Saül Gordillo, acusat d’agressió sexual per dues treballadores del diari digital que dirigia, Principal, durant un sopar d’empresa el desembre passat, ha reconegut des del primer moment que va grapejar una de les denunciants i va mantenir relacions sexuals amb l’altra. La simple confessió de Gordillo ja és prou justificació per l’acomiadament del mitjà que va seguir a la presentació de les denúncies.
En el cas que ambdues interaccions haguessin estat consentides, que un director de cinquanta anys grapegi o mantingui relacions sexuals amb dues treballadores que, a més a més, són trenta anys més joves que ell, és una mala praxi i un patró que apunta a l’ús del seu privilegi com a director. Encara que elles s’haguessin llançat als seus braços al crit de “soc teva, Saül”, un director de mitjans amb uns mínims d’ètica professional i un cert coneixement de les dinàmiques de poder i de corrupció a l’àmbit laboral que es poden establir entre persones amb una diferència d’edat que es mesura en dècades, i amb posicions diferents a l’escala jeràrquica, en tindria prou per no iniciar cap contacte amb finalitat sexual o per no acceptar els avanços que se li oferissin.
En el cas de Gordillo no val, doncs, la presumpció d’innocència, perquè ell mateix ha confessat la mala praxi. Malauradament, som una societat en què homes amb poder, visibilitat i que ronden la cinquantena com Risto Mejide poden somicar que són víctimes de la discriminació per edat quan s’apunta com de problemàtic és que encadenin relacions amb dones de vint anys. Els fets de Gordillo amb les dues treballadores s’han presentat, per la defensa legal i mediàtica de l’exdirector de l’Agència Catalana de Notícies, Catalunya Ràdio i Principal, com quelcom fruit de la festa i la xerinola.
Si bé una mala praxi no té perquè acabar amb algú a la presó, s’ha de dir que, atenent a les declaracions que l’advocat Carles Monguilod ha anat fent en referència al cas, la defensa de Gordillo tampoc no ha fet gaire per desmentir les acusacions d’agressió sexual. El seu relat es basa a argumentar que les dues denunciants van consentir, utilitzant mites masclistes sobre agressions sexuals. Davant les gravacions de les càmeres de seguretat del local que mostren els tocaments a la primera denunciant, s’utilitza la reacció d’ella, fer com si no hagués passat res, per justificar que va consentir. Qualsevol persona experta en violència sexual o que n’hagi patit una sap que la negació, el xoc i la immobilitat són respostes més habituals que resistir-s’hi o posar-se a plorar immediatament i desesperada.
La segona denunciant assegura que Gordillo la va agredir a un vehicle de camí a casa mentre ella estava sota els efectes d’una substància sedant. Una analítica ha confirmat que la denunciant havia ingerit un ansiolític. Per negar el que seria una agressió sexual amb l’agreujant de submissió química, la defensa de Gordillo apunta que ell no li va donar la substància. La majoria de violacions per submissió química són oportunistes, és a dir, no es produeixen perquè l’agressor posa burundanga al cacaolat de la víctima, sinó que aprofita que la víctima està en un estat d’embriaguesa o sota l’efecte d’altres substàncies per agredir-la. A més a més, Monguilod ha reconegut públicament que la denunciant tenia flaixos del que va passar i no recordava si va consentir. L’article 178 del Codi Penal estableix que en absència de consciència, en cas de tenir la voluntat anul·lada o una situació mental compromesa, no hi ha consentiment.
El més preocupant, però, no és que els advocats emprin el masclisme per defensar Gordillo, sinó que part de la premsa catalana els hagi seguit el joc. Un estudi de Meritxell Rigol per a Mèdia.cat conclou que, escudant-se en el principi de neutralitat periodística i en la presumpció d’innocència, els mitjans han acabat reproduint sense qüestionar-lo el discurs de la defensa. En molts casos, també, s’han dedicat a difondre dubtes sobre els testimonis de les denunciants i a polemitzar, sense cap expertesa ni contextualització sobre les violències sexuals, sobre què i qui determina el consentiment.
Més enllà d’això, han aparegut una corrua d’articles d’opinió als mitjans i piulades a Twitter mostrant suport a Gordillo que, utilitzant la seva presumpció d’innocència, escampen teories de la conspiració que no respecten la presumpció d’innocència de les persones a qui impliquen, siguin les denunciants, sigui qui els ha donat suport. Aquests incondicionals tenen noms i cognoms, i els podeu trobar a un recull de premsa al web de Gordillo: Xavier Melero, Anna Grau, Tura Soler, Joan Vall Clara, Enric Gomà, Jordi Bianciotto, Salvador Sostres, Arcadi Espada, Mayka Navarro, Ernesto Ekaizer, Nacho Martín Blanco, Xavier Rius, Jaume Risquete, Nacho de Sanahuja, Jordi Bru, Emma Riverola i Carlos Carrizosa. També Sergi Vicente, director de Betevé, que a Twitter va titllar de “diversió compartida” els fets ocorreguts entre Gordillo i la primera denunciant mostrades a les càmeres de vigilància. Els treballadors de Betevé, a través del comitè d’empresa, van rebutjar les paraules de Vicente i van afegir que el director no havia compartit amb la redacció les imatges. Tenint en compte, doncs, que sembla que Vicente no va veure el vídeo per fer-ne un ús periodístic, cal preguntar-se per què i com tenia unes imatges que són una prova en un judici en curs.
Així doncs, en el millor dels casos, els mitjans han fet una mala cobertura del cas, infringint principis periodístics bàsics com contrastar les declaracions del poder i aportar dades de context que permetin entendre situacions de violència. En el pitjor cas, han exhibit una complicitat amb Gordillo que Begoña Gómez Urzaiz va valorar com a típica de la manosfera, és a dir, dels grups d’homes que actuen a Internet per difondre continguts misògins i exercir violència digital contra les dones. El resultat és que alguns mitjans s’han convertit en agents de violència institucional i de segon ordre, en revictimitzar les denunciants i en injuriar a qui els dona suport. L’entorn proper de Gordillo, a més, ha filtrat als mitjans informació sobre les denunciants i, de moment, cap periodista s’ha atrevit a denunciar-ho.
Als personatges mediàtics, periodistes i directors de mitjans que s’han posicionat a favor de Gordillo, violant tots els codis periodístics possibles, se’ls hauria de recordar que la Manada no només eren els cinc paios que van violar una noia durant els Sanfermins del 2016, sinó també els membres del grup de WhatsApp que van aplaudir la gesta dels violadors. També que un dels jutges encarregats de dictar sentència sobre el cas va interpretar les imatges de la violació com a consentides, i que a fòrums d’internet com Forocoches es van difondre dades personals de la víctima a fi d’identificar-la i assetjar-la. A ells, i a tota la professió periodística, se’ls hauria de recordar que tothom qui va veure el vídeo de la violació en grup a una menor d’onze anys a un centre comercial de Badalona i no va dir-ne res van revictimitzar la nena en vulnerar la dignitat.
Saül Gordillo té dret a una defensa i un judici justos i amb garanties. Les denunciants, també. Això és molt difícil d’aconseguir si una part dels mitjans, en lloc d’oferir informació rigorosa i experta per entendre el cas, defensen un dels seus amb pràctiques i arguments propis dels còmplices amb agressors.