriccions per poder fer funcions amb la normalitat més gran possible, reivindicant que calia combatre la precarietat de les condicions específiques del sector en el moment d'excepcionalitat de la pandèmia. En comptes d'aprofundir en les causes d'aquesta precarietat, les treballadores ens aliàvem amb els responsables del taquillatge, la intermitència i la resta de problemes d'aquest model cultural suïcida, tot per exigir mesures pal·liatives a l'Estat i continuar reproduint les mateixes dinàmiques que ens precaritzen.
Va ser paradigmàtic que aquell mateix estiu, SMAC (Sindicat de Músics Activistes de Catalunya) denunciés a les xarxes socials que el Festival Cruïlla a Barcelona no contractés als artistes, pactant-hi percentatges de taquilla vergonyosos, amb el hashtag #CruïllaATaquilla. Paradigmàtic perquè posava sobre la taula les contradiccions de classe que el discurs superficial de la cultura és segura no ens deixava veure, i alhora, perquè al cap d'uns mesos de feina, diversos sindicats i associacions del sector es van unir per fer un programa de mínims amb què negociar amb les institucions. Amb aquest programa es va fer virar el discurs amb un nou lema, la cultura és treball, apuntant no només a pal·liar els efectes de la crisi sobre les treballadores, sinó també a millorar-ne les condicions.
Amb aquest exemple, podem veure que la solidaritat dins del sector té un topall, i són les condicions materials de les treballadores. En aquell moment d'indignació generalitzada, semblava molt urgent unir forces per reclamar que s'obrissin els teatres amb normalitat, que la cultura era segura. Però segura per a qui? Sota quines condicions? Qui serien els beneficiats reals d'aquella situació?
Perquè encara que siguem conscients de les condicions en què treballem, encara patim una certa romantització de l'ofici quan sorgeixen iniciatives com aquestes, amb discursos suposadament amplis, que a l'hora de la veritat són un parany que sota la idea d'unitat del sector davant d'una injustícia, ens fa retrocedir i acceptar acríticament l'estat actual de les coses. No podem anar de la mà de qui ens explota, perquè buscarà sempre el màxim benefici en qualsevol context, i si els cal reduir discurs o deixar de permetre que certs artistes pugin a l'escenari per poder obrir i vendre entrades, ho faran. Per exemple, el 2018 la sala Amstel Art, a València, va decidir suspendre un concert d'Ebri Knight a falta de dos dies per evitar que fessin reivindicacions polítiques durant l'actuació, tal com els responsables de la sala van fer saber al grup. Perquè el poder de grans marques, com les de cervesa, a esdeveniments culturals també els permet censurar-nos, i això ho hem de tenir molt present.
Cal que abans de compartir certs missatges els llegim amb deteniment i tinguem la capacitat crítica d'anar més enllà, assenyalar l'arrel del problema, i entendre per sobre de tot que no som un sector aïllat de la societat. Que el món de la cultura no existeix. La cultura és un aspecte més de la nostra societat, i per molt que tinguem condicions laborals específiques, continuem sent treballadores en un sistema capitalista. Si insistim en la idea que formem part d'un altre món, continuarem aïllats, observant atònits com mai s'acaben d'omplir les sales.
Perquè afirmar que cal denunciar el retorn a la censura mentre Pablo Hasél fa 2 anys que és a presó és absolutament cínic i curt de mires, però dir que la llibertat d'expressió és un dret consolidat socialment i democràticament en la nostra constitució, sembla directament una broma de mal gust. Una broma de mal gust perquè el règim mai ha deixat de censurar artistes, però també perquè fa vuit anys que tenim la llei mordassa i ni el govern més progressista de la història no s'ha atrevit a tocar, ni sembla que la constitució sigui cap impediment perquè aquesta llei continuï existint.
Perquè l'Estat continua utilitzant-la contra els Moviments Populars, ofegant a multes a tothom qui gosi practicar la desobediència a la violència institucional i, per tant, limitant el dret a protesta i a la llibertat d'expressió. Perquè no només es vulnera la llibertat d'expressió a la cultura, també a la classe treballadora organitzada, i no ens hi podem alienar. Per això, és important que siguem crítiques. No podem ser víctimes de la immediatesa, encara que davant de la injustícia sentim la indignació i la necessitat de solidaritzar-nos, perquè sinó, acabem comprant el marc de l'extrema dreta i la seva agenda.
Compte, això no vol dir que no hàgim de denunciar aquesta situació, tot el contrari. Però hem d'entendre que l'extrema dreta aprofitarà qualsevol escàndol que els esquitxi per mantenir-se al centre del debat. Gràcies a la seva estratègia basada en la provocació han aconseguit arribar on són, i aquests atacs a la llibertat d'expressió no són més que una tàctica més dins la seva batalla cultural. Perquè quan se'ls ha denunciat, ells han alçat la barbeta amb prepotència, reafirmant-se, dient que volen erradicar l'agenda cultural de l'esquerra. Intenten esborrar del mapa qualsevol element cultural crític mentre bombardegen les xarxes socials amb el seu discurs antifeminista, espanyolista i racista.
Perquè el seu objectiu és virar cap als seus posicionaments els consensos socials a través d'una guerra bruta, amb dades i notícies falses, arrossegant cap a la dreta tota la societat. I si per defensar-nos de les seves agressions acabem defensant acríticament les institucions de l'Estat, guanyen la partida, perquè els comprem el marc, i acabem defensant a qui ens ha reprimit tot aquest temps.
Cal que entenem que l'Estat no vetllarà per nosaltres, i que exigir la protecció dels nostres drets fonamentals és un esforç estèril quan no tenim el poder per fer-los efectius. No podem restar immòbils en la performativitat, limitant-nos a compartir missatges a xarxes socials. Si volem exigir quelcom, ens hem d'assegurar que es pot acomplir. I això passa irremeiablement per l'organització.
No podem permetre que s'imposi el seu model de cultura. Amb el darrer veto a Cavall Fort, Camacuc, Enderrock, Llengua Nacional i El Temps que Vox vol imposar a la biblioteca de Borriana, veiem els seus intents de retornar a i reforçar l'identitarisme espanyolista, volent-nos privar de llegir en valencià. El seu model de cultura és l'alienació absoluta, impedir a les classes populars que connectin amb la seva llengua i la seva història. Acorralant-nos, com deia Fuster, a un reducte folklòric.
Amb el nou context institucional, en què l'extrema dreta farà valdre el seu poder, aquesta situació pot escalar a nivells que ara mateix desconeixem. Veient la constant dretanització de la societat, és imperatiu que ens posem a preparar l'ofensiva. L'extrema dreta s'ha pres molt seriosament la batalla cultural, i no podem mirar de braços plegats.
Cal polititzar tots els espais on treballem, continuar denunciant les condicions laborals i el clientelisme d'un model cultural caduc, assenyalar les contradiccions del sistema dalt i a baix de l'escenari. Fem arribar la nostra cultura, la popular, la Revolucionària, a tot arreu. Fem propis teatres, auditoris, museus i centres culturals on treballem. Organitzem-nos per combatre la precarietat i desobeir la censura. Per això, és primordial que treballem en espais autogestionats, lliures de la seva ingerència. Aprofitem i reforcem els espais que ja tenim, els Casals i Ateneus, Centres Socials Autogestionats, espais sota control popular on poder fer trinxera. Construïm el front cultural.
Per acabar, ens agradaria reivindicar l'Art militant, aquell compromès en el contingut i en la forma, i que tantes vegades ha nodrit els processos revolucionaris. El nostre país n'és ple de referents, des de Miguel Hernández a Criada 74, passant per Francesc Català-Roca, Ovidi Montllor i Maria Mercè Marçal. Hem de tornar a creure en la Revolució, i això passa també perquè les artistes ens impliquem dins i fora dels espais on construïm el nostre Art. Cal crear nous imaginaris, ficcions i no-ficcions, explicant-nos què ens passa, reflexionant conjuntament i generant comunitat.
Per cada obra censurada, deu funcions més. Fem-les arribar, dotem-nos de les eines que tenim per fer-les arribar. Potser ens haurem de tornar una mica més punkis del que som. Tornar al carrer. I començar a fer les coses sense permís.
Asier Gilabert, intèrpret i militant d'Arran