Els pactes amb el diable d’Irene Solà i Vicenç Pagès Jordà
El diable i els tractes amb ell són els motors de l’última novel·la d’Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Anagrama) i la reeditada Carta a la reina d’Anglaterra de Vicenç Pagès (Empúries).
A Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, Irene Solà explica la trobada amb el diable: “La Joana el va veure mentre sacsejava les anques per eixugar-se la pixarada. Entre els arbres. Primer els ulls. Perquè centellejaven. Després la taca que era el coll gruixut i la gepa i l’esquena. Llavors el toro. Perquè era un toro. Imponent. Negre tot ell com la cosa més negra. Les banyes eren negres, la carn de dins dels ulls era negra, negres les pestanyes; negres les orelles; negres el morro ple de mocs, el front ple de remolins, el coll venut, les potes, les peülles, el ventre, els lloms, la pudenda; negres. Tan fosc que la nit semblava clara. I s’acostava. El pèl li brillava com si fos aigua. Treia baf, i pudia, com si l’aigua fos bruta i estancada. Era una pudor viva, que punxava. La Joana va deixar caure les faldilles i es va incorporar. El toro va preguntar, amb una veu més dolça i melangiosa del que una s’hauria pogut imaginar, ‘Què vols, bona infanta?’”.
El dimoni amb qui pactarà el protagonista de Carta a la reina d’Anglaterra (Empúries, 2023), de Vicenç Pagès Jordà, és diferent: “Quan, amb un sol moviment, el mercader es va desprendre de la capa, vaig veure que tenia el cos recobert d’escames d’un verd llefiscós. La columna vertebral se li prolongava en una cua punxeguda que es movia com una serp d’aigua. Avui dia, qualsevol persona que declarés que havia vist el diable seria considerada víctima d’alguna anormalitat mental, però al segle XI el diable era una entitat real. Si més no, Majestat —escriu el protagonista a la reina—, tan real com ho són avui els electrons o els quarks: ningú els ha vist, però tothom creu en la seva existència. La contemplació del diable em va produir una por concreta —gens semblant a la que pot produir una suggestió (...) Ni em va passar pel cap negar l’existència del diable: en aquell moment el veia amb els meus propis ulls i percebia amb el nas el seu alè pudent”.
Els jardins de Karel Capek i Giorgio Bassani
Al deliciós L’any del jardiner (Angle Editorial, 2023), Karel Capek fa un divertit retrat dels aficionats a la jardineria i una descripció de jardins més modestos que El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani (Proa, 2022).
Angle Editorial publica un llibre tan divertit que farà les dents llargues a Cul-de-sac, el segell de Comanegra per a les novel·les d’humor. L’any del jardiner, de Karel Capek, és una joia literària de la literatura txeca i universal que Jaume Creus ha traduït amb ritme: “Us diré com es reconeix un veritable jardiner. ‘Un dia m’ha de venir a veure —diu—, li he d’ensenyar el meu jardí’. Quan hi aneu per fer-lo content, us trobeu en algun lloc el seu cul que sobresurt entre les plantes perennes. ‘De seguida estic amb vostè —diu per sobre l’espatlla—, només planto això i llestos’”. “No es molesti, sisplau’, li dieu amablement. Al cap d’una estona, segur que ha acabat de plantar; si més no, s’aixeca, us embruta la mà i, amb radiant hospitalitat, diu: ‘Vingui, vingui, és un jardí petit, certament, però... un moment’, deixa anar, i s’ajup davant d’un parterre per tal d’arrencar unes quantes herbotes (...) ‘Ah, sí, volia veure el meu Erodium, oi? Un moment —gruny— només he de trasplantar aquest Aster, aquí té massa poc espai’. Després d’això marxeu d’allà de puntetes, deixant el seu cul sobresortint entremig de les plantes perennes”.
El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani, traduït el 1987 per Carme Serrallonga i reeditat per Proa, és més gran que el de Capek: “Com que el jardí tenia deu hectàrees, i els camins, entre grans i petits, feien un conjunt d’una dotzena de quilòmetres, la bicicleta era indispensable —havia decretat aviat la meva acompanyant—. (...) Li semblava absurd, a ella, que existís al món algú com jo, que no sentís envers els arbres, ‘els grans, els quiets, els forts, els pensatius’, els seus mateixos sentiments d’apassionada admiració. Com m’ho feia, per no comprendre, Déu meu, per no sentir? Hi havia a un extrem del ras del tennis, per exemple, al cantó de ponent, un grup de set esveltes, altíssimes Washingtoniae graciles, o palmeres del desert”.
Publicar en català (Sharpe) i en castellà (Coetzee) abans que en anglès
El Nobel J. M. Coetzee ha publicat la seua última novel·la, El polonès, en castellà, a l’Argentina, abans que en anglès. Martín i Serra ens recorda a 'Fragments d'inexistència' que Tom Sharpe va publicar L’ovella negra en català i castellà abans que en anglès.
J.M. Coetzee publica El polonès en castellà a l’Argentina, abans que en anglès, perquè hi ha trobat “un públic lector que realment es prenia els llibres seriosament i els llegia de manera intel·ligent”, segons The New Yorker. No és invent de Coetzee. A la seva recent biografia de Tom Sharpe, Fragments d’inexistència (Navona, 2023), Miquel Martín i Serra recorda que, “a casa de Granier, propera a l’Hotel Llevant, Sharpe també hi va acabar L’ovella negra, que va publicar l’any següent, primer en català i castellà que en anglès”. Sharpe s’havia instal·lat a Llafranc una temporada i dedicava la nova novel·la “a la memòria de Montse Turró i amb agraïment a Jaume, Maria Carme, Pep i Kim, i a tothom de l’Hotel Llevant de Llafranc”.
