Les dues conclusions principals de l’1 d’octubre van ser que proclamar la independència de Catalunya era fàcil, i que allò difícil era mantenir-la. El que va fallar l’1 d’octubre va ser que els qui havien de proclamar la independència no la van proclamar, i els qui havien de construir les estructures para-estatals per mantenir la independència no les van construir. La gran majoria dels artífexs tant del primer com del segon requisit són els mateixos, els polítics. Per bé que ni Òmnium ni ANC van saber teixir, durant els anys anteriors al referèndum, un sotabosc que forcés als polítics a culminar el projecte i resistís la precarietat que ho seguiria.
La supervivència dels partits independentistes i els poders fàctics que parasiten passa per imposar a la ciutadania un revisionisme històric que enterri les dues conclusions. La repressió espanyola pot haver escapçat els lideratges independentistes d’aleshores, però no ha segat l’espanyolisme cultural i polític que els va fer optar per la desfeta. Al contrari, l’ha adobat. Per sortir de l’atzucac, l’independentisme ha de fer els deures en tres fronts.
El primer és bastir un sotabosc, un teixit d’entitats para-estatal que disposi dels recursos materials per fer que Catalunya rutlli cada vegada més separada del jou del règim del 78 i pugui sostenir el país en cas d’una declaració d’independència. El segon és crear un projecte de país que doti de legitimitat el sotabosc, que deslliuri les ments de la ciutadania catalana de l’espanyolisme que les colonitza i que projecti una imatge de poder que atregui els no convençuts – la tercera conclusió de l’1-O va ser que l’independentisme amplia la base quan es mostra orgullós i poderós, quan es percep com a capaç de materialitzar una alternativa democràtica. El darrer front és tenir líders que assumeixin els dos principis anteriors.
La feina de l’independentisme és dura i desagraïda, i la corrua d’anys durant els quals s’han d’anar assolint els tres objectius –sotabosc, projecte i lideratges– pot semblar desesperançador vist amb ulls del present. Les fites a llarg termini, però, s’aconsegueixen amb petits passos en el moment més immediat, i justament aquest cap de setmana tenim l’oportunitat de fer-ne un.
Molts independentistes es resisteixen a no votar durant aquestes municipals perquè una caiguda independentista implica l’ascens al govern de l’unionisme. Cal recordar, però, que en el moment en què Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP han assumit els principis de l’espanyolisme polític i cultural, s’han convertit en els principals executors de l’espanyolisme a Catalunya. Ara mateix, les dues tries dels catalans a nivell nacional són viure un procés lent cap a l’espanyolització a mans de l’independentisme espanyolista o viure’l de cop a mans de l’unionisme espanyolista. Sembla que el tarannà pactista que ha marcat la política catalana post Transició fa que el poble català es revolti quan l’unionisme s’imposa per la via de la repressió (poder dur), mentre que interioritza la dominació quan és exercida mitjançant la cultura o l’economia (poder tou). La predilecció de la submissió per la via del poder tou rau en què el neoliberalisme que promou l’espanyolisme permet als catalans viure en una fantasia d’igualtat en l’autonomia personal i administrativa, car tot conflicte entre Catalunya i Espanya queda reduït al nivell de la individualitat, a una qüestió de tries personals de subjectes que tenen les mateixes oportunitats i condicions d’exercir la seva catalanitat i/o espanyolitat. L’independentisme català, així com el PSC i comuns, ho han entès, i per això s’esforcen tant a desmarcar-se del poder dur promogut per PP, Ciutadans i Vox.
A aquesta imposició espanyolista s’hi ha de sumar el fet que l’acceptació per part dels estats europeus d’un consens neoliberal que privatitza els recursos naturals, materials i econòmics de l’Estat, per posar-los al servei de l’economia financera i especulativa, deixa als governs amb molt poc marge de maniobra per plantejar polítiques sobiranes que atenguin les necessitats de la població. L’exemple més clar d’això, a nivell municipal, són les eleccions a Barcelona. Cap de les formacions polítiques que s’hi presenten disposa dels recursos i la voluntat per posar remei als grans problemes que afecten la ciutat: la seva espanyolització, l’expulsió del veïnat dels barris a causa de ser una ciutat al servei dels turistes i les elits econòmiques transnacionals, i el canvi climàtic. Aquesta situació es repeteix, en menor mesura, a les altres capitals de demarcació i ciutats grans del país. En aquests casos, que l’independentisme es quedi a casa és allò més productiu, perquè deixa d’avalar la despossessió resultant de la convergència entre espanyolisme i neoliberalisme.
A la resta de ciutats i pobles, la decisió de votar l’independentisme hauria d’anar lligada a si cada votant creu que aquella formació política, atenent a les casuístiques que marquen la política municipal, està en condicions d’avançar en els tres objectius, la creació del sotabosc, el projecte que el justifiqui i l’emergència de nous lideratges –és un bon moment per acabar amb la perpetuació de certs alcaldes en municipis que s’han convertit en els seus feus. Molts votants poden sentir la temptació de votar les escasses candidatures independentistes de dreta populista que han anat sorgint pel territori. Fer-ho seria contraproduent, perquè aquestes opcions tan sols plantegen solucions superficials, reactives i excloents als problemes que pateix la població catalana, i servirien d’excusa als tres partits independentistes majoritaris per mantenir la seva estratègia espanyolista.
Davant l’avanç imparable de la pèrdua de sobirania i identitat que pateix Catalunya –i el País Valencià i les Illes Balears– a causa de la globalització (cultural i econòmica) neoliberal i de l’espanyolisme (cultural, polític i econòmic), la independència de Catalunya no implicaria que es governés millor, però sí que és l’única via possible cap a una millor governança. Com conclou Ot Bou Costa, “quan els votants van avalar la reculada i van caure els incentius perquè la Generalitat fes la independència, també van caure els que l’impel·lien a esforçar-se per governar bé”.
Mentre tinguin un entramat de consells comarcals i diputacions on col·locar els militants i donar-los feina durant els propers quatre anys, els independentistes no tindran cap incentiu per canviar l’estratègia. La pèrdua de llocs de treball –és trist anomenar així als òrgans executius i de representació democràtica–, sumada a la desfeta electoral, llançaria un avís de cara a les autonòmiques d’aquí a dos anys –les municipals serien l’equivalent a les eleccions a mig mandat dels Estats Units. També seria un revulsiu perquè les veus crítiques dins dels partits –molts cops en silenci per lleialtat al país, al partit o a la cartera– fessin el pas necessari per renovar les seves formacions.
Sotabosc, projecte i nous lideratges. Són els tres principis a partir dels quals l’independentisme ha de no votar, o votar, aquest diumenge.