El 6 d’abril de 1914 fou una jornada especial al Principat: vuitanta-sis diputats, representants de totes les tendències polítiques del moment, es trobaren en assemblea al Palau de la Diputació de Barcelona i constituïren, de manera oficial, la Mancomunitat de Catalunya. Sota la presidència d’Enric Prat de la Riba —el seny ordenador de Catalunya, que en diria Eugeni d’Ors, i de qui enguany es commemora el centenari de la seva mort—, aquest nou organisme esdevingué el primer referent d’autogovern i de reconeixement de Catalunya com a única unitat territorial d’ençà de la derrota a mans borbòniques dos segles abans, i era la mostra que alguna cosa estava canviant al país.
En una època de creixement econòmic, però també de conflictivitat social i descrèdit polític, la Mancomunitat s’erigí com una eina de modernització capaç de traçar un ambiciós projecte que pretenia fer avançar la societat des de tots els àmbits: de l’educació a la ciència, de les infraestructures a l’administració, dels sectors productius a lacultura. I tot des d’una vessant innovadora i europeista.
La seva creació ens fou una victòria del catalanisme polític, sorgit poques dècades enrere, i representava, en certa manera, la consolidació d’un nacionalisme de caire conservador però molt modern i descentralitzador, amb una idea d’Estat dinàmica i adaptada als nous temps, allunyada, per exemple, de l’estil de les Bases de Manresa (1892). Un catalanisme sorgit a redós d’ateneus, centres culturals, diaris i revistes i entitats vinculades a l’associacionisme cultural —el sardanisme o l’excursionisme, per exemple—, que feia que s’hi veiessin representades tant la burgesia liberal com, cada cop més, les classes populars i menestrals. Un catalanisme que havia demostrat la seva força amb un primer moviment unitari uns anys abans, la Solidaritat Catalana (1906).
Dins dels viaranys del moviment, molt diversos, i al costat de les opcions polítiques majoritàries (la Lliga Regionalista, la Unió Federal Nacionalista Republicana, la Unió Catalanista...), aparegueren des d’inicis del segle XX i fins a la Primera Guerra Mundial un seguit de grupuscles i entitats menors, sovint aixoplugats en ateneus i casals, que propugnaven, amb certa confusió ideològica, la idea d’un Estat català propi. L’independentisme, que no és una ideologia sinó un objectiu, començava a prendre cos a partir de vies sovint divergents, ja fos a través del catalanisme radical, del republicanisme intransigent, dels moviments de solidaritat amb els primers presos polítics o bé emmirallant-se en processos de separació que estaven en marxa en aquells moments o que havien reeixit els darrers decennis: Grècia, Irlanda o Cuba. De fet, els grups separatistes (en terminologia de l’època) més decidits provenien justa ment de l’illa caribenya, influïts pel procés d’emancipació recent: a Santiago de Cuba, el diari Fora Grillons feia les primeres manifestacions pro-independència el 1906; la mateixa ciutat on, tres anys abans, havia aparegut la primera estelada, que prenia com a referència la bandera de la flamant nova república cubana.
El gran salt endavant de l’independentisme es produí amb la Primera Guerra Mundial (1914-1918), tot just encetada, doncs, l’experiència de la Mancomunitat. Tot i que Espanya es mantingué neutral en el conflicte (“hem de ser neutrals, perquè no podem ser una altra cosa”, que deia Francesc Cambó), i a banda de les conseqüències econòmiques, socials i polítiques derivades de l’enorme exportació de productes a ambdós bàndols enfrontats i la distribució dels seus guanys, una part de la societat bullia quan es plantejava la polèmica entre sectors germanòfils i aliadòfils.
En paràmetres generals, podem dir que el sector germanòfil el componia la dreta monàrquica i catòlica, mentre que republicans, socialistes i sectors obrers estaven del cantó dels aliats. Amb aquests darrers es trobava també la major part del catalanisme, pel qual la identificació amb França, que era vista com un Estat que defensava les llibertats democràtiques i les nacions oprimides —davant una Gran Bretanya que s’enfrontava al nacionalisme irlandès i les demandes colonials—, era total.
Per primera vegada, aquest context de lluita entre el despertar de les nacions i la democràcia que representaven els aliats, contra els grans i vells imperis, vistos com presons de pobles, desvetllà entre el catalanisme més radical la possibilitat d’intervenir-hi per tal de sortir-ne reforçat i aconseguir, així, un suport explícit a les seves demandes.
L’enviament d’un regiment de voluntaris armats, que lluitaren al costat dels francesos, creien que facilitaria una solució democràtica per a Catalunya un cop els aliats guanyessin la guerra. L’anomenat Cos de Voluntaris Catalans, sota la batuta del doctor Joan Solé i Pla, combaté a les batalles del Somme, d’Artois, el Marne, Verdun i fins i tot a Macedònia o als Dardanels (Turquia), però la victòria fou amarga, ja que les seves reivindicacions no foren ateses; ni tan sols pogueren emparar-se en els anomenats catorze punts que proposà el president nord-americà Woodrow Wilson, per po sar la base d’una pau sòlida a Europa —i que acceptava el dret a l’autodeterminació—, o aprofitar l’escletxa que suposà, també, la presa del poder per part dels bolxevics a Rússia, que instauraren un règim que a priori reconeixia també els drets dels pobles.
Tanmateix, arran de la pròpia experiència de la Gran Guerra, l’actuació d’Espanya al Marroc, el sorgiment de nous Estats al continent o l’aixecament de Pasqua a Dublín, féu que en el primer separatisme s’instaurés la idea que l’ús de la violència era legítima en el cas de les nacions oprimides, fent un gir decisiu cap a l’acció directa i l’insurreccionalisme —que, d’altra banda, era una opció que havien pres també altres en focaments trencadors i revolucionaris, com l’anarquisme o el mateix comunisme. De fet, i fins pràcticament la Guerra Civil (1936-1939), al si del separatisme hi hagué la dicotomia entre la via insurreccional i la via democràtica, la primera de les quals fou més forta als anys 20 i la segona a partir de la proclamació de la República.
Catalunya respongué a les noves expectatives sorgides de l’alterat món de 1918 amb una proposta d’Estatut d’Au tonomia que tingué l’oposició del Govern de Madrid i de la majoria de forces polítiques espanyoles, i que ben aviat quedà tancat en un calaix per l’augment de la conflictivitat social i política. Però, des de l’incipient independentisme, ressonà la veu de Francesc Macià, personatge que havia anat evolucionant dins el catalanisme i que, aleshores, tot just havia fet un viratge definitiu cap al separatisme. Macià rebutjà la campanya de l’Estatut i defensà l’opció independentista a Madrid com a via per solucionar el plet català. Així també ho exposà en una conferència, presidida per una estelada, a la seu del CADCI (el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, sindicat creat el 1904 i que, en paraules del periodista Francesc Canosa, era el laboratori d’emprenedoria, formació, cultura i xalet gran del catalanisme d’avantguarda).
I quan Cambó sortí al balcó de la plaça de Sant Jaume per explicar el projecte d’estatut, l’interrompé dient que “el temps de l’autonomia ha passat. Ara és l’hora de la independència. Visca la independència de Catalunya!”. D’aquesta manera, el 20 de gener de 1919 apareixia el primer partit polític netament independentista del moviment catalanista, encapçalat per Macià i Daniel Cardona —una de les figures clau del nacionalisme radical dels anys 20 i 30—: la Federació Democràtica Nacionalista (FDN). El seu objectiu era clar: aconseguir la independència per, a posteriori, treballar per construir una confederació de pobles ibèrics. Contemplava la línia política però també comptava amb una estructura paramilitar. Tanmateix, la Federació tingué poquíssima penetració i quedà relegada a la marginalitat.
Aquells foren, també, anys d’un cert despertar de la consciència nacional a les Illes i al País Valencià. En aquest darrer territori, el valencianisme polític havia anat estructurant-se a partir de 1902 sobre la base de setmanaris, casals i entitats polítiques sovint de curt recorregut, que recollien els fruits d’un renaixement cultural iniciat dècades enrere. Però fou també la Primera Guerra Mundial, i les inquietuds desvetllades arran de la triple crisi que patí l’Estat espanyol el 1917, les que crearen un magma propici per al sorgiment d’un discurs més allunyat del regionalisme que reclamà, a partir de la Declaració Valencianista (1918), la constitució d’un Estat valencià que formés part d’una Federació Espanyola o Ibèrica, que donés un impuls a la llengua i que fomentés els lligams amb altres territoris de parla catalana.
Els primers crits de “Visca València lliure!” s’havien sentit ja el 1909 en l’acte d’homenatge al poeta Teodor Llorente per part de membres de la Joventut Valencianista, però no podem dir que hi hagués, com al Principat, un moviment pròpiament independentista.
Retornant a Macià, aquest portà els plantejaments separatistes i insurreccionals a la nounada Acció Catalana, però fou derrotat. I aquest fet el portà a fundar, el 8 de juliol de 1922, Estat Català, on quedava inclosa l’FDN. Aquesta data és considerada, habitualment, com el punt inicial de la història de l’independentisme català, ja que el nou partit recollia explícitament, i en forma de proposta política, les reclamacions d’aquest moviment que feia dos decennis que havia començat a perfilar-se. I seguint amb la idea de les dues vies, juntament amb el partit naixien els primers escamots, grups paramilitars que es complementaven amb els membres de la també recentment creada Societat d’Estudis Militars que impulsà Acció Catalana.
Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) el separatisme passà a la clandestinitat, de la mateixa manera que ho féu la pràctica totalitat del catalanisme, l’obrerisme i el sindicalisme. Estat Català, més enllà d’accions reivindicatives —penjada d’estelades, pintades, atacs a alguns magatzems—, s’erigí com un front ampli de tendències republicanes i catalanistes d’oposició a la dictadura, que comportà el trencament de Daniel Cardona, que acabà fundant el grup Nosaltres Sols!, inspirat en la via insurgent irlandesa. Però se succeïren també dos episodis clau que marcarien el futur del moviment.
En primer lloc, l’anomenat complot del Garraf. Bandera Negra, un subgrup clandestí d’Estat Català creat per passar a l’acció, planejà atemptar contra el monarca Alfons XIII fent volar el tren en el qual viatjava al seu pas per la serra del Garraf, el maig de 1925. Però foren descoberts i el procés obert contra deu dels seus components (a tres dels quals els fou commutada la pena de mort inicial per cadena perpètua), generà una onada de solidaritat i simpatia (es recolliren més de 200.000 firmes al seu favor) que quedà demostrada en la rebuda que tingueren quan sortiren de la presó després d’una amnistia decretada el 1930.
Més espectacular fou el pla ideat per Francesc Macià de França estant. Després d’una infructuosa visita a Moscou per tal de cercar recursos i suports —en la qual s’arribà a entrevistar amb destacats líders soviètics com Nikolai Bukharin o Grigori Zinóviev—, posà en marxa l’emprèstit Pau Casals per tal d’aconseguir fins a 20 milions de pessetes que financessin el seu objectiu: crear un exèrcit català que ocupés una part del territori del Principat i propiciés un aixecament popular que posés fi a la dictadura i, eventualment, proclamés la República Catalana. Però la traïció d’un grup d’italians que els donava suport (comandats per Ricciotto Garibaldi, nét del famós revolucionari i agent mussolinià) posà en alerta la gendarmeria, que féu avortar l’operació abans que s’iniciés.
Però el fracàs del complot de Prats de Molló (1926), lluny de bandejar la figura de Macià, la catapultà —i, amb ell, la causa que defensava— a nivell nacional i internacional, sobretot a partir del judici celebrat a París el gener de 1927 i que acabà condemnant els acusats a penes molt suaus.
Començava a forjar-se el mite de Macià, “l’Avi”. El 1928 féu una ruta per l’Uruguai, l’Argentina, Xile, Cuba i els Estats Units per cercar suports a la causa independentista, coneixedor que els catalans d’Amèrica es mostraven sovint partidaris de la separació. Així, fou a l’Havana (on el 1922 s’havia fundat el secret Club Separatista Català núm. 1, de la mà del montblanquí Josep Conangla i Fontanilles) on rebé la proposta de la creació d’un Partit Separatista Revolucionari Català —que havia de prendre el poder mitjançant l’acció armada i iniciatives polítiques i diplomàtiques— i s’aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana, coneguda popularment com la Constitució de l’Havana, que havia de donar forma legal i jurídica als conceptes utòpics enarborats fins aleshores: democràcia i llibertat nacional. Emperò, el cert és que tingué poc ressò i els esdeveniments posteriors ho convertiren en paper mullat.
L’assumpció del programa del pacte de Sant Sebastià (1930) per part d’Estat Català, que incloïa la caiguda de la monarquia i l’avanç cap a una república de tipus federal a Espanya, l’acostà a grups socialistes i republicans catalans i espanyols. Aquest possibilisme de Macià, en paraules dels seus oponents, el portà a abandonar la via insurreccional i és el que afavorí que els darrers anys hi hagués discussions i escissions entre els seus partidaris, que anaren a parar a partits tan distants com el Partit Comunista Català (1928), el ja citat grup Nosaltres Sols! (1930) o bé el Bloc Obrer i Camperol (1931).
La fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya i la proclamació de la Segona República l’abril de 1931 marcaren un punt d’inflexió al si del catalanisme a partir d’aleshores. S’obrien noves vies a explorar i un marc estatal totalment nou al qual el moviment hagué d’adaptar-se.