En articles anteriors he tractat de la dissort del comte Jaume d’Urgell i la de Frederic dit «de Luna», el fill bastard de Martí el Jove, rei de Sicília, fill de Martí l’Humà, i hereu a la Corona de catalans i aragonesos. Jaume d’Urgell, català i del casal reial de Catalunya i Aragó descendent de Guifré el Pilós, fou abandonat per tothom ―«processistes del moment els primers»― en l’aspiració de succeir el seu cunyat, el rei Martí I l’Humà. Bandejat Jaume d’Urgell del tron, la Corona catalanoaragonesa passà a mans de la dinastia castellana dels Trastàmara, més ―a priori― convenient als interessos de la incipient burgesia rendista barcelonina i ―ah!― sobretot de l’Església encapçalada pel papa ―antipapa― Benet XIII, l’aragonès Pero Martines de Luna. Benet XIII no suportava Jaume d’Urgell i ―veieu!― l’urgellenc acabà malament. En 1412 s’acordà, a Casp, que un senyor de Medina del Campo (actual província de Valladolid), Ferran de Trastàmara (Ferran «el d’Antequera») seria rei de catalans i aragonesos i... Atenció! Ferran no tenia el C1 de català i va ser rei. El succeí el seu fill Alfons IV, IV per als catalans i V per als aragonesos (1416-1458), un altre senyor de Medina del Campo, i a aquest el seu germà Joan, també nascut a Medina del Campo (1458-1479). Medina del Campo, la pàtria de sant Hermenegild, màrtir visigot del catolicisme, la capital de la llana castellana que inundava els telers de Flandes. Ferran, Alfons i Joan eren castellans, ben castellans, i l’afecte per la pàtria d’origen mai no la perderen. Per la pàtria i per la llengua materna. El primer mai no arribà a parlar català. El segon, Alfons, tingué el morro de presentar-se davant les Corts catalanes de 1419 i fer el discurs en castellà, una provocació, la qual causà un gran enrenou. Després rectificà, a les Corts següents, les de Tortosa, però el gest ―el menyspreu a la llengua dels catalans― mai no s’oblidà. A més a més, la prole de Ferran I el d’Antequera tenia interessos a Castella, regne del qual derivava la seva fortuna i mai no hi renunciaren. I això ―atenció― grans maldecaps causà, com la guerra de 1429-1430 ―ja us en parlaré aviat― que afectà sobretot al sud del País Valencià.
Joan II, el pare de Ferran el Catòlic
Joan II, duc de Montblanc per gràcia del seu pare, era el secundogènit de Ferran el d’Antequera i el cap del partit dels «infants d’Aragó» a Castella. D’antuvi, no havia de regnar a Catalunya-Aragó. Es casà en 1417 la castellana Leonor Escobar, que li donà un fill, Alfons «d’Aragó» (atenció!: els Trastàmares prengueren el cognom «d’Aragó»), convertit en duc de Vilafermosa (a l’Alt Millars). Era un matrimoni morganàtic i s’anul·là, perquè així, per interès polític Joan pogués casar-se amb la vídua de Martí el Jove, Blanca de Navarra. La prole resultant és d’un gran interès històric, per a Navarra i per a la Corona catalanoaragonesa. El primogènit fou Carles, el Príncep de Viana, i les dues filles que li seguiren, Blanca i Elionor, foren ambdues reines de Navarra.
Quan la muller Blanca, filla de Carles III el Noble, morí (1441), Joan s’apropià del reialme navarrès contra els interessos del seu fill i esclatà una violenta guerra civil, que acabà per encomanar-se al Principat (1462-1472). Què us diré? Joan II es guanyà a pols l’apel·latiu de «el Sense Fe» com a passat a la història. Tornà a casar-se de nou, ara amb la castellana Joana Enríquez, una senyora ―ep!― de Torrelobatón, també a l’actual província espanyola de Valladolid. Era la filla de don Fadrique Enríquez, l’almirall de Castella, aliat de Joan quan les batusses pel control del regne mesetari entre 1437 i 1445. D’aquest enllaç nasqueren quatre fills: Elionor, Ferran, Joana i Maria. Qui ens interessa és Ferran, nascut el 10 de març de 1452 a Sos (a la comarca aragonesa de les Cinco Villas, fronterera amb Navarra), el futur rei Ferran II «el Catòlic».
La família de Ferran el Catòlic
Els Trastàmares, per raons òbvies, es catalanitzaren, si més no, una mica. Vaja! Eren reis dels que eren. Alfons parlava fluidament el català (tenia un C2 sobrat), com sabem pel Dels fets e dits del gran rei Alfonso, d’Antonio Beccadelli el Panormita. Ara bé, Alfons quan pogué tocà el dos; se n’anà a Nàpols i es napolsitzà, concubines incloses. El fill de Joan, Ferran, heretà de la família, pare castellà i mare també, l’afecció per Castella. En qüestió de dones, però, tenia debilitat per les catalanes. S’havia de casar, val a dir-ho, per conveniència, amb Isabel de Castella, la filla petita de Joan II de Castella, però ell preferia a la catalana (cerverina) Aldonça Roig d’Ivorra, vescomtessa d’Évol, amb la qual tingué Alfons d’Aragó, un personatge que acabaria sent arquebisbe de València, de Saragossa i lloctinent del Principat de Catalunya i d’Aragó. Tingué una altra amistançada catalana, originària d’Agramunt (l’Urgell), de nom Joana Nicolau, amb la qual tingué una filla, Joana, que maridà amb Bernardino Fernández de Velasco, duc de Frías i comte d’Haro. No catalana, sinó basca, de Bilbao, fou una tercera amant de Ferran, Toda de Larrea, amb la qual tingué una filla, Maria, que de major convertí en abadessa del monestir agustinià de Nuestra Señora de Gracia, a Madrigal de las Altas Torres (a l’actual província d’Àvila). Curiosament, en aquest cenobi nasqué Isabel la Catòlica el 22 d’abril de 1451.
Què us diré? En qüestions de frenesí sexual, Ferran cercava partenaires extramatrimonials i dedicava la muller, la seva cosina Isabel, de qui no se sentia ―diguem-ne― especialment enamorat, estrictament a la procreació de prínceps. Ferran i Isabel ―atenció!― eren cosins prims. A Joan II, el pare de Ferran, se li acudí que Isabel, convertida en hereva del seu germà, Enric IV, era el millor partit per al seu fill i ―voilà!― Ferran (17 anys) i Isabel (18 anys) es casaren. A on? A Valladolid! A la catedral val·lisoletana, el 19 d’octubre de 1469. Sembla, com veiem, que per als Trastàmares tot succeïa a Pucela i entorns. El matrimoni fou arranjat a Cervera (la Segarra), les anomenades Capitulacions de Cervera (5 de març de 1469), que convertien el príncep Trastàmara catalanoaragonès en un peó dels rivals d’Enric IV de Castella. Joan II, encara embolicat en la guerra civil catalana, acceptà i vet ací que s’inicià el camí cap a la unió de les corones castellana i catalanoaragonesa.
Unió? Unió en la persona de rei i reina i successors i el detonant de la tragèdia històrica anomenada Espanya, car Castella sortia clarament beneficiada d’aquella unió i la Corona catalanoaragonesa hi restava ―ai llas!― subordinada. Vet ací l’origen del supremacisme mesetari, vigent des d’aleshores i que encara cueja. Ferran se sentia castellà. Sí, els castellans, els de debò, li arribaren a etzibar més tard que era un viejo catalanote, però Ferran era, en substància, un castellà, d’aquella nissaga Trastàmara, castellana de pro, trasplantada a Catalunya-Aragó, però que mai no renuncià a regir Castella.
Ferran i Isabel tingueren cinc fills, quatre noies i un noi: Isabel, Joan; Joana, Maria i Caterina. Joan, el fill mascle destinat a la successió, morí jove i sense descendència. Isabel es casà en primeres núpcies amb l’infant Alfons de Portugal (fill de Joan II) i en segones amb el rei portuguès Manuel I. D’aquest matrimoni nasqué un fill, de nom Miquel de la Pau, que podria haver heretat tota la Península (Portugal, Castella, Catalunya-Aragó), però morí i aquell somni humit de l’Espanya carpetovetònica de devorar també Portugal s’esvaí. Bé, s’esfumà de moment, que tornaria en el futur. Ah! I catalans i aragonesos decidiren que si el rei restava vidu, es tornava a casar i tenia descendència, d’aquesta seria la Corona catalanoaragonesa. Catalans i aragonesos estaven fins als dídims dels castellans. A la infanta Joana la casaren amb el bellíssim ―un paio guapíssim― Felip d’Habsburg, no debades dit «el Bell». Joana ―segur que coneixeu la història― embogí d’amor i d’ací que hagi passat a la història com a Joana «la Boja». I, finalment, a Caterina, la casaren amb Enric VIII d’Anglaterra.
Germana de Foix, Ferran el Catòlic i Joan, llur fill malaguanyat
Quan Isabel de Castella morí (Medina del Campo, 26 de novembre de 1504) a Ferran el feren fora de Castella. D’ací ve això de viejo catalanote. Ferran ―ep!― s’emprenyà i molt. Així que catalanote; la mare que els va parir! El viejo catalanote , de 54 anys, cercà nova esposa i la trobà en Germana de Foix, amb la voluntat de procrear un hereu que el succeís als seus regnes patrimonials. Germana era filla del vescomte de Narbona Joan de Foix i de la princesa Maria d’Orleans, que era la germana de Lluís XII de França. Joan de Foix era fill d’Elionor d’Aragó ―hereva del regne de Navarra― i de Gastó IV. Orfes, Germana i el seu germà Gastó es criaren a la cort reial francesa, Gastó ―primer comte de Nemours― esdevingué cabdill dels exèrcits francesos a Itàlia, mentre Germana fou promesa a Ferran II pel segon tractat de Blois, signat el 12 d’octubre de 1505 pels reis francès i catalanoaragonès. Ferran II, foragitat del govern de Castella, ara cercava l’aliança francesa, es casava amb una neboda de Lluís XII, de divuit anys, i s’assegurava la pau al migjorn itàlic, el Regne de les Dues Sicílies ―Nàpols i Sicília― que pertanyia a la Corona catalanoaragonesa.
Ferran i Germana es casaren per poders el 19 d’octubre de 1505. La núvia tenia divuit anys. La missa nupcial de velació fou celebrada al palau de Buendía, a Dueñas (Palència), el 18 de març de 1506. El nou matrimoni del rei catalanoaragonès, val a dir-ho, significà l’esperança d’un redreç polític dels Països Catalans i Aragó, però el fill tan desitjat del matrimoni, de nom Joan, que hagués suposat la separació de la Corona de catalans i aragonesos de Castella, morí al poc de néixer, a Valladolid, el 3 de maig (diada de la Santa Creu) de 1509. Imagineu-vos: i si hagués viscut? Doncs ―mireu― Catalunya i Aragó s’haguessin escindit de Castella. I ―ep!― no hagués passat res: ni ¡a por ellos, oé!, ni piolins repartint llenya, ni unidad de destino en lo universal ni punyetes. Però ―ai llas!― el nadó no sobrevisqué i la independència s’esvaí. La mort de Felip «el Bell» (25 de setembre de 1506) i la incapacitat oficial de Joana «la Boja» havien provocat el retorn de Ferran al tron castellà. Però procurà procrear el fill que el succeís a la Corona catalanoaragonesa.
No reeixí. Ferran II morí a Madrigalejo (Cáceres), diuen que a causa de l’excessiu esforç sexual, el 23 de gener de 1516. Abusava de l’extracte tret de l’escarabat dit cantàrida o Lytta vesicatoria, amb terribles efectes secundàries, considerat el citrat de sinedafil (o Viagra) de l’època. Joan, el nadó que hagués evitat, si hagués arribat a la maduresa, tantes frustracions nacionals futures, fou enterrat primerament a l’església del convent dominicà de San Pablo de Valladolid i més endavant, com a hereu catalanoaragonès, portat al monestir de Poblet. I conclou Jerónimo Zurita (Historia del rey don Fernando el Católico, 8-38): «fue el último príncipe que nació sucesor en sola la Corona destos reinos».
