Eren les vuit del matí, Chems tornava a casa del treball i el cotxe dels seus pares s’estava incendiant davant la porta. Dues hores després, Chems contemplava dempeus les restes calcinades del Peugeot 107, esperant un servei de grua. Mira a un costat i a l’altre del carrer, i l’olor és de plàstic fos. “Estan totalment fora de control”, diu Chems, que parla més amb to de declaració que d’acusació. Amb ell, dues dones assenteixen amb el cap. “Això no ajuda ningú”, diu una.
El dissabte pel matí, al barri de gratacels Pablo Picasso de Nanterre, els avalots van ser la resposta al crim contra Nahel M., de 17 anys. Aquest era el seu barri. Nahel no era una persona coneguda, però era un veí. I el van soterrar dissabte.
Chems també assistirà al funeral. “Hem de demostrar que no ens oblidem d’ell ni de la resta”. Per “la resta” es refereix a tots els joves que han mort en operacions policials a França. El seu cotxe cremat no li fa canviar el punt de vista. “Nahel no hauria d’haver mort”.
Ni ell ni els seus veïns volen donar el seu cognom a cap periodista. Estan espantats. “Aquests xiquets ja no coneixen els límits, vull salvar el meu cotxe”, diu Nazera, de 38 anys. Ella té un fill de 17 anys que coneixia Nahel. “Si estiguera ací ara mateix, estaria al carrer amb els seus amics”. Nazera resta impotent. Truca constantment el seu fill, però el que pensen els seus amics per a ell és més important que el que li diu la mare, que l’ha enviat aquest estiu amb la seua família al Marroc. “Afortunadament”.
Qualsevol jove que, com Nahel, creix en els habitatges socials del barri Pablo Picasso, viu en un experiment constant. A la dècada dels setanta s’hi van construir gratacels que es troben entre els més alts, alguns diuen que també entre els més lletjos, de França. Els admiradors de l’arquitecte responsable, Émile Aillaud, els anomenen les “Tours nuages”, “Torres de núvols”. Qualsevol que es fixe en els veïns d’aquest barri veurà que tenen pocs recursos: són pares, mares, àvies i avis que van arribar a França per a treballar com podien. Al costat de les “torres de núvols” s’enlaira cap al cel la seu de vidre del banc Société Générale, on comença el districte de negocis més important de tot França: La Défense. Geogràficament no existeix una línia divisòria entre la vida del carrer i la gent de l’oficina. Però és com si hi haguera un mur social entre els dos móns.
Aquest dissabte, moltes de les grans botigues del voltant de La Défense van bloquejar les seues finestres amb panells de fusta i, al costat del barri Pablo Picasso, els restaurants de kebab van abaixar les persianes. Els manifestants de les nits anteriors van actuar sense contemplacions. Van calar foc els cotxes dels seus veïns, van destrossar caixers automàtics i van assaltar supermercats. A TikTok circula un vídeo de joves amb uniforme –pantalons de xandall negres, caputxa negra– aturats al costat d’un automòbil en flames, amb un supermercat Franprix patint un saqueig al rerefons. I algú que crida: “porta’m beguda de iogurt!”.
La destrucció i els vídeos de destrucció han entrat en una simbiosi que ha esdevingut com un accelerador d’incendis. Qui no permeta el seu fill adolescent eixir al carrer a França aquests dies, tindrà un adolescent a casa assegut davant continguts infinits de vídeos de flames en TikTok o Snapchat. Vídeos en què els perpetradors competeixen en audàcia i brutalitat. Sembla un motí sense paraules en què no s’escolten les demandes: només es veu el foc.
Però aquesta impressió canvia en Nanterre. Ací no es pot passar per alt la causa de la ira. El mateix nom es llegeix a tot arreu: a les persianes de les botigues, a les parets dels edificis, a les tanques de les obres... “Nahel”. “Nahel, t’estimem”. “Nahel, ets el germà petit de tot Nanterre”. “Justícia per a Nahel”. I al costat del seu nom, un cor. I un altre nom: “Florian”. Es tracta del policia que va matar Nahel d’un dispar. “Florian, estàs mort”. “A la merda la policia”. “Policies, assassins”. “Ningú no va gravar els fets?”.
Perquè el fet que quasi tot el món porte la càmera del mòbil en tot moment no només ha accelerat els avalots: també ha canviat la relació entre la policia i la població els últims anys. La policia és filmada pels ciutadans. Al Ministeri d’Interior de França això es veu com una amenaça. En 2020 una llei prohibia que els agents de policia foren filmats durant el servei. Les manifestacions contra la llei van ser tan massives que la van haver de retirar.
I en canvi, als suburbis de les grans ciutats, a les urbanitzacions i a les manifestacions, filmar la policia s’ha considerat, durant molt de temps, com un acte en defensa pròpia. Com un mètode per a recopilar evidències d’allò que no només denuncien els joves dels suburbis, sinó també les organitzacions de drets humans, contra la policia francesa. Els oficials actuen repetidament de manera racista i injustificadament brutal. La llista de francesos amb arrels africanes o àrabs que han patit abusos o han sigut assassinats per la policia és llarga. Lamine Dieng va ser asfixiada el 2007 per cinc agents. Ada Traoré va ser asfixiat durant un arrest en 2017. Théodore Luhaka va ser violat analment per un policia durant un control d’identitat el 2017. Cédric Chouviat va ser mort per asfíxia en un control de trànsit el 2020. Michael Zecler va ser colpejat per oficials en el seu propi estudi de música el 2020. I aquests només són els casos més destacats.
A Nanterre difícilment es pot ignorar com de malmesa es troba la relació entre la policia i els francesos racialitzats. En el costat oposat de la plaça Nelson Mandela, on van disparar contra Nahel, hi ha el carrer del 17 d’octubre de 1961. Aquesta denominació recorda una massacre perpetrada per agents francesos contra algerians que es manifestaven pacíficament. Milers d’algerians d’un barri empobrit i de classe treballadora a Nanterre, entre d’altres, es van traslladar al centre de París per a protestar contra la política francesa d’ocupació colonial. La manifestació va ser reprimida per la policia. Després, les autoritats van informar de sis morts, però se’n calculen desenes. Molts van ser colpejats fins la mort amb barres de ferro i garrots, i alguns llançats vius o morts al riu Sena. El 2021, el prefecte de la policia de París va protagonitzar en una ofrena floral per a les víctimes. Va ser la primera vegada.
De tornada a Nanterre aquest estiu, dissabte de vesprada, davant el cementeri, centenars de persones acompanyen el taüt de Nahel des del funeral a la mesquita fins ací. És una marxa silenciosa. Els més vells hi arriben en cotxe, els més joves vesteixen roba de carrer. Falten els omnipresents equips de televisió, que hi arribaran, tot i que la família volia passar el dol sense la premsa.
Safia està dempeus, observa el que succeeix. Vol mostrar la seua solidaritat. Té 38 anys i viu a l’est de París amb els seus dos fills petits. Viu en un d’aquells barris que a França anomenen Cité: molts immigrants, molt atur. La França temuda pels votants de Le Pen. El fill de Safia, en canvi, té cinc anys i por a la policia. “Hi ha, al barri, una plaça gran en què ens reunim tots a l’estiu. I si hi ha problemes entre els joves i la policia, aquests actuen amb gasos lacrimògens, hi haja o no xiquets jugant”.
El 2018, Safia va eixir al carrer amb les armilles grogues. Li va sorprendre la brutalitat de la policia contra els manifestants. La nit de dissabte a diumenge és notablement més tranquil·la que les nits anteriors: menys incendis, menys finestres trencades. S’apliquen tocs de queda nocturns a la majoria dels suburbis de París. Però el conflicte continua escalant. Durant la nit, desconeguts van provocar un incendi a la casa de l’alcalde del suburbi L’Hay-les-Roses, al sud de París. A més, des del 30 de juny circula un comunicat: “davant aquestes hordes salvatges no n’hi ha prou amb demanar calma, cal fer complir la llei. És l’hora de lluitar contra aquesta plaga”. També es pot llegir: “avui la policia lluita perquè estem en guerra. Demà estarem en la resistència i el govern ha de prendre nota”. El comunicat és d’un dels sindicats policials més importants de tot França.