La portera d’en Núñez era una senyora lletja, vella i no gaire brillant que no sortia aTV3 i ni tan sols llegia La Vanguardia. Ni s’il·luminava ni sabia què vol dir “pensament de gènere”, però anava cada dia a treballar i netejava la merda de l’escala de veïns. Òbviament, ningú li fotia cas i passava com un personatge insignificant. Precisament per això sabia què era la vida. La portera d’en Nuñez les havia vist de tots colors i se l’havia treballada des de baix.
Tenir a mà la portera d’en Núñez és important per moltes coses, i sobre tot convé quan a les organitzacions apareixen híperlideratges i es perd el contacte amb el món real.
La clatellada que el poble sobirà ha clavat a Esquerra Republicana –300.000 votants no es perden així com així quan es té el govern i el control estalinista dels telenotícies– se l’haurien pogut estalviar si preguntessin a la portera del carrer Calàbria o a l’italià i el xinès que tenen als bars de la cantonada i del davant de la seva seu. Recordin que Ciudadanos “només” n’ha perdut 277.000 i ha acabat com ha acabat. Per estalviar-se la patacada a les municipals a Esquerra li hauria convingut una consulta a la portera d’en Núñez.
No els calia perdre temps ni diners pagant l’assessoria de Marta Pontnou, estilista i autora d’un llibre clàssic de la literatura catalana que porta per títol “Els pecats de la xona i tot allò que la Moreneta ens perdona”; i de l’imperdible manual “SexeFicció”. A la portera d’en Nuñez mai no se li hagués acudit considerar ficció el sexe.
La portera d’en Nuñez sap que fitxarRomerito, Yerry Mina o Aleksandr Hleb porta directe al fracàs i que Amunike es passarà més temps lesionat que al camp. Exactament com mantenir Cambray a ensenyament i Gabriel Rufián de cap de cartell significa que al setembre el grup parlamentari d’Esquerra pasturarà al grup mixt.
La política es faamb estratègies i amb persones. A Esquerra li han fallat totes dues coses d’una manera que fins i tot fa tristor constatar-ho. La taula de diàleg ha estat un fracàs total, la gestió municipal ha estat ideològica, el menyspreu de l’oposició parlamentària ha estat antològic, la incompetència d’en Cambray ha estat vergonyosa. Hauria calgut buscar imatges de persones respectables que tampoc no s’han sabut trobar. La imatge de pinxo d’en Rufián és el pitjor que li pot passar a un partit polític en hores baixes.
Mai no es pot fer política republicana menyspreant els mestres i els metges, precisament perquè el republicanisme va ser una creació de mestres i metges. La república és un projecte de virtut cívica i Cambray és ara mateix un animal polític ferit que té en contra tots els professionals de l’ensenyament amb una comprensió lectora normal. Anar a votar Esquerra Republicana sabent que votes Cambray està només a l’abast de masoquistes molt viciats.
El ridícul de Gabriel Rufián a Santa Coloma de Gramenet era perfectament previsible perquè no havia trepitjat l’avinguda de Santa Rosa des de fa anys, no ha anat a la cova d’en Genís en la vida i no fa cara ni de saber que a Santa Coloma les patates braves es mengen amb allioli. Aquests coses la portera d’en Nuñez les sabia molt bé, perquè a la seva època saludava d’en tant en tant els germans Sayrach, però les Pontnou del món les ignoren.
Posar Rufián al capdavant d’una llista és letal per a la taquilla i està cantat que serà un fracàs tipus Martin Braithwaite. A més, als votants indepes cada dia els és més igual si a Madrid manen els uns o els altres perquè entre uns espanyols i uns altres espanyols no hi veuen diferència i, per tant, l’abstenció creixerà molt. Clarament, el món indepe no entén per què ha de salvar l’esquerra espanyola. Suposant que algun votant d’Esquerra encara tingui por del PP i Vox, el més normal és que directament voti per la filial catalana del PSOE i no per un per un projecte que ha vist fracassar tota la seva estratègia parlamentària als darrers anys.
Cal considerar, a més, el factor personal. Un home que parla en castellà i té pis a Madrid és qualsevol cosa excepte una aposta política guanyadora des de l’òptica d’un independentista català de classe mitjana. Rufián, com Inés Arrimadas, són perfils difícils que ennueguen algú que tingui la més mínima idea sobre què és la il·lustració. Han aparegut com a part de la política espectacle i ja se sap que l’espectacle devora els seus propis productes amb una facilitat espaordidora.
Pontnou, Cambray i Rufián formen part del friquisme polític i s’han arribat a creure seriosament que la política és cosa d’imatge i res més. Poden enganyar alguna gent durant algun temps, però no poden enganyar tota la gent durant tot el temps perquè ni el personal és tan ingenu, ni disposen de la Guàrdia Civil. Tampoc no tenen els diners de l’Ibex, que en aquesta circumstància els deixarà caure amb tota tranquil·litat. En aquestes circumstàncies, reseu un parenostre per l’ànima dels qui s’estavellaran a les urnes i relaxeu-vos.