‘El jardí de les delícies’, en una exposició i al fons de la memòria
L’exposició sobre el Bosch que el Prado va organitzar el 2016, rememorada de diferents maneres per Bernardo Atxaga (Un grill a l’autopista) i la crítica d’art Estrella de Diego (El Prado inadvertido).
Bernardo Atxaga, a Un grill a l’autopista (Folch & Folch, 2023) barreja el gènere de l’article de cultura amb el relat. En un capítol explica una anècdota sobre una mostra del Bosch al Prado i les dreceres insospitades de la memòria humana: “Fa uns dies vaig acompanyar una amiga a visitar una tieta seva que viu en una residència per a gent gran. Aquesta dona, per dir-ho breument, va patir un ictus, i ara està incapacitada, el cervell no li treballa bé. (...) Quan la meva amiga li explica coses, ella somriu lleugerament i respon de manera inconnexa.”
“Ara escolteu el que va passar en aquella visita. La meva amiga li explicava que havia passat uns dies a Madrid. ‘Vaig anar al Prado, a veure l’exposició del Bosch’, li va dir. A la tieta se li van il·luminar els ulls, i la seva memòria va transitar per camins que feia temps que no recorria. Cinc segons després, va exclamar: ‘Quina bellesa! El jardí de les delícies!’. Cinc segons més, i la imatge se li havia esborrat de la memòria. Però l’alegria la continuava tenint, se li veia a la cara”.
La crítica d’art Estrella de Diego parla, a El Prado inadvertido (Anagrama, 2022) sobre l’exposició del Bosch que narra l’amiga d’Atxaga. De Diego confessa que no és incondicional del pintor: “Malgrat tot, per mi, que no comparteixo per complet aquesta passió incombustible pel Bosch, el millor d’aquella memorable mostra va ser el muntatge. Fins i tot El jardí de les delícies perdia entre els assidus del Prado part del seu aire de família i acabava per atrapar l’espectador en unes transformacions que la feien més misteriosa com a pintura, però sobretot més fràgil, instant el visitant a recórrer-la des d’una nova i curiosa intimitat que sembla reduir-ne les mides i subratllar les intensitats”.
I reconeix que “les millors obres d’art mai no es queden quietes, són volàtils, es transformen depenent de l’època, les restauracions, les interpretacions successives” i també influeix “l’humor en la tarda de visita, la melancolia, les preocupacions.”
La brutalitat policial racista, a ‘Els arbres’ i ‘La Lucy a la vora del mar’
Dues novel·les molt recents i ara editades en català parlen de la brutalitat policial racista als Estats Units: una, a fons, Els arbres, de Percival Everett; l’altra, La Lucy va a la vora del mar, d’Elizabeth Strout, com a teló de fons.
Als Estats Units, l’actualitat política passa a la literatura molt ràpidament. En una novel·la de 2022, La Lucy va a la vora del mar, d’Elizabeth Strout, (Edicions de 1984, 2023), la protagonista explica la mort de George Floyd a mans de la policia. “Això va passar a Minneapolis, i les protestes van iniciar-se allà i després es van traslladar a moltes altres ciutats del país, fins i tot arreu del món; cada nit vèiem per la televisió com la gent protestava, i algunes vegades hi havia flames que s’alçaven en el cel de la nit”. I continua: “I mentre tot això passava, jo em sentia desanimada i a la vegada esperançada. Era com si el racisme d’aquest país hagués explotat de sobte, i s’hagués projectat cap endavant. Però a la gent li importava! A molta gent”.
Els arbres, de Percival Everett(Angle, 2023), explica amb humor la investigació d’un crim aparentment comès per un afroamericà a Mississipí. En aquest fragment es descriu el moment que un equip de l’FBI, amb afroamericans, és aturat per la policia. És un diàleg entre els federals que viatgen en cotxe:
“—La Bòfia Muntada del Mississipí —va dir—. I ens està fent llums, esclar.
—Voleu divertir-vos una mica? —va demanar la Hind.
—Ara que no ens disparin per culpa seva, agent especial Hind —va dir I’Ed—. Recordi que som a l’estat sobirà de Mississipí.
La Hind va mirar enrere per damunt de l’espatlla.
En Jim es va posar a cantar:
—I wish I was a Mississippi trooper, that is what I truly long to be / cause if I was a Mississippi trooper, I could shoot them niggers legally. [‘Tant de bo fos un policia de Mississipí, és el que de debò vull ser / perquè si fos un policia de Mississipí, podria matar negres legalment’].(...)
El policia alt que se’ls acostava portava un barret d’ala ampla i unes ulleres de mirall. Caminava amb prou fatxenderia. Ja tenia la mà a l’arma quan va arribar a la finestreta de la Hind”.
Cròniques estrangeres i locals de les revoltes barcelonines
A Roses de foc de Barcelona (Edicions 62), Andreu Farràs fa un recorregut per les bullangues i revoltes a la capital catalana, donant veu a escriptors estrangers i catalans.
Revoltes, bullangues i desastres naturals. A Roses de foc de Barcelona, hi caben fragments de cròniques d’autors nacionals i internacionals. Hans Christian Andersen explica les inundacions del 15 de setembre de 1962, les pitjors de la ciutat, segons Farràs. Al mateix capítol (“La primera vaga general d’Espanya: 1855-1862”), inclou impressions de Marx, Engels i George Sand sobre el comportament revolucionari de la capital catalana. Hi ha també un capítol dedicat a “Espartero i la Jamància”, un conflicte que també va inspirar la molt reivindicable novel·la gòtica La fada negra (Destino, 2017) de Xavier Theros, guanyadora del Premi Josep Pla. L’obra de Farràs acaba amb un epíleg sobre “Els avalots per la sentència de l’1-O”.
