És difícil que algú amb una mínima sensibilitat nacional, a aquestes altures, encara no haja vist el cartell amb què Acció Cultural del País Valencià (ACPV) anuncia la celebració del 25 d'Abril d'aquest 2022. En primer pla, sobre un fons de tonalitats blaves, una dona, a sobre d'un cavall, branda una quadribarrada. Els músculs de l'animal estan en tensió i ella empunya l'asta amb força i decisió. Els dos cossos i la bandera són un tot. Hi ha moviment, avanç. En segon pla, a molta distància, una muixeranga s'enfila cap al cel. En l'horitzó, els rajos del sol anuncien l'inici d'una nova jornada. El dia que ACPV va donar a conèixer la imatge, les xarxes socials es van omplir de 'm'agrades'. Els elogis van arribar de totes bandes. A la seu d'Acció Cultural a València s'acumulaven les telefonades de persones que demanaven on es podien comprar. D'ençà que se'n posaren a la venda se n'han venut centenars. "Cesc va entendre el que volíem expressar. La resposta ha estat més que positiva", explica Anna Oliver, que és presidenta d'Acció Cultural. El cartell porta camí de convertir-se en una imatge icònica.
El seu autor, Cesc Roca, ha esdevingut en poc de temps una de les figures emergents del disseny gràfic al País Valencià, a pesar que ell no s'acaba d'avenir amb aquest reconeixement sobrevingut. El dissenyador, nascut a Xàtiva ara fa 33 anys, acaba tot just d'aterrar a València després d'un periple de deu anys per Europa, primer a Amsterdam, després a Venècia. Ho fa convençut que, a hores d'ara, aquest és el seu lloc en el món. "Quan he connectat amb les meues arrels he tret el millor de mi mateixa", assegura aquest artista autodidacta, que en un període de deu anys ha passat d'escurar plats en restaurants a convertir-se en un professional molt demandat. D'ençà que començà a col·laborar amb Acció Cultural, li plouen els encàrrecs: el cartell per a l'espectacle d' El tocadiscos de Joan Fuster; les caràtules dels discos de Tesa, Tito Pontet, Malparlats, Arc de triomf; il·lustracions i la portada per a la revista Sembra d'Escola Valenciana; la imatge de Rapsodes; la portada del llibre de Vicent Baydal Matèria de València... El seu llenguatge visual ja s'ha fet reconeixible.
ADN faller
Anem, però, als inicis. Cesc recorda la seua infantesa envoltat d'esbossos, de pintura, de maquetes. El seu pare, Paco Roca, exercia com a artista faller i Cesc es passava moltes vesprades en el taller, amarant-se, sense saber-ho, de l'art plàstic. "Allò era molt estimulant. Les maquetes de les falles es feien amb fang i a mi em deixaven fer. No era com a l'escola que et deien així sí, així no. No, podia fer el que volguera, experimentar". Aquell estímul no el trobava, en canvi, entre les quatre parets de l'aula, així que tant bon punt va acabar el batxillerat, començà a tirar-li una mà. Hi estigué cinc anys, aprenent, modelant, agafant tècnica, acostumant-se als volums... El 2013, però, començà a sentir el neguit d'una professió que, considera, està infravalorada.
Va decidir, aleshores, fer la maleta i marxar a Amsterdam. A provar l'experiència; a experimentar què era viure en un lloc on quasi no coneixes ningú i on es parla un idioma diferent. I es donà, clar, un bany de realitat. Cesc era un immigrant de 24 anys sense estudis reglats, així que, com tants altres, netejà plats, va treballar en cuines de restaurants, va fer de dependent en tendes de rosa... Feines precàries que, en tot cas, li permetien anar tirant. Quan arribava a casa, i com a hobby, seia davant la taula i plasmava sobre el paper o sobre la pantalla de l'ordinador allò que li passava pel cap. "Per a mi era una activitat quasi terapèutica. Sentia que era el que realment volia ser". Va començar a formar-se a través de cursos on-line. "Alguns, però, ni tan sols els vaig acabar", riu. Segurament no li calia; la sensibilitat artística la duia en l'ADN. "Sé com estimular l'ull, on he de mirar. Al final, fer disseny gràfic és com una recepta de cuina. Has de saber quins ingredients i en quina quantitat et calen perquè t'isca bo", assegura. Amb tot, però, continuava considerant-ho un passatemps.
Un dia de 2015, però, una xica que coneixia de la comunitat catalana a Amsterdam, la Sílvia Font Jansà, li va demanar que li dissenyara el logo per promocionar els seus serveis de teràpia Gesthalt. "Jo flipava amb això que em pagaren per fer un logo!", rememora. Després d'aquell encàrrec en vingueren més i a poc a poc la cosa va començar a professionalitzar-se. La colònia catalana, diu, li va ajudar molt. La bola de neu es feia cada volta més gran. El 2018 va prendre consciència que aquell hobby podia complementar els seus ingressos i decidí donar carta de naturalesa a Cesc Roca Studio. Aquell mateix any, la seua proposta de portada per al llibret de falla de la comissió Molina Claret, a Xàtiva, va guanyar el primer premi. A finals de 2020, l'Ajuntament de la seua ciutat nadiua li encarregà la targeta de felicitació nadalenca del consistori. L'empresa li demanà el disseny d'uns gots per a un sol ús.
Els gots, però, mai passaren del prototipatge. No perquè no agradaren el client, sinó perquè va esclatar la pandèmia. L'aparició del coronavirus el pillà treballant de manager en el Museu Ripley's Believe it or not, un museu d'objectes peculiars, amb galindaines tan diverses com caps humans reduïts o esquelets d'animals estranys. "El confinament, per a mi, va ser un regal. Com que el museu havia d'estar tancat, ens vam haver d'acollir a l'equivalent a un Expedient de Regulació Temporal d'Ocupació. Tenia tot el temps del món per a mi i podia dedicar tota l'energia a crear. Soc conscient que molta gent ho va passar malament, però per a mi va ser una gran oportunitat".
Un Mural com trampolí
Instal·lat a Venècia, un dia va rebre la telefonada d'Acció Cultural. Li van explicar que l'entitat complia 50 anys i preparava un projecte discogràfic d'alta volada. La comissió organitzadora de l'aniversari havia posat a sobre de la taula diversos noms i el seu era el que més adhesions concitava. "Des de bon començament es va entusiasmar", recorda Anna Oliver. En concret, necessitaven els dissenys de quatre portades de disc que es titularien Arrel, Carrer, Pell i Veta. Unes setmanes després els presentava la seua proposta. Com a motiu principal, unes mans de pilotari, un concert de música, dos rostres i unes espardenyes de cànem. Imatges tradicionals, però amb unes formes renovades. L'essència amb un llenguatge avantguardista. "Ho vaig entregar i no vaig rebre una resposta immediata i ja pensava que no els havia agradat gens. I va ser al contrari: no volien que modificara res", rememora. I fou, a partir d'aquell moment, que començà el boom.
I enmig d'aquell maremàgnum, el telèfon d'Acció Cultural va tornar a aparèixer en la pantalla del mòbil de Cesc. El Mural Sonor havia funcionat tan bé que volien repetir, ara per donar forma al cartell del 25 d'Abril. L'entitat volia tornar a omplir els carrers, després de dos anys de sequera cívica, i fer-ho, a més, a Castelló, per recordar l'Aplec de 1982 en què Joan Fuster pronuncià un discurs memorable. Li proposaren agafar com a referència una imatge antiga: el disseny que F. Mellado va fer el 1915 per a un segell de la Joventut Valencianista, el primer grup obertament nacionalista del País Valencià, sorgit en el moment en què el valencianisme polític donava les seues primeres passes. No era, de fet, la primera volta que Acció Cultural l'utilitzava. Ja ho havia fet el 1980 per a la manifestació del 25 d'Abril que tingué lloc a Alacant.
Aleshores, però, pràcticament no li canviaren res. Ara, era diferent; del que es tractava era d'actualitzar-lo, de projectar-lo cap al futur. "Curiosament, jo ja havia vist la imatge anteriorment i ja havia treballat sobre ella". Els astres s'havien ajuntat. Cesc es posà mans en l'obra. Al genet el substituí per una amazona. "No podia ser d'una altra manera", diu. I dotà al conjunt d'una expressivitat nova. "És de les poques voltes que un disseny meu té una bandera. En general, no m'agrada incorporar-les perquè vull que aquesta identificació es plasme en la simbologia dels colors que utilitzo". La tipografia, gruixuda, com la del Mural Sonor, per evidenciar la unitat de tot plegat. "Una de les coses que m'agrada és que em consta que l'ha compartida gent d'un espectre ideològic molt ampli. Crec que això és bo", assegura. El lema 'Ara i sempre', que és una actualització en positiu del 'O ara o mai' se li va acudir a ell un dia que mantenia una conversa telefònica pels carrers de Venècia amb Rubén Pitarch, coordinador d'Acció Cultural. "Em va eixir així, una miqueta sense recapacitar-ho molt. I als dos ens agradà".
Dissabte, Cesc Roca estarà entre la multitud que omplirà Castelló. No s'ho volia perdre, ara que està de tornada. L'experiència internacional forma, ja, part del seu bagatge. "A xarxes abans utilitzava el castellà i l'anglès, però no sentia que era jo. Ha sigut quan he utilitzat la meua llengua que m'he sentit còmode", reflexiona. I afegeix: "Crec que a voltes el disseny valencià s'entesta a semblar internacional, però jo crec que el que en realitat s'aprecia, en un món globalitzat, és ser capaç de transmetre la personalitat pròpia. No dic que s'haja de renunciar a fer el salt internacional, però si es fa, s'ha de fer sense complexos i sabent des d'on es parteix". És probable que, a Castelló, no el reconega molta gent, a pesar de ser el dissenyador de moda. Tampoc no sembla que siga el seu objectiu, a la vista del seu posat humil. La vanitat, a pesar de la popularitat dels seus dissenys, no va amb ell. Són, al capdavall, les seues propostes artístiques les que parlen per ell. I, de moment, ho fan amb contundència.