És conegut que hi ha mascles d’animals, principalment mamífers (lleons, algun primat) que, després de foragitar o matar el company de la femella amb la que s’aparellen, maten també els fills d’aquesta. Així s’asseguren que els descendents que tindran amb la nova parella seran els seus, i que seran els seus gens, i no els del mascle vençut, els que passaran a les següents generacions. Una cosa semblant fan els paràsits de niu, com el cucut, amb els “germanastres” (els polls de l’espècie adoptiva): els foragiten del niu i així el paràsit acapara tot l’aliment que el pare adoptiu aporta.
No cal recular massa en la història universal per constatar que aquesta eliminació dels descendents del pare substituït és també un fenomen comú en l’espècie humana, sobretot en les nissagues reials (perquè és d’aquestes que hi ha més informació), i potser també passa ara, de manera menys evident però igualment efectiva. I sovint no són només els descendents d’altri els que reben, sinó els pares, germans, oncles, cosins, i totes aquells familiars o no que, per dret successori o altre, poden posar en perill el futur de l’occidor i de la seva nissaga.
Les revolucions polítiques, els canvis de paradigma social, cultural, religiós porten també sovint l’aniquilació de la situació prèvia per part de la nova.
Hi ha altres àmbits de la societat humana on això també passa, de manera menys cruenta però igual d’efectiva. La política de l’electe d’un partit altre del que ostentava abans el poder sol ser diferent, poc o molt, de la que feia aquest. La manera com actuen un nou directiu o directiva d’una empresa, un nou director o directora d’una institució, un nou president o presidenta d’una corporació, etc., sol ser diversa de la que duia a terme qui abans en tenia la responsabilitat, fos o no encertada la política que feia l’antecessor. Cal que es noti que l’amo ha canviat i que ara les coses es faran de manera diferent (que no sempre vol dir millor).
No només és llei de vida, sinó que, a la llarga, és una manera prou adient d’anar avançant. S’ha dit manta vegada que si les coses es fessin sempre igual, encara seriem a les cavernes; cal provar maneres diferents de fer les coses, d’intentar canviar-ne el modus operandi i de millorar-ne el resultat. Es produeixi o no aquesta millora, és clar que per gestió encertada, per serendipitat o per altres causes l’evolució biològica i l’evolució social humana han anat avançant.
Però sovint els canvis de responsables d’empreses i països no només afecten la cúpula dirigent, sinó bona part o tota la piràmide situada sota dita cúpula. Són poques les institucions en que la piràmide funcionarial es manté malgrat la mudança política. Un exemple de llibre, sigui cert o no, és el govern britànic: encara que aquest canviï, amb un primer ministre del mateix partit o d’una altra formació política, els funcionaris de sempre romanen (i segueixen manant, com irònicament retratava la divertida sèrie televisiva britànica Sí, ministre). Quan bona part de la piràmide és substituïda per nous elements, siguin aquests eficients o no, cal tornar a dissenyar primer, i executar després, polítiques noves (o polítiques velles disfressades de noves), sovint amb un retard notable degut a la necessària adaptació dels nous responsables, a tots els nivells. Això suposa generalment endarreriments, frenades, tornar a topar amb la mateixa pedra, etc. Els que, al llarg dels anys, hem hagut de relacionar-nos manta vegada amb els governs municipals, regionals o estatals per afers professionals coneixem perfectament aquesta tabula rasa funcionarial que obliga a repetir argumentaris i sol·licituds com si els arxius d’aquests governs no en servessin memòria.
Si hom considera que l’estament funcionarial d’un país, una regió o un municipi són eficients i gestionen adientment les seves responsabilitats, no caldria canviar-los en funció dels resultats electorals; simplement, les ordres que els donaran els nous responsables polítics seran poc o molt diferents de les que rebien dels anteriors i, eficients com són els funcionaris, les executaran de manera que les noves polítiques tinguin el resultat que els nous electes prometien en els seus programes. És, teòricament, allò que passa en la milícia: cal complir allò que manen els de dalt, retransmès (millor o pitjor) a llarg de la cadena de comandament i executat pel darrer soldat d’aquesta.
Amb les recents eleccions municipals i autonòmiques i les pròximes generals, seria bo que els electes fossin conscients d’això que s’ha dit: seran els màxims responsables de les polítiques, però els executors d’aquestes seran els funcionaris i tècnics a les seves ordres, que tenen l’experiència i el bon fer. Caldrà deixar-los gestionar el dia a dia.