Lildami: «Anys enrere, per les barreres autoimposades, no hauria fet un disc com ‘Dummy’»

-Fa poc menys d'una setmana que has publicat el teu tercer disc, anomenat Dummy. L'àlbum compta amb un format diferent: es tracta d'una figura que escanejant els codis QR permet descarregar-se o escoltar les cançons directament. Aquesta presentació un pèl iconoclasta a l'habitual, diferenciada, és com un avís de la personalitat del nou treball?

Sense voler abanderar-me de res, és un disc que per dins, pel que fa al so i a les lletres, l'hem cuidat tant que també volia que això traspassés la música i es veiés en l'entorn del disc. Volia que hi haguera un imaginari conjunt, on s'observés que tot està cuidat de la mateixa forma. Amb aquest propòsit, se'm va ocórrer dissenyar aquesta mena de joguina, de maqueta, per subratllar una mica la personalitat del disc, una personalitat que també fos visible per fora.

-L'estrena del disc coincideix en un moment de certa popularitat, arran de les teues aparicions televisives i d'haver aconseguit que una de les teues cançons del tercer àlbum, «Supermercat», haja estat una de les més radiades del 2022 i el videoclip més reproduït a Catalunya. Com dus aquest escenari de fama musical?

Ho duc francament bé. És obvi que molta gent m'ha pogut descobrir enguany o aquests últims mesos, i això em sembla plenament normal. Per a mi, tota aquesta visibilitat, és una forma de recompensar tots els esforços i la feina que duc d'anys enrere. De fet, em va sentir molt feliç i motivat per a l'estrena del nou disc. En aquest nou àlbum, m'he mostrat molt com soc, apostant per una amalgama d'estils on es veu clarament els tocs pop, però, això sí, sense perdre l'essència del rap que duc fent en els últims anys.

-Has copsat la influència que les teues aparicions televisives, a programes com ara Eufòria, de TV3, tenen en el coneixement de la teua obra?

Aparèixer per la televisió fa que la gent que hauria tingut més difícil accedir a la teva música, o que, d'entrada, quan els hi parles del rap es posarien les mans al cap i et dirien que no, tot i no haver-ho escoltat, m'hagin brindat l'oportunitat d'escoltar-me, de comprovar com soc i d'haver-se endinsat una mica, per dir-ho d'alguna manera, dintre del món Lildami. Ho valoro de forma molt positiva. A la televisió, com a les cançons, em mostro com soc a la vida real. No faig cap personatge, ni interpreto cap guió.

-La primera cançó del nou disc, «Ulleres de Sol», aborda, precisament, el moment de l'exhibició pública, de la visibilitat mediàtica.

És cert, encara que es tracta d'una temàtica que ja havia abordat al meu primer disc, a la cançó «Paul Gasol», escrita ja fa cinc anys. Vaig confeccionar-la en un moment vital i amb un estat professional que, evidentment, no era el mateix que ara, però crec que el missatge que intento transmetre en ambdós temes és molt semblant.

-Dummy acull crítiques al postureig de les xarxes socials amb cançons com ara «M'és igual», que recorda en esperit del missatge, ja que musicalment era diferent, a la col·laboració que vas fer a «Més Likes», una peça d'Oques Grasses on també participava Panxo, de Zoo. També hi ha dards contra la falsedat a «Treu-m'ho tot». Són dos temes amb rerefons de crítica social.

Total. «M'és igual» és una crítica com més directa a les xarxes socials, al postureig, a aquesta necessitat haver-hi d'estar en elles. «Treu-m'ho tot», en canvi, parlar del consumisme, on busco explicar com ho faríem si intentarem vendre la felicitat com si es tractés d'un producte de la televenda.

-Ara bé, la denuncia amb més càrrega política, amb una certa mirada de classe, el tema més combatiu que has escrit fins al moment, és «4 gats». Hi havia la necessitat de confeccionar una peça d'aquest estil?

Sense dubte és la més combativa que he fet. És cert que aquest registre no l'havia tocat tan directament, encara que sí que penso que, al final, arran de les meves cançons i de les meves lletres, la gent pot saber com penso, podia apreciar una certa crítica social i conèixer la meva manera de veure al món. Ara bé, a mi tampoc m'agrada donar la xapa sobre allò que ha de pensar la gent, d'allò que ha de dir o si una cosa està bé o és dolenta. A mi, personalment, m'agrada deixar de manera tangencial la meva forma de pensar, tot i que sense que sigui un sainet.

A «4 gats», em venia més de gust fer una crítica més perpendicular, però que, al seu torn, no la pogueres ubicar en el temps. Si s'ha demostrat una cosa al llarg del temps, d'aquelles que han passat i passaran durant tota la vida, és que hi ha persones amb poder, bé sigui un president, bé sigui un senyor feudal o bé sigui un bisbe, les quals són alienes a la realitat que viu el poble. És un fet que ha passat durant tota la vida i, malauradament, em fa la sensació que continuarà ocorrent.

Tanmateix, no et sabria dir el perquè d'aquesta cançó. M'haurà sortit així. Jo, de fet, faig les coses quan en naixen. És possible que fins ara no tingués la necessitat d'expressar això. Ara bé, en aquest moment, quan tinc un altaveu molt més potent que abans, trobo necessari que es toquin certes temes, i més, insisteixo, des de la meva posició, atesa la meva presència a la televisió, la ràdio o els festivals. Crec que és important fer missatge sempre que es pugui.

-En comparació amb els anteriors àlbums, Dummy guanya en transversalitat musical. No debades, apareixen estils no gaire habituals a les teues peces, com puga ser el country, el dancehall o la batxata. Per què s'ha apostat per introduir aquests gèneres?

No s'ha buscat, sinó que ha succeït. Quan entro a l'estudi per preparar el disc, no acudeixo amb res premeditat, ni pensat de manera matemàtica. Des d'un punt de vista empresarial, el més fàcil hauria estat fer 12 cançons com «Supermercat», perquè és el tema que ha funcionat força. Quan jo entro a l'estudi, ho faig amb un full en blanc, amb la idea de no limitar-se per estils, ni per temàtiques, ni per absolutament res. I amb aquesta filosofia, es va veient que surt. Al final, hem fet un disc on la transversalitat d'estils és el seu punt fort, ja que cada tema és diferent de l'altre.

-Hi regna la pluralitat.

Crec que sí, que cada cop hi ha més varietat musical als meus treballs. També crec que cada cop tinc el llapis més afinat i, al seu torn, rapejo i canto millor, la qual cosa és conseqüència d'haver estat rapejant cada dia durant els últims cinc anys. Vull dir: per molt dolent que jo sigui de base, la qual cosa era un fet, si practiques cada dia, una mica de millora ha d'haver-hi. Si diuen que quan fa 10.000 hores que estàs fent una cosa, ets expert, jo hauria de tenir un màster en rapejar.

-Entenc que amb el temps, arran d'aquesta evolució musical, et sents més còmode rapejant amb bases que no són les clàssiques del rap, i amb estils molt diferents.

Sí, certament sí. He de dir que he tingut la sort de treballar amb productors que m'han fet ampliar les meves mires. Tinc la sort de treballar amb Chen, però també amb productors com ara Genís Trani, Pau Romero, Arnau Vallvé, Álex Pérez o Scotty DK. Cada productor té unes idees diferents i una forma de veure la música. I, per tant, quan ho mescles tot a l'estudi, és inevitable que surten coses diferents, tant pel que fa a temàtiques com des del punt de vista estilístic. Soc una persona que m'apunto a un bombardeig i crec que tinc la ment suficient oberta per intentar prendre riscos. M'agrada jugar a això.

-Aquesta riquesa es denota a les bases sintètiques. Hi ha des de l'adopció d'una temàtica vuitantena a la cançó «Que això no acabi», fins a detalls més amagats, com puguen ser les pinzellades de les clàssiques sonoritats dels videojocs, expressades a «Harakiri». Què es pretenia amb aquests recursos?

És la conseqüència d'entrar a l'estudi amb la mentalitat de no posar-se barreres, de no posar-se límits i de veure què surt. Si ha de sortir un tema de rap, que surti. Com si ho ha de fer una peça d'un altre estil. Aquesta concepció molta molt, ja que és com una mena d'inspiració divina que apareix un dia, la qual cosa se suma a les sinergies que es generen amb la gent quan estàs a l'estudi. Es tracta, al final, que les coses flueixin. I aquesta manera de treballar ve donada gràcies a treballar amb productors tan polivalents, com aquells que t'he esmentat abans. Aquest context fa que quan estic amb Chen i digui «tios, provem de fer un batxata», tots tinguem els coneixements necessaris per fer una cosa amb certa coherència, tot i que sense perdre ni les reminiscències, ni tampoc l'estil particular de cadascú.

-Tens menys por a atrevir-te també, a desenvolupar musicalment cançons que no hauries pensat quan vas començar amb el rap.

Clar. Fa cinc anys, no haguera pogut fer un disc com aquest, perquè tenia moltes barreres autoimposades. En aquell moment, hauria pensat: «Hòstia, això no ho faria un raper». O hauria dit: «Què diran si sono així?». Ara, amb el temps, m'he atrevit a fer coses més diferents. I tinc la sort de tenir un públic que em segueix des de fa temps i s'apunta a totes les freakades que faig. Això em dona molta més llibertat per a jugar-me-la. Amb el pas dels anys, sento que tinc la ment més oberta i tinc més històries per explicar. M'agrada prendre riscos.

-Tot i l'evolució cap a nous estils i la introducció de sonoritats per les quals no hagueres apostat abans, continua havent-hi una essència d'aquell raper que començava a Pawn Gang. A la cançó «Talldami», per exemple, cites a grups de rap històrics com ara At Versaris o artistes com ara El Disop.

Era una forma de deixar clar que jo no he estat l'inventor del rap català, ni de res, un extrem que hagin pogut pensar les generacions més joves que no han escoltat altres grups més antics. Hi ha penya com El Disop que va fer rap en català quan era una aposta més arriscada i transgressora que no en l'actualitat, quan ho faig jo. Es tractava de rendir tribut i donar les gràcies per la feina feta a gent com El Disop o At Versaris, així com altres grups que van apostar pel rap en català.