Stefan Zweig, d’escacs; Edgar Allan Poe, de dames
A Novel·la d’escacs (Viena, 2023), Stefan Zweig lloa els escacs que Edgar Allan Poe criticava tant a ‘Els assassinats del carrer de la Morgue’ (Selecta, 1953)
A Novel·la d’escacs (Viena, 2023), Stefan Zweig desconfia dels jugadors d’escacs (“com més m’esforçava a imaginar-me un personatge com aquest [un campió d’escacs], més inconcebible em semblava una activitat mental que al llarg de la vida gira exclusivament al voltant d’un espai de seixanta-quatre caselles blanques i negres”), però lloa el joc perquè no deixa lloc a l’atzar: “L’únic entre tots els jocs que l’home ha inventat que se sostreu sobiranament de qualsevol tirania de l’atzar i lliura la palma de la victòria exclusivament a l’intel·lecte o, més ben dit, a una forma determinada de talent intel·lectual (...)”.
En canvi, Edgar Allan Poe opinava pràcticament el contrari a un dels seus contes més famosos, Els assassinats del carrer de la Morgue (amb traducció de Carles Riba a la Selecta, 1953): “Aprofito, doncs, aquesta avinentesa per afirmar que les altíssimes potències de l’enteniment reflexiu són més decididament i més útilment espletades pel modest joc de dames que no pas per tota la complicada frivolitat dels escacs. En aquest darrer joc, en què les peces tenen moviments diversos i rars, amb valors varis i variables, allò que és només complex és malprès (error no incomú) com una profunditat. L’atenció és cridada aquí poderosament a joc. Si es decandeix un instant, es comet un descuit, resultant-ne una pèrdua o la derrota. Com que els moviments possibles són no sols múltiples, sinó entrellats, els atzars d’aquests descuits es multipliquen; i de deu casos, nou, el jugador que guanya és el més concentrat i no el més destre. En les dames, en canvi, en què els moviments són únics i no sofreixen sinó poquíssima variació, les probabilitats d’inadvertència minven”.
La Venècia de Daphne du Maurier i Thomas Mann
Venècia és protagonista de dues novetats, la flamant traducció d’Ara no miris (Viena) de Daphne du Maurier, i la recuperació de la traducció de Joan Fontcuberta de La mort a Venècia (Navona) de Thomas Mann
A la inquietant nouvelle de Daphne du Maurier Ara no miris (Petits Plaers de Viena Ed.) l’autora de Rebecca i Els ocells descriu Venècia de nit (amb traducció de Lluís-Anton Baulenas): “El canal era estret, les cases semblaven inclinar-se al seu damunt. A la llum del dia, amb el reflex del sol a l’aigua, les finestres de les cases obertes, els llençols estesos als balcons i un canari cantant a la gàbia, havia tingut una sensació càlida, de recer acollidor. Ara, mal il·luminat, gairebé a les fosques, amb les finestres tancades, les aigües negroses, l’escena semblava del tot diferent, abandonada i pobra, i les barques llargues i estretes, amarrades als relliscosos graons de les entrades dels soterranis, semblaven taüts”.
A La mort a Venècia (“Sèrie P” de Navona Editorial) Thomas Mann també dona una versió prou negativa. Segons la traducció de Joan Fontcuberta del 1966: “No feia una gota d’aire i la pudor era forta, el sol cremava a través de la calitja que tenyia el cel d’un color pissarrenc. L’aigua clapotejava sordament contra les fustes i les pedres (...). Per damunt les tàpies rònegues de petits jardins, a banda i banda dels canals, penjaven manyocs de flors blanques i purpúries que escampaven una flaire d’ametlles. En les aigües enterbolides s’emmirallaven els arabescos de les finestres. La graonada de marbre d’una església davallava fins a tocar l’aigua; un captaire que s’hi arraulia trompetejant la seva misèria parava el barret i ensenyava el blanc dels ulls com si fos orb; un antiquari, davant la seva cova, invitava amb gestos servils a entrar els qui passaven, amb l’esperança d’ensarronar-los. Això era Venècia, la cortesana falaguera i suspecta: ciutat de fades, d’una banda, i de paranys per a estrangers, de l’altra...”
Hervé Falciani i el príncep de Marbella, entre els ‘Canalles’
Edicions del Periscopi publica Canalles, de Patrick Radden Keefe, entre els quals hi ha Hervé Falciani, que es va refugiar a l’Estat, i Monzer al-Kassar, un traficant d’armes conegut com el Príncep de Marbella.
L’autor de No diguis res i L’imperi del dolor (Periscopi, 2019 i 2021 respectivament), Patrick Radden Keefe, presenta ara una col·lecció d’”Històries verídiques sobre estafadors, assassins, rebels i malfactors” titulada Canalles, també a Periscopi. Inclou la història d’Hervé Falciani, l’enginyer informàtic que va revelar la informació privada del banc suís HSBC, el més gran del món en aquell 2009, “dades delicades” que van engreixar la famosa llista Falciani d’evasors d’impostos. Patrick Radden Keefe també explica la història del príncep de Marbella, Monzer al-Kassar, un traficant d’armes que es va construir a la costa andalusa el palau de Mifadil, amb garatge per a dotze cotxes i piscina en forma de trèvol de quatre fulles.