Tots ens vàrem sentir afectats per les destrosses que els talibans, Estat Islàmic, l’ISIL, l’ISIS, el Daeix o qui fos que s’amagava sota aquestes sigles i noms van infligir a museus d’història i d’art, a temples de diverses religions, a estàtues (com els budes de Bamian) i altres mostres d’art i cultura, antic o actual, en especial a Síria i l’Iraq. Biblioteques, centres culturals, ciutats senceres considerades joies de l’art universal que l’arqueologia havia rescatat de l’oblit, com Palmira, foren dinamitades, enderrocades, malmeses com a conseqüència de la bogeria i el fanatisme que exigia obliterar el passat, no només el colonial europeu, sinó el passat tout court, encara que aquest fos esponerós i a l’origen dels imperis antics i dels estats actuals.
No cal dir que foren també lamentables les morts de milers d’integrants de la població civil o militar, l’empresonament, les execucions, la fugida sense saber la destinació de centenars de milers de ciutadans terroritzats per l’embranzida dels revoltats. Se’ns encongia el cor als que, des dels països veïns o allunyats, vèiem a les pantalles dels televisors una part petita dels disbarats provocats a l’Orient Mitjà. Però aquí vull parlar només d’aquesta vesània dirigida als testimonis que han restat de la grandesa del passat.
No havíem sentit la mateixa angoixa quan, a l’escola franquista, ens explicaven que els conquistadores espanyols havien enderrocat temples asteques, maies o inques, malmès baix relleus, cremat textos sagrats d’aquelles cultures americanes. I que n’havien espoliat les riqueses i esclavitzat els nadius. I que, durant segles, havien promogut el proselitisme cristià entre els pobles dels països conquerits, a les Amèriques, a l’Àsia i l’Àfrica. L’escola nacional catòlica ho considerava un deure: calia foragitar creences paganes i instruir els nous súbdits en les beceroles (la doctrina) de la nova (i única) religió.
Sembla que això d’anorrear la cultura, religiosa o no, dels pobles conquerits no és una exclusiva dels fanàtics actuals, siguin aquests polítics, religiosos o de qualsevol altra mena. I no cal que la conquesta sigui el resultat de guerres; pot ser, simplement, un canvi de paradigma cultural o religiós, en aparença incruent. Aquí em referiré especialment a les malvestats que provocà el cristianisme, però segur que l’islamisme té també una història semblant; potser el judaisme se’n salva: des de l’expulsió de Palestina i altres països i la Diàspora, sembla haver estat més agredit que agressor.
És conegut, més per la novel·la Quo vadis? d’Henryk Sienkiewicz i el film de Mervin LeRoy que pels llibres d’història, que Neró fou un dels diversos emperadors romans que perseguiren els cristians els primers anys del segle I. Però no ho és tant que l’auge del cristianisme es feu a base de liquidar tot senyal religiós considerat pagà o no cristià. Això ho explica, amb un detall esfereïdor, Catherine Nixey en un llibre que demana ser llegit d’una tirada: The Darkening Age (Nixey, 2017; La edad oscura, 2018).
Al llarg de les seves pàgines, Nixey explica de forma sorprenent, per desconeguda (almenys per qui això escriu), de quina manera una religió militant (la cristiana) va extingir les ensenyances del món clàssic, i no només les religioses. Amb exemples que s’estenen per tota la Mediterrània, des de Roma a Alexandria, des dels deserts de Síria i el nord de Turquia a Atenes, aquesta professora de clàssiques, historiadora i periodista ens presenta segles d’eradicació de tot allò que fos (o semblés) oposar-se a l’“única fe veritable”.
L’Imperi Romà havia estat generós a l’hora d’adoptar noves creences, que majoritàriament havia fet seves. Però l’arribada del cristianisme canvià les coses. Malgrat predicar la pau i la concòrdia universal, en els seus inicis el cristianisme “fou violent, implacable i intolerant. I un cop va esdevenir la religió de l’imperi, els seus fanàtics partidaris es dedicaren a la destrucció dels deus antics. Els seus altars foren desmuntats, els seus temples enderrocats i les seves estàtues fetes miques. Molts llibres, entre ells grans obres de filosofia i ciència, foren destinats a la foguera. Fou una aniquilació” (Nixey, 2017). El llibre de Nixey s’obre, precisament, explicant com el temple de Palmira, dedicat a Atenea, fou assaltat i l’estàtua de la deessa trencada i malmesa per fanàtics cristians a finals del segle IV. Les destrosses provocades pels fanàtic de l’ISIS al segle XX no foren, doncs, les primeres.
Aquesta actitud hostil envers tot allò que no fos cristià continuà al llarg dels segles posteriors, i és ben evident que perdura actualment. La història és plena d’episodis violents, molts d’ells desencadenats per guerres de religió entre partidaris de credos diferents (cristians, jueus, musulmans, etc.) o entre adeptes de variants d’un mateix credo (catòlics, protestants, etc.). La gihad islàmica contra els kafir (tots els que no són musulmans; el terme deriva de cafre) sembla haver pres el relleu a les croades i als altres disbarats que, en nom del Deu cristià, feren els seus fidels. En canvi, les lluites dels jueus contra els gentils semblen estar limitades a la història antiga. El contenciós bèl·lic entre Israel i Palestina té una base més territorial i històrica que religiosa.
El cristianisme tenia (i té) una cara fosca, que Steve Berry, un novel·lista actual, resumeix perfectament:
L'Església Catòlica havia assassinat més persones durant els últims dos mil anys que qualsevol altra institució ideada per l'home. Va suprimir sistemàticament el coneixement i va lluitar contra el progrés científic. Al llarg del temps, en un moment o altre, havia donat suport activament a l'esclavitud, el racisme, el feixisme i el sexisme. Va publicar el Malleus Maleficarum, que detallava com torturar i assassinar dones innocents. Va empresonar i va cremar científics en la foguera en un intent inútil de mantenir la ignorància de les masses. Va terroritzar jueus i musulmans durant segles, torturant i assassinant durant la Inquisició i les croades, tot en nom d'un Déu suposadament amorós. No va fer cas dels testimonis oculars de que els nazis mataven jueus. Va cobrir sistemàticament desenes de milers de casos relacionats amb conductes sexuals indegudes per part de sacerdots. Fins i tot va tenir l'audàcia d'absoldre les faltes que no s'havien comès, gràcies a les indulgències comprades amb diners (Berry, 2022).
Altres religions no surten tampoc ben parades; com a mostra, això és el que diu Richard Dawkins dels terroristes islamistes:
I qui, veient el que passa a Irlanda del Nord o a lʼOrient Mitjà, pot creure que el virus cerebral de la fe no és perillosíssim? Una de les coses que els ensenyen als joves terroristes suïcides musulmans és que el martiri és el camí més ràpid per arribar al cel; i no només el cel, sinó una part especial d’aquest, en què rebran el seu premi especial de 72 esposes verges (Dawkins, 1997).
És cert que el cristianisme (i es pot dir el mateix d’altres religions), a més d’aquesta cara fosca, en té una de lluminosa. L’esperança d’un món millor i el treball per assolir-lo, la caritat envers els pobres i els afligits, el suport de les arts, del saber i de la cultura en general són atots que el cristianisme conreà i conrea. En tant que fills d’una cultura judeocristiana posseïm uns valors morals i culturals notables. Però soc absolutament conscient que aquesta cara lluminosa descansa sobre un passat (i també un present) brutal, ignominiós i horrible.
Per això comparteixo totalment allò que ha dit en alguna ocasió Joan Francesc Mira:
«Fa anys que no soc creient, però estic integrat culturalment en el cristianisme i el catolicisme. Soc cristià i catòlic cultural. No tinc fe, però tinc una afinitat sensible i emocional. Hi ha una diferència entre la creença i l’experiència cultural i estètica».
Reconec els valors morals i culturals de la civilització judeocristiana, però abomino de la cara fosca del cristianisme i de les altres religions que, sentint-se dipositàries de l’única veritat revelada i convençudes que el seu deu era l’únic que mereixia ser adorat, passaren a sang i a foc els creients d’altres fes.