-En primer lloc, d’on ve la idea de l’estudi que han fet?
-De la necessitat que vam detectar des de la UPF, concretament des de la Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme –que coordine jo mateix–, d’analitzar aquesta qüestió: quan es parla de plurilingüisme a la premsa es parla de maneres diferents segons el cas. A la premsa espanyola se’n parla amb terminologia bel·licista i a la catalana es fa de manera molt diferent. Així, vam decidir proposar a la Càtedra Pompeu Fabra un estudi, i ens va facilitar finançament. I tot seguit vaig contactar amb l’Albert Morales, professor de la UOC, perquè férem junts aquest treball.
-Vostè assenyala que una mateixa llengua està conceptualitzada de manera distinta –fins i tot antagònica– als mitjans.
-Efectivament. Detectem que la llengua catalana, per a la premsa espanyola, és una llengua altament marcada. En diferents diaris, quan es parla de la llengua catalana es fa de manera negativa i es relaciona amb termes com ara radicalitat, imposició, arraconament del castellà, independentisme, manca de llibertat... Però quan es parla de bilingüisme entre el castellà i l’anglès es parla de competitivitat i de les virtuts d’aquest idioma. Amb el català és distint. Aquesta polarització existeix, i l’observem més quan es donen esdeveniments com ara el de l’1 d’octubre de 2017, que és un esdeveniment aliè a les qüestions lingüístiques, però aquestes sempre són incorporades al mateix paquet de la política. El que es crea, al final, són uns marcs mentals hostils contra la llengua catalana. De tal manera que la llengua catalana s’identifica amb radicalitat. És allò que se’n diu “construcció dels marcs mentals”.
-Hi ha algun mitjà espanyol dels que han analitzat que parle del català sense postures polititzades?
-Diria que no. Els mitjans catalans moltes vegades redacten de manera reactiva als atacs polítics, jurídics o mediàtics de l’altre costat. Hi ha una alta politització quan es parla del català. En diaris d’àmbit estatal, a més, observem el mateix amb l’èuscar i amb el català a les Illes i al País Valencià. Però hem observat que això no s’estén al cas gallec, curiosament. Cal recordar que a Galícia el partit que governa és el Partit Popular, i per tant n’és responsable de la política lingüística.
-L’agressivitat contra el català és més accentuada quan es parla sobre el País Valencià?
-És una agressivitat per extensió, de dir “mireu què passa a Catalunya: si no voleu que passe, compte amb el Botànic, que els catalans van començar igual”. Sobretot amb qüestions com ara l’exigència del valencià a l’administració pública.
-Hi ha qui alerta de la possible disminució dels parlants de català d’ací a uns anys. Pensa que aquests discursos poden estar orientats a contribuir a tal desenllaç?
-Totalment. La societat catalanoparlant no creix de manera natural: la demografia depèn, pràcticament de manera exclusiva, de les migracions. Els naixements de persones d’origen català és el mateix que fa 40 anys, i per això fer política lingüística és fer política d’integració. Si, en canvi, es provoca que les persones nouvingudes tinguen hostilitat amb la llengua, això fa que els nouvinguts no vulguen accedir a la comunitat lingüística catalana, perquè s’interpreta que dona problemes, que arracona i que radicalitza. Des d’aquest punt de vista, l’estratègia d’aquests mitjans és intel·ligent.
-Què és el que més els ha sorprès de la seua investigació?
-Ens sorprèn i ens preocupa que una mateixa realitat, quan és transmesa des de diferents mitjans, sembla que es parle de coses totalment diferents i alienes. Hi havia un titular que venia a dir una cosa així com que “EH Bildu i ERC actuen contra l’espanyol al Congrés”, quan el que passava era que els dos partits demanaven l’oficialitat de l’èuscar i del català a la cambra. Els mitjans poden mostrar coses totalment contràries a la realitat, i l’eficàcia en aquest sentit sorprèn molt.
-Diuen que aquest treball vol ser un punt de partida.
-La premsa escrita cada vegada és menys llegida per la gent, sobretot per la més jove, iotser caldria ampliar l’estudi als mitjans digitals i a les xarxes socials, sobretot Twitter. Cal observar aquestes plataformes, des de les quals també es vehiculen els discursos. Hem creat una metodologia molt rigorosa i sistematitzada i caldria aprofitar-la per a ampliar l’estudi i estendre-ho a altres entorns.