Tan prompte com Ievgueni Prigojin va iniciar la seua rebel·lió la va fer desaparèixer. A dos-cents quilòmetres de Moscou va fer girar el seu comboi de vehicles en l’avançament cap a la capital russa i el va enviar “de tornada als campaments”, segons va anunciar. L’espectacle, absurdament aterrador, ha acabat. Prigojin ha retrocedit, i només queden les petjades dels tancs a l’asfalt.
Però realment res no ha acabat i pràcticament tot comença. Aquest cap de setmana, el sistema polític de Putin ha entrat en una nova època. Prigojin ni tan sols va necessitar arribar a la ciutat de Moscou per a obrir un camí de destrucció en l’autocràcia de Putin. De fet, va exposar la feblesa del Kremlin i la por de l’home que el dirigeix.
Preguntes sobre l’acord
Aquest desenllaç ha culminat amb un estrany acord que, segons es diu, el dictador bielorús Alexander Lukaixenko va aconseguir exercint la mediació entre Prigojin i el Kremlin. Va proporcionar impunitat per a tots els involucrats en l’aixecament militar, impunitat fins i tot per a Prigojin, que presumptament emigrarà a Bielorússia. Com és possible? Es tracta de l’home que va fer caure sis helicòpters i un avió en el seu camí cap a Moscou, matant més d’una dotzena de soldats russos. A Rússia només són arrestades les persones que es manifesten pacíficament contra la guerra amb cartells de cartró?
I per què un tracte tot just quan Putin havia acusat Prigojin de traïció i d’emprar mètodes terroristes el mateix dissabte al matí? Durant els primers anys de Putin com a primer ministre i com a president, la seua distinció característica era no negociar mai amb “terroristes”, a diferència dels seus predecessors. Per què ha sigut interpel·lat un cap d’Estat estranger per a mitjançar en un conflicte intern de Rússia?
Cants de Wagner
La facilitat amb què van avançar les tropes de Prigojin durant les 24 hores anteriors reflecteix també la feblesa de l’Estat de Putin. El corresponsal de guerra de la televisió russa Ievegni Poddubni va comparar les seues tàctiques amb l’avanç dels avions de Wagner sobre Trípoli, a Líbia: velocitat màxima i defenses antiaèries mòbils. La mateixa comparació mostra la vulnerabilitat del règim de Putin: després de dues dècades “d’estabilitat” de Putin, la guerra del desert ha arribat al seu país.
I, finalment, la feblesa també es veu reflectida en l’arribada de les tropes de Prigojin a Rostov, que van ser rebudes amb sorpresa amistosa. Els ciutadans que hi passejaven se’n van acomiadar amb càntics pronunciant el nom de “Wagner”. Es podrien haver imaginat moltes altres rebudes a unes persones que acabaven de disparar contra l’exèrcit que teòricament defensa els veïns de la ciutat ocupada pels mercenaris.
Molts enemics i poc programa
L’aixecament de Prigojin té elements de sainet, perquè és irresponsable i és absurd. Semblava clar, des de l’inici, que les forces de Wagner no serien suficients com per plantar cara a les de les institucions lleials al Kremlin. Prigojin s’havia guanyat massa enemics al llarg dels anys com per a tindre èxit. No compta amb cap partit polític ni amb cap programa, i ha mirat d’omplir aquesta buidor repetint la paraula justícia de manera continuada. La paraula es llegeix en l’escut d’armes de les seues tropes, i el mateix Prigojin va definir l’avançament militar cap a Moscou com “la marxa de la justícia”.
Però, en canvi, amb un somnambulisme notable, Prigojin ha trobat el punt des del qual és més probable que el sistema de Putin siga atacat: a través dels crítics nacionalistes de la guerra, els mateixos que la van justificar. Un home que va enviar sense pietat desenes de milers de presoners a la mort ara es rebel·la contra la guerra i desgrana, punt per punt, la propaganda del Kremlin utilitzada per a justificar “l’operació militar especial”.
El fet que Putin no haja pogut identificar i extingir aquesta font de perill a temps, i que després haja hagut de fer concessions inimaginables a Prigojin en lloc de retre comptes al “traïdor”, tal com va anunciar en el seu discurs del dissabte, és una de les humiliacions més profundes de la seua carrera. I es veu agreujada pel fet que encara no està clar com abordarà Putin la demanda més important de Prigojin: la substitució de la cúpula militar. El ministre de Defensa, Sergei Shoigu; i el cap de l’Estat Major, Valery Gerasimov, no han pres cap protagonisme en cap moment durant la rebel·lió.
La humiliació de Putin, per tant, tindrà conseqüències.
En primer lloc, és quasi impossible que Putin permeta que Prigojin guanye aquesta batalla.
En segon lloc, l’aixecament de Prigojin, certament, conduirà a nous episodis de repressió a Rússia, a la captura de traïdors reals o potencials als aparells de seguretat, a les elits o en la societat.
I en tercer lloc, és probable que Putin busque formes d’encobrir la humiliació a casa amb noves formes de violència més enllà de les fronteres russes. Putin no perdonarà els qui han permès que la seua feblesa quede reflectida.