Arriba el punt en què el mossèn ja en té prou i la missa s’acaba. El sacerdot agafa el micròfon i xiula, un so alt i sostingut. “Pssssssst! Psssssssst! Psssssssst!” Davant l’altar de la seva església, situada al centre de Madrid, s’ha format una llarga corrua de gent. Jubilades i empresaris, monges i criatures que claven cops de colze a tort i a dret per arribar a davant i fer-se una selfie o simplement tocar una dona a qui veneren com un déu.
Al bell mig de la gentada hi ha la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, de 44 anys. Duu un vestit de color magenta i està embolcallada en la boirina de l’encens. Agafa la gent pel braç i els dona la mà, molts dels seus fans s’han esperat més d’una hora per tenir l’oportunitat de veure-la de prop i, en ser-hi davant, se li llancen als braços.
El mossèn, cada cop més inquiet, demana a la gent que, si us plau, deixin les fotos per després, que les facin a fora. Ningú no li fa cas.
Ayuso no és especialment creient, però als fidels això els és igual. Són dies de campanya electoral a la capital espanyola, no falten ni dues setmanes per les eleccions autonòmiques i municipals. “Presidenta, guapa, has de guanyar!”, crida una jubilada. “Ha fet molt per Madrid”, afirma un jove rabassut de 24 anys amb cabells arrissats morens. Ayuso també l’abraça. I als ulls del noi s’hi acumulen les llàgrimes.
No fa pas gaires anys, pràcticament ningú no coneixia Isabel Díaz Ayuso. Avui, però, lidera el govern de Madrid, una de les comunitats autònomes més importants i poderoses de l’Estat. Ayuso ha ascendit fins a convertir-se en l’estrella del Partit Popular. A nivell intern són ben pocs els que s’atreveixen a qüestionar el seu poder. De fet, ja s’especula sobre quan podria intentar obtenir-ne la presidència.
A Espanya, Ayuso no deixa ningú indiferent: o l’odien, o l’adoren. Hi ha criatures que porten samarretes amb el retrat d’Ayuso estampat i en alguns bars han penjat fotos seves com si es tractés d’una imatge de la Verge. Els que la critiquen, en canvi, la descriuen com un perill, una persona que els recorda la figura de Donald Trump, i temen la direcció que puguin prendre els esdeveniments amb ella.
Amb Ayuso un no s’avorreix mai. Tan aviat menysprea el canvi climàtic com li diu a una líder de l’oposició que, si vol plorar, es quedi a casa. Durant la pandèmia va arribar a afirmar que Podemos —soci de govern dels socialistes de Pedro Sánchez— eren “pitjor que el virus”. I ha pronunciat frases com ara: “Si t’anomenen feixista és que ets al costat bo de la història.”
Després de prendre una copa de vi, una política d’un partit d’esquerres diu: “És com quan hi ha un accident a la carretera: no pots apartar la mirada.”
A les eleccions autonòmiques del 28 de maig, Ayuso vol ampliar el seu poder polític a la Comunitat de Madrid. Segons les enquestes, al voltant d’un 47% dels votants donaran suport al Partit Popular. Ella aspira a la majoria absoluta i, de fet, el seu nivell de popularitat recorda els temps en què a Espanya només hi havia dos grans partits al poder: el PSOE i el PP.
Qui és, però, Ayuso? Com s’explica que sigui tan popular i què significa això per a Espanya en general?
En conèixer-la en persona Isabel Díaz Ayuso fa l’efecte de ser propera. Ens trobem amb ella un dia calorós a la cabina dels comentaristes d’un estadi situat en un barri benestant dels afores de Madrid. Duu texans i vambes. Està lleugerament irritada. Acaba d’inaugurar una mena d’olimpíades infantils, tot ballant a l’escenari mentre els joves atletes desfilaven. Mentre feia el discurs se sentia a si mateixa, es lamenta. Tenir aquest eco a l’orella l’ha confosa. Dedicant-se a la política, això no li passa gaire sovint.
Ayuso és la petita de dos germans i va créixer a l’elegant barri madrileny de Chamberí. El seu pare era un home de negocis i ella no hi va tenir mai bona relació. “Amb mi era especialment dur”, va confessar una vegada. Arribat el moment, va estudiar periodisme i va marxar de casa amb 22 anys.
Els últims quatre anys al capdavant del govern autonòmic de Madrid li han canviat radicalment la vida, afirma. La pandèmia, una gran tempesta de neu, la guerra d’Ucraïna… no ha parat de treballar.
Ayuso parla dels dies en què va haver de treballar des d’una habitació d’hotel perquè tenia covid. El pare d’una bona amiga seva es va morir en aquella època, un home a qui ella coneixia des de petita. Explica que van ser els mesos més durs de la seva vida.
Ayuso va ser durament criticada per la política laxa que va adoptar durant l’època àlgida de la pandèmia. Va mantenir els bars i els restaurants oberts; fins i tot hi havia hagut casos de grups de joves francesos que viatjaven a Madrid per sortir de festa. El preu de la seva política va ser molt elevat: durant la pandèmia, Madrid va registrar un dels índex de mortalitat més alts del país. Segons les investigacions d’alguns mitjans de comunicació espanyols, durant la primera onada del virus, que fou especialment terrible, el govern d’Ayuso va impedir que les residències de gent gran derivessin residents malalts als hospitals de la comunitat, que estaven saturats. Milers de persones van morir sense rebre assistència mèdica.
Amb tot, actualment molts agraeixen a Ayuso que no els hagués deixat tancats dins de casa. I ella, fins a dia d’avui, està convençuda d’haver fet el correcte. “Ho tornaria a fer tot tal com vaig fer.” Afirma. “I sense esperar tant.”
L’Ayuso que entrevistem a l’estadi és una persona tranquil·la que té poc a veure amb la dona que al cap d’una estona es dirigeix als seus seguidors en un acte electoral que se celebra en un parc. Tan bon punt Ayuso puja a l’escenari i comença a xerrar, se li endureix el rostre. “Pedro Sánchez vol convertir Espanya en un país governat per la ultraesquerra”, brama. Sánchez debilita la monarquia i la capital. Ell i els seus “detesten Madrid perquè Madrid no els vota”. Sánchez menteix un dia rere l’altre, tracta la gent com si fossin bestiar. El públic l’aplaudeix.
Qui parla damunt l’escenari és Ayuso la demagoga. S’acarnissa especialment amb Sánchez, un socialdemòcrata més aviat inofensiu. Tanmateix, no dedica ni una sola paraula a la competència política de la comunitat de Madrid. És com si ja fes temps que li queda petita.
En escoltar l’Ayuso de l’escenari, s’entén per què és més popular entre els partidaris de la ultradreta de Vox que no pas entre els del seu partit. A Madrid, Vox és especialment dèbil, i això és gràcies a Ayuso. Tot i així, no té cap mena d’escrúpol a l’hora d’unir forces amb els ultraconservadors. No se n’ha distanciat fins gairebé a l’últim moment.
De bon matí, Ayuso sap quina frase la farà aparèixer als mitjans de comunicació durant el dia. I hi ha una persona que molts consideren responsable d’aquest modus operandi, un home que rep els seus convidats al palau de la presidència autonòmica, a la Puerta del Sol. Miguel Ángel Rodríguez, el director del gabinet de la presidència d’Ayuso, no té un cendrer damunt la taula, sinó dos. I a sota, una caixa de vi negre. Al puny de la camisa hi duu brodades les inicials per les quals se’l coneix des de fa dècades a Madrid: MAR.
Miguel Ángel Rodríguez, de 59 anys, és un tipus barbut amb el rostre ple de solcs. Temps enrere havia sigut assessor de José María Aznar, a qui va ajudar a convertir-se en president del govern. Ara, per Madrid corre la brama que vol fer el mateix amb Ayuso.
El mètode d’Ayuso és el mateix que el mètode MAR: cada cop que surt a la televisió, augmenta la quota de pantalla. Els canals de televisió ho saben. Per aquest motiu, a Madrid ja fa anys que Ayuso és el centre d’atenció. Pràcticament no hi ha dia en què no aparegui a les notícies. Ella és qui marca el ritme amb la batuta i la competència és qui s’adapta a ella i als seus posicionaments, no pas al revés. I el mètode Ayuso funciona perquè la societat espanyola està polaritzada i ella el que fa és reforçar encara més aquesta inèrcia.
“Madrid és Espanya”: una de les frases preferides d’Ayuso. Madrid és la llar de tots aquells que han arribat a la capital per tenir una nova vida. Si un escolta Ayuso durant prou estona acabarà tenint la sensació que Madrid és el melic del món. És allò que se sol anomenar “chulería madrileña”.
Si participés en un d’aquelles programes de Gran Hermano, Ayuso tindria prou opcions de guanyar. No fa pas gaire va assistir a la gala dels premis Los40 Music Awards i la cantant de reggaeton Anitta, mig despullada, va acostar-se-li sense embuts i va perrear-li una estona. Ayuso va riure i va prou gaudir de l’espectacle. Escenes com aquesta són el que li ha atorgat una mena d’estatus de culte.
El periodista Antonio Maestre explica que, a dia d’avui, Ayuso s’ha tornat immune a la crítica. Ell la coneix de temps ençà, quan la presidenta encara participava en tertúlies polítiques. Donald Trump va dir una vegada que podria disparar algú enmig de la cinquena avinguda de Nova York i no perdria ni un vot. Actualment, Ayuso ha arribat al mateix nivell, afirma Maestre. Ha arruïnat el sistema sanitari públic de la comunitat de Madrid. Ha estat implicada en negocis truculents i durant la pandèmia el seu govern va concedir un contracte al seu germà perquè portés mascaretes de la Xina. “Res d’això no l’ha afectada.”
L’equip d’Ayuso rebutja frontalment aquesta comparativa. Tanmateix, el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca descriu el seu estil polític com a “trumpisme”. A nivell de tot Espanya, però, la pregunta que molts s’estan plantejant avui és: una persona com ella té bones perspectives fora de Madrid? Ayuso es pot arribar a convertir en cap de govern?
A finals d’any, a l’Estat espanyol se celebraran eleccions parlamentàries. El candidat del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, té un perfil que, en molts sentits, és diametralment oposat a les estridències d’Ayuso: un tipus seriós, més aviat insípid, un candidat de centre que no es deixa endur per les guerres culturals del present. A mesura que la popularitat de Feijóo ha començat a caure, però, l’estridència de les seves pròpies compareixences ha anat augmentant.
Ayuso, de fet, ja s’ha carregat un líder del partit: el predecessor de Feijóo, Pablo Casado. Amb raó l’entorn del candidat a la presidència del govern està inquiet. Tot i així, en una trobada amb un grup de periodistes es va comentar que la proposta política d’Ayuso fa pensar en Liz Truss, la breu primera ministra del Regne Unit que va fracassar estrepitosament amb un pla de reducció d’impostos i de la qual fins i tot el príncep Carles va fer befa.
Evidentment, Ayuso nega tenir cap intenció de prendre el càrrec a Feijóo. Afirma que el seu lloc és a Madrid. De totes maneres, si se li dona corda, acaba pronunciant frases com ara: “És cert que hi ha molts ciutadans que em voldrien veure de presidenta del govern.” Però Feijóo ja ha estat escollit com a candidat.
Tot indica que Feijóo no està pas mal posicionat de cara a les eleccions de finals d’any; però també que haurà de marxar si fracassa. Aleshores Ayuso tindria la seva gran oportunitat. “Seria la successora lògica”, explica el politòleg Pablo Simón. “I, amb ella, el Partit Popular encara s’escoraria més cap a la dreta.”
De ser així, el gran show d’Ayuso, que fins ara s’ha pogut veure a Madrid, arribaria a tots els racons d’Espanya.