Imagina’t per un moment que, pel simple fet de ser com ets, estiguessis condemnat a una vida de menyspreu i de precarietat o, pitjor encara, de caritat, a ulls de gran part de la societat i de les empreses. Saber que pots aportar molt a la vida d’altres persones, però viure amb l’agònica constatació diària que mai ningú no ho podrà veure perquè, per sobre de tot, ets i seràs una etiqueta que t’han imposat; freda, falsa i inamovible. Imagina’t com seria la teva existència si, per poder progressar, haguessis d’amagar una de les teves característiques congènites, fabricant una façana de normalitat per no haver de carregar amb l’estigma i les implicacions d’aquesta etiqueta. Que la majoria de les persones t’haguessin definit més pel que no pots fer que pel que sí que pots fer.
Encara avui, en ple segle XXI, aquesta és la realitat de part important del 16% de la població mundial que tenim una discapacitat reconeguda. Segurament tens un conegut, un amic o fins i tot un familiar en aquesta situació. Només un 26,9% de les persones amb una discapacitat reconeguda aconseguim la nostra inserció laboral. Segons l’OMS, les persones amb una discapacitat viuen una mitjana de 20 anys menys que la resta de la població i això és, en part, perquè tenen el doble de probabilitats de desenvolupar patologies com ara la depressió, l’asma, la diabetis, obesitat o malalties cardiovasculars. Per això, proposa l’enfocament One Health que insta als governs a fer front a l’arrel econòmica, social i cultural dels problemes de salut, i no només a facilitar-ne la cura quan ja és massa tard.
Miro enrere a la vida i veig un nen de vuit anys assegut a la primera fila d’una aula pública, amb un faristol i una làmpada de llum freda facilitats per la Fundació ONCE. 22 anys després, em remou pensar que part del que he aconseguit sigui precisament per l’aura de normalitat que vaig estar construint durant anys al meu voltant. Als 12 anys vaig eliminar el faristol i la llum de l’aula per intentar evitar l’estigma que comportava. També vaig apuntar-me a jugar a bàsquet, i ho vaig fer a nivell federat durant quatre anys, aprenent-me tot tipus de tàctiques per competir contra jugadors amb plenes facultats visuals. Als 16 vaig aconseguir una beca per estudiar el batxillerat als EUA, on vaig poder forjar una identitat nova, eliminant gairebé del tot el rastre de la discapacitat. Vaig preferir no veure bé la pissarra a admetre les meves necessitats. Passar-me nits sense dormir, estudiant, a demanar més temps per entregar els treballs. O treure pitjor nota als exàmens de la que hauria estat capaç d’obtenir, per no disposar de prou temps en condicions d’equitat.
I aquesta obra de teatre va durar fins el dia que vaig dir prou. Prou de fingir que no tinc una discapacitat per ser més acceptable per liderar a ulls d’una societat i d’una economia encara avui discriminatòries.Prou de voler ser qui no soc. Aquell nen de vuit anys ha crescut i ha decidit exigir l’equitat que com a societat ens posem a la boca constantment, tant per a mi com per a les altres persones del col·lectiu. Per això, actualment treballo de responsable territorial d’un programa del govern al sector social (Fundació Intermedia / ECAS) que em permet contribuir a la capacitació i inserció de persones en risc d’exclusió i al desenvolupament de plans de diversitat totalment subvencionats per a les pimes catalanes. Però amb això no n’hi ha prou i per això m'adreço a vosaltres.
La solució no rau a visibilitzar una façana inclusiva i accessible, sinó a incloure de manera efectiva els col·lectius en risc d’exclusió en la presa de decisions i als òrgans de lideratge
Al teu voltant hi ha persones amb discapacitat que no tenen veu. Aquell noi amb una paràlisi cerebral parcial que treballa en un CET per no ser utilitzat per empreses que només el voldrien a alguna recepció per semblar més inclusives. Aquella senyora (no nena) amb síndrome de Down a qui no van ajudar a desenvolupar la parla i la dicció en la seva infantesa. Aquella noia cega o amb baixa visió, mare soltera, que després d’una pila d’anys de formar-se i d’intentar trobar una feina per deixar de viure d’una pensió precària, desisteix de seguir buscant perquè no pot aguantar més el rebuig; sovint no disposant ni d’habitatge social. Aquell home amb la mobilitat reduïda, cansat de no poder transitar pel 90% de l’entorn urbà, mentre sent els polítics de torn parlar constantment sobre una accessibilitat teòrica que mai es tradueix a la pràctica. El 20,5% de les famílies de l’Estat tenim algú amb una discapacitat a la nostra unitat de convivència. Tots podem posar cara a la discapacitat. Aquestes persones tenen parer i mereixen ser escoltades.
El 23 de juliol ens enfrontem a una nova convocatòria d’eleccions a les Corts Generals espanyoles. Als debats, sentireu a parlar de molts temes. Pareu-hi atenció i pregunteu-vos qui parla de discapacitat i de diversitat. Penseu qui pot parlar-ne amb l’autoritat moral d’haver actuat per canviar la realitat de totes aquestes persones. I, sobretot, pregunteu-vos quins partits donen veu i tribuna a persones del col·lectiu que volen formar part de la solució.
I, si no sentiu cap veu que us en parli amb un mínim coneixement de causa, permeteu-me la llicència d’explicar-vos allò que reclama el col·lectiu. Som un 16% de la població mundial i ja no ens conformem amb les mirades piadoses, les ajudes precàries o els papers mullats d’administracions i empreses que parlen de diversitat sense actuar de forma efectiva per redreçar les injustícies que pateix el col·lectiu. Volem solucions reals i, sobretot, volem oportunitats per demostrar-vos que tenim molt a aportar i d’una altra mena. La majoria hem hagut d’aprendre a abraçar la nostra vulnerabilitat i no ens n’amaguem. Venim amb la lliçó apresa.
Necessitem que mostreu sentit crític envers qualsevol que us parli de polítiques socials, d'igualtat o de diversitat, però que no es comprometi a actuar de manera concreta i efectiva per redreçar les injustícies que els col·lectius en situació de vulnerabilitat pateixen. Cal dignificar i reformular les precàries pensions no contributives que cobren les persones amb major discapacitat i compatibilitzar-les amb la ocupació, especialment per a persones amb baixa qualificació per no condemnar-les de per vida a la precarietat. Cal promoure de forma decidida l’autoocupació de persones amb discapacitat, sortint de la mirada paternalista que predomina; sovint la via més ràpida a un lloc de treball en un context encara discriminatori. És imperatiu prioritzar, a les licitacions públiques, aquelles empreses que optin per crear ocupació de qualitat per a persones amb discapacitat i amb una bona gestió de la diversitat. Cal penalitzar la no actuació de les administracions per crear entorns accessibles. I com això, molt més.
La solució no rau a visibilitzar una façana inclusiva i accessible, sinó a incloure de manera efectiva els col·lectius en risc d’exclusió en la presa de decisions i als òrgans de lideratge. Igual que en altres lluites de progrés social, fins el dia que els col·lectius exclosos pel sistema no participin amb veu i vot en la presa de decisions, a tots els nivells, no hi haurà avenç possible.
Ho canviem junts?