La ‘Novel·la d’escacs’ de Stefan Zweig i la de Vicenç Pagès
Viena Edicions edita la magnífica Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. A la literatura catalana, l’escaquer també era recurrent a la recentment reeditada Carta a la reina d’Anglaterra de Vicenç Pagès (Empúries, 2023).
Nova traducció de la intensa, reveladora i apassionant Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. Ara és Clara Formosa Plans qui signa la versió catalana d’aquesta obra sobre les obsessions i els diversos tipus d’intel·ligència (natural i apresa). No cal saber jugar a escacs per deixar-se endur per aquest relat que es llegeix d’una tirada. A les seues pàgines s’encaren el campió mundial, un jove amb un do natural per als escacs (i poc més) contra un desconegut, la història del qual es revelarà posteriorment. En una partida col·lectiva contra el campió, aquest aficionat recomana una tàctica que funcionarà: “Si ara el canviem per una dama, els la matarà de seguida amb l’alfil c1, i vostès hauran de retirar el cavall. Però llavors ell col·locarà el seu peó a d7, amenaçarà la seva torre, i encara que vostès facin escac amb el cavall, hi sortiran perdent i en nou o deu jugades estaran acabats. És gairebé la mateixa combinació ideada per Alekhin contra Bogoliúbov el 1922 al gran torneig de Pistiana”.
Vicenç Pagès, a la sorprenent, culta i originalíssima Carta a la reina d’Anglaterra (que Empúries ha reeditat ara, 25 anys després de la seva publicació), els escacs anaven apareixent periòdicament en la vida del protagonista (que viu més que Matusalem): “Arran d’un estat emocional que avui qualificaríem de depressió, vaig passar uns quants anys en un monestir prop de Foix, on uns monjos pacients em van ensenyar a llegir i a escriure. El prior, gras i afable, em va introduir en el joc dels escacs, que aleshores eren figures abstractes adornades amb dibuixos geomètrics: el joc procedia de terres àrabs, on estava prohibida la representació de figures humanes (...) Els escacs estaven prohibits pel Papa...”
Valldemossa, un paradís suportable a l’últim Coetzee
A El polonès (Ed. 62), el Premi Nobel de Literatura J. M. Coetzee situa els seus protagonistes a Barcelona, Girona, Sóller i Valldemossa. Sebastià Portell també hi ha anat per cercar Sand i Chopin a Paradisos suportables (Viena).
A l’última novel·la del Premi Nobel sud-africà J. M. Coetzee, El polonès (Edicions 62, 2023) és un pianista veterà, especialment conegut per les seues interpretacions de Chopin, que s’enamora de Beatriu, una dona de l’alta burgesia catalana.
El polonès segueix el joc de fer-se el Dant empaitant Beatriu i la convida a Valldemossa. Ella accedeix a trobar-se amb ell en una casa que el marit té a Sóller.
Allà, ell li fa una proposta: “Podria acomiadar-me de Polònia, comprar un apartament a Valldemossa i esperar que arribés una dama francesa, una George Sand cansada dels francesos i els seus costums barroers en cerca d’un polonès amable per oferir-li el seu amor. O podria buscar un apartament a Barcelona”. Coetzee ha reconegut en entrevistes que coneix Barcelona i Girona, però no ha estat mai a Mallorca, tot i que ha llegit Un hivern a Mallorca, de George Sand (Edicions de 1984, 2013).
Sebastià Portell viatja per les cases d’escriptors que hi ha Mallorca a Paradisos suportables (Viena, 2023) i també arriba a Valldemossa. Com els protagonistes d’El polonès, la de Chopin i Sand no és una relació convencional: “Alguna cosa feia grinyolar la pau de Chopin i Sand a la Cartoixa: era el fantasma de l’adulteri. Sand arribava a Mallorca amb el seu amant no només després d’haver deixat enrere el matrimoni amb el pare dels seus fills, el baró François Casimir Dudevant, (...), sinó que una agitada vida amorosa precedia la relació amb Chopin. El primer (...), el senyor Deschartres, l’administrador de la casa (...), l’advocat i polític Auréliane de Sexe i Stephane Gransagne (...) el novel·lista Jules Sandeau, (...) l’escriptor i dramaturg Alfred de Musset (...), el doctor Pietro Pagello (...), Franz Liszt, i...”
Els últims acords de Jeff Beck amb Eric Clapton: ‘Moonriver’
Apareix una última col·laboració del genial guitarrista, mort el 10 de gener passat, amb Eric Clapton, a qui va substituir com a guitarra dels Yardbirds el 1965, ara fa 58 anys.
Fa 60 anys que es va fundar The Yardbirds, el mític grup per on passarien els guitarristes Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page (després als Led Zeppelin). Jeff Beck va morir el 10 de gener i Clapton ja ha publicat una de les seues últimes col·laboracions junts: Moonriver.
Curiosament, a la seua Autobiografia de 2007 Clapton només cita tres vegades Beck. En dues ocasions només l’esmenta i la tercera tampoc no és molt cordial amb Beck: “Als Yardbirds ja m’havien substituït; havien contractat Jeff Beck i immediatament van tenir una successió d’èxits. Això em va deixar prou descol·locat”. Un altre EP recull les tres peces de Beck que van sonar gravades en el seu funeral (inèdites fins ara); n’hi ha una amb Imelda May i una altra amb Olivia Safe.
