L'any passat Acció Cultural del País Valencià va fer una aposta per refrescar la imatge de la diada del 25 d'Abril. Es tractava de mantenir l'essència combativa però amb una proposta visual renovada. El parèntesi de la pandèmia i els cinquanta anys de fundació d'Acció Cultural bé s'ho mereixen. D'il·lustradors i il·lustradores, al País Valencià, n'hi ha, a més, a cabassades. D'entre tots, triaren Cesc Roca, convertit en un dissenyador fetitxe per al valencianisme.
Per aquest any, Acció va decidir mantenir l'aposta renovadora. I d'entre tots els noms que posaren a sobre de la taula, optaren per Aitana Carrasco. No en sabien gaire d'ella, però el seu portfolio encaixava en la filosofia de la casa. Havia il·lustrat, per exemple, El país de l'olivera, el preciosíssim llibre de Xavi Sarrià a partir de la cançó homònima, les Cançons de fer camí, de Mireia Vives i Borja Penalbao les portades de la publicació infantil "La Pelitrúmpeli". Del seu cap havia eixit també el cartell del festival Feretes i cançonetes o la portada de Fuster per a ociosos, la selecció d'aforismes que l'escriptor i periodista d'EL TEMPS Xavier Aliaga va fer per a Sembra Llibres, molt abans que les llibreries s'ompliren de textos del savi de Sueca amb motiu del centenari del seu naixement.
Dat i beneït, Acció Cultural telefonà a Aitana Carrasco per fer-li la proposta, per explicar-li que el lema seria "Horitzó País Valencià" i que la d'enguany era una cita important perquè tornaven a hi haver concerts a la plaça de bous i perquè, a més, i sobretot, era el trentè aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló.
A Aitana la proposta d'ACPV per fer el cartell li va arribar enmig de la baixa de maternitat. El seu compromís amb la figura de Guillem Agulló la va empentar a acceptar l'encomanda.
El que no sabia la junta d'Acció Cultural era la connexió sentimental que Aitana mantenia amb la figura de Guillem. Perquè un i altre van nàixer amb dos anys de diferència i perquè l'un i l'altre compartien ideari i anhels. I si bé Aitana no va conèixer Guillem en persona, compartien amistats. I com a tantes altres, aquell assassinat a Montanejos va provocar-li una ferida fonda i duradora.
Va participar en totes les manifestacions de protesta que s'hi van convocar, va penjar cartells i va rebre uns quants colps el dia que, a Castelló, es va celebrar el judici contra els assassins. En les imatges antigues que Carlos Marqués-Marcet va introduir en el film 'La mort de Guillem', Aitana encara va distingir la seua veu en forma de crits. "Va ser una època molt difícil a València pels qui vam participar en aquella lluita. Jo, aleshores, portava el cap rapat i recordo moltes ocasions de sentir-me amenaçada. Una volta ens van haver de refugiar a l'institut d'Abastos perquè ens perseguien uns nazis. Això era ben comú als noranta", rememora.
La serendipitat
"A qualsevol altre encàrrec hauria dit que no. Però a aquest no m'hi podia negar, al contrari", explica aquesta il·lustradora mentre compartim un cafè al barri de Russafa de València, on resideix. D'excuses, per rebutjar l'oferta, n'hauria tingut, i ben fonamentades. Perquè aquella telefonada va arribar al febrer i no feia ni un mes i mig que ella havia estrenat maternitat.
Durant aquelles escasses sis setmanes havia experimentat el que és convertir-se en un parell de mamelles amb potes. Transitava per aquell dol que moltes primípares travessen en prendre consciència que la seua vida anterior s'ha esfumat. "Per mi, entomar aquest encàrrec i comprovar que encara sabia fer la meua feina va tindre quelcom de terapèutic", relata amb un somriure. A estones, de matí, mentre sa mare parava compte del caparró, va confegir el cartell per al 25 d'Abril d'enguany.
Com l'any passat, el protagonitza una figura femenina. "És una xica jove, símbol del relleu generacional, del jovent en lluita. Va d'esquerra a dreta, en la direcció en què llegim, que és narrativament la direcció d'anar cap endavant, com si anés cap a la mani i a la vegada cap al futur, cap a aquest horitzó de què parla el lema", detalla.
La protagonista del cartell duu unes botes Martens amb cordons rojos, en homenatge a Guillem Agulló.
Res no és casual. Tampoc els detalls. El jersei amb flors fa referència a la primavera, "símbol d'allò que naix, que floreix, que aguaita i que creix". És, però, en el calcer on hi ha més màgia continguda: unes botes Martens negres amb cordons rojos, com una picada d'ullet a la memòria de Guillem Agulló. "D'alguna manera vol simbolitzar que les noves generacions han heretat les seues sabates i avancen amb elles".
Hi ha quelcom de serendipitat en tot plegat. "Per mi és com si es tancara un cercle", confessa Aitana, qui guarda en la seua memòria totes les voltes que, amb els seus pares, va participar en les manifestacions pel 25 d'Abril. Si les circumstàncies ho permeten, dissabte estarà entre els milers de persones que participaran en la manifestació que partirà de la plaça Sant Agustí a les 18 hores sota el lema "Horitzó País Valencià".
Muro, laboratori d'infantesa
És precisament dels anys d'infantesa que a Aitana Carrasco li ve la seua passió per crear. Ni el seu pare ni la seua mare hi tenien vinculació, però Aitana de seguida hi mostrà inclinació. Fou, sobretot, a Muro d'Alcoi que se li despertà la imaginació. Allà vivien l'àvia paterna amb dues germanes i allà, en una caseta prop de la font del Baladre, passava bona part de l'estiu amb una colla de cosins i cosines. "En la caseta no hi havia joguets. Si de cas, un parxís i uns escacs, així que tenies molt de temps per avorrir-te. I avorrir-se és molt bo perquè és quan t'avorreixes que pots experimentar i descobrir allò que t'agrada". Els divendres el seu pare, qui treballava entre setmana, anava a Muro i els portava El Pequeño País, que Aitana devorava. Allà hi havia Leo Verdura, Spriou, Lupo Alberto, Goomer...
"Des de ben xicoteta que vaig començar un diari. M'agradava molt escriure, inventar, treballar amb les mans, observar insectes... Vaig recuperar un escrit de quan era menuda que posava: "De major vull ser pintora, escriptora i bruixa!"", riu.
Bruixa no està segura de ser, tot i algunes evidències, però els títols de pintora i escriptora bé que els té acreditats. I això a pesar que en acabar els estudis de Belles Arts va sovintejar feines que res no tenien a veure amb el món de la creació. "La meua obsessió era independitzar-me, així que vaig sovintejar feines diverses fins que em van contractar en unes sales de cine on, entre altres coses feia d'acomodadora", recorda.
Era una feina estable, que li proporcionava independència econòmica, però que en res no s'assemblava a la seua vocació. "Vaig tindre una crisi existencial i em vaig haver de plantejar què era el que realment m'agradava. I el que a mi m'agradava era llegir, dibuixar, escriure i els xiquets". Del que es tractava, doncs, era de convertir la seua afició en un ofici.
El primer que va fer, mentre encara mantenia la feina a les sales de cinema, va ser fer el seu particular estudi de mercat. Sempre que podia se n'anava a la secció d'infantil de la FNAC, seia en les cadiretes i tauletes preparades per als infants i devorava les novetats editorials. "Vaig crear el meu primer portfolio i el vaig enviar a totes les editorials on pensava que les meues creacions podien encaixar. I saps què va passar? Que ningú no em va respondre!", exclama.
L'any 2005 va guanyar e Premi Internacional Orilla del Viento amb 'Ramona la mona'. Aquell llibre il·lustrat esdevingé el seu trampolí
El trampolí mexicà
Mentrimentres, l'amor la dugué a Mèxic. S'assabentà de l'existència del prestigiós Premi Internacional a la Orilla del Viento i es proposà enviar-hi un original, Ramona la mona, un llibre il·lustrat sobre la pèrdua i els sentiments contradictoris de l'arribada de nous membres de la família. "Jo no tenia cap esperança, simplement em volia obligar a tindre un projecte enllestit, posar-me una miqueta a prova". Però va resultar que el jurat va decidir atorgar-li el premi. "La sorpresa va ser enorme. A partir d'aquell moment, van començar a obrir-se'm portes". Era 2005 i ella comptava 28 anys. El dia que li entregaren el llibre ja imprès, va dormir abraçat a ell, com la xiqueta que s'aferra al peluix protector.
El premi va ser el trampolí a la seua incipient carrera i les editorials que, uns anys abans havien ignorat el seu portfolio, van començar a tocar a la seua porta. En un dels viatges de tornada a València, li organitzaren una presentació de Ramona la mona a la Casa del Llibre. La sala era plena de gom a gom, tota la família ocupant la primera fila. Aitana es va comprar roba nova de trinca per l'ocasió.
"Va començar la presentació i un senyor es va posar a xarrar sobre el món de la il·lustració i em va presentar. No vaig saber fins després que aquell home era Miguel Calatayud, el meu il·lustrador preferit durant la infantesa. I encara sort que me'n vaig assabentar després perquè, altrament, hauria estat incapaç d'articular una sola paraula!", riu. De fet, Aitana està convençuda que Calatayud fou una font d'inspiració per a ella. Algunes de les seues il·lustracions, de fet, hi tenen ressemblances.
"Els seus traços se'm van quedar gravats al cervell i, després, d'una manera inconscient, han anat sorgint", explica. De Calatayud l'admira la seua capacitat per fer creacions que generen sensacions. "A mi no em crida l'atenció el que és bonic. El que és bonic ho penges d'una paret. Però allò que de veritat t'impacta i se't queda per sempre és allò que et genera por, perplexitat, angúnia", assegura.
Ramona la mona fou el seu bateig editorial. Després vindrien molts més llibres: El gran recull de mentides il·lustrades (Tàndem), El viaje del bisabuelo, amb Marta Farias (Kalandraka), Ernestina la gallina, amb Yolanda Reyes (Océano Travesía)... I també la tornada a València, l'any 2008, tot just quan ens precipitàvem cap a al Gran Recessió. "Jo no ho notava, perquè sempre havia sigut precària". El degoteig de premis continuà: el Premi Llibreter de 2008, el White Ravens de 2009 i 2010, la inclusió dels seus llibres entre els millors de Mèxic i Veneçuela.
El camí s'enfilava cap a on ella volia. O potser no tant. Perquè pels volts de 2012, després d'encadenar setmanes de treball ininterromput i jornades maratonianes, el cos li va dir prou. "Vaig prendre consciència que només de la il·lustració de llibres no podia viure i em vaig obrir a altres opcions". Ara inverteix una part important del seu temps laboral a fer tallers en les escoles, a donar classes a estudiants i també a entomar encàrrecs d'il·lustració fora de l'univers literari, com ara el cartell per Acció Cultural. Són comandes menys exigents des del punt de vista narratiu, que ella entoma amb gust. Avui Aitana forma part de la miríada de professionals que mantenen el País Valencià, i més concretament València, a l'avantguarda de la il·lustració al País Valencià.
Preguntar-li per quin llibre sent predilecció és obligat, arribat a aquest punt. Ella s'ho rumia, perquè al capdavall aquesta és una d'aquelles preguntes trampa, un "a qui estimes més, al pare o a la mare?". Al remat, però, s'hi arrisca: "Tinc una relació especial amb El poso del cafè, un llibre que no sabria dir-te si és per infants o per a adults i que s'ambienta en un univers oníric, a l'estil d'Alícia en el País de les Meravelles. El punt de partida és un home que cau dins una tassa de cafè i li passen tota una sèrie de coses. Quan vaig acabar, jo estava molt contenta amb l'experiment. Quan encara no estava imprès, li'l vaig enviar a ma mare, qui ha estudiat psicoanàlisi, i em va telefonar de seguida. "Estàs bé?", em va preguntar. I jo aleshores estava molt bé, contenta; però en realitat en el llibre estava manifestant una cosa que només estava en el meu subconscient. Quan un any i mig després, per fi, el llibre va eixir imprès i es distribuí a les llibreries, em vaig adonar que m'havia predit el futur".
Encara ara, catorze anys després de la seua publicació, rep de tant en tant correus de lectors agraint-li que dibuixara i escriguera aquell llibre. Perquè Aitana Carrasco és escriptora, pintora... i, també, mig bruixa.