A l’últim «Combat per la història» m’ocupí ―hi havia motiu― del dissortat comte d’Urgell, Jaume, a qui li pisparen la corona, ser rei, a la «iniquitat» de Casp, aquella reunió de conxorxats dels estats catalanoaragonesos celebrada en aquella localitat del Baix Aragó en juny de 1412. Ep! I no oblidem ―memòria històrica és― que aleshores a Casp la llengua pròpia de la població era el català, almenys ho fou fins al segle XVII, Casp formava part d’aquella Franja de Ponent avant la lettre que l’espanyolització abusiva ha reduït als límits actuals, com podem comprovar als Anales de Caspe antiguos y modernos de Mariano Valimaña (1784-1864). Però ―ai llas!― arribaren els borbons i... En fi, en parlaré en un altre moment, que la qüestió ho mereix. A Casp, els conxorxats, que anaven a allò que anaven, decidiren coronar rei de catalans i aragonesos a un no català i no aragonès. I mira que hi havia candidats patris per a triar! Hi havia el comte d’Urgell, a qui projecten homenatjar a Lleida i Xàtiva, hi havia també un altre noble poderós, el duc de Gandia i comte de Ribagorça, i ―atenció!― hi havia el nét ―el nét!― del rei Martí I l’Humà, Frederic, de qui pocs ―sembla― se’n recorden, ara i en el passat. Era fill de Martí el Jove, però era fill nascut d’un concúbit extramatrimonial i la tara de ser un bastard el perseguí tota la seva vida. Si a Jaume d’Urgell l’afectà la dissort, a Frederic, dit de Luna pel comtat que heretà del seu avi, l’empaità la tragèdia.
Els fills de Martí el Jove
Martí I l’Humà i la seva esposa Maria de Luna tingueren descendència, tres nois i una noia. Només el primogènit, nascut a Perpinyà, com el seu pare, en 1376, arribà a l’edat adulta. Atenció, a Perpinyà, una ciutat tan catalana i catalaníssima com Girona, Lleida, Barcelona, València o qualsevol altra vila o ciutat de la geografia catalana. Doncs bé, Martí dit «el Jove» per a diferenciar-lo del seu pare, qui també nasqué a Perpinyà, el 29 de novembre de 1391, amb quinze anys ―un «el Jove» ben jovenet― el casaren a Barcelona amb Maria, filla del rei Frederic IV (III) de Sicília, dit «el Simple», que era cosí de la mare, Elionor, de qui seria el rei Martí; i filla de Constança, germana de Martí. Ningú pensava aleshores que Joan I moriria en un accident de cacera en 1396 sense hereu masculí i la successió recauria en Martí l’Humà. Així, doncs, a Martí el Jove el casaren amb una senyora que era tia seva, catorze anys major que ell, que en tenia vint-i-nou. Òbviament, com bé podeu imaginar, era un matrimoni polític, de conveniència, arreglat per l’avi del nuvi, l’enèrgic Pere III el Cerimoniós, que ambicionava recuperar Sicília per a la Corona catalanoaragonesa. Per a la Corona, no per a la nissaga, que el Casal de Barcelona estava entronitzat a l’illa de Sicília des del 1282 i tan descendent de Guifré el Pilós i Jaume I era la siciliana Maria com el perpinyanès Martí.
Bé, a Sicília, des de la conquesta en 1282, l’elit governant era d’origen català i aragonès. I així es mantingué, perquè malgrat tenir un rei privatiu, aquest era del Casal de Barcelona. Muntaner s’hi refereix, a la catalanitat dels sicilians, quan l’exemple de la mata de jonc (Crònica, c. 292): «la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessin; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis [Catalunya-Aragó, Mallorca i Sicília], que si entre ells havia devision neguna ne discòrdia, ço que déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per què és mester que d’aquests pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.»
Muntaner no parlava debades, perquè de les tres cases reials del Casal de Barcelona (Catalunya-Aragó, Mallorca i Sicília), el rei de Catalunya-Aragó «és ell cap e major». Així que, davant la crisi successòria a Sicília, per la mort del seu rei sense successor mascle i amb només una filla hereva, Pere III intervé, com el «cap e major» de la dinastia. El seu primogènit, el futur Joan I, però, es desentengué de l’afer, i Pere III utilitzà Martí. Com no el podia casar per estar ja casat, doncs que fóra el nét qui es casés amb la infanta siculocatalana Elionor. Calgué armar un estol i anar a Sicília per ella i sotmetre la dissidència a qualsevol acord amb els catalans. L’estol ―si us interessa la dada― fou pagat amb l’empenyorament de Vila-real (la Plana Baixa). O tempora, o mores! Quins temps aquells en què la nació catalana, independent, unida i orgullosa, seguia els seus reis patris! En fi, aquella època daurada de plenitud nacional se n’anà amb el vent, Gone with the Wind, més aviat l’arrabassaren els «tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre». Però en 1391, quan el matrimoni de Martí el Jove i Maria ningú hi pensava. Martí el Jove es convertí en rei de Sicília i el seu pare, en juliol de 1396, en rei de Catalunya-Aragó.
Martí el Jove i Maria de Sicília tingueren un fill, Pere, que nasqué el 17 de novembre de 1398. Si hagués viscut ―ai si hagués viscut!― la història jagués pres un altre rumb, però el petit Pere morí en la infantesa, víctima d’un accident fortuït mentre jugava en els inicis de l’any 1401. Poc després, en maig, morí la mare Maria. Ja us podeu imaginar el disgust, ja no per la pena que provoca la mort d’un fill i nét, que tant havia costat concebre, també de l’esposa i nora, si no per la situació tan precària en què restava la successió a la Corona. Martí el Jove era l’únic successor de Martí l’Humà, que ja temia que la parca se l’endugués a ell i, per les vicissituds de l’època, al seu fill.
Martí l’Humà maniobrà prest i concertà el matrimoni del seu fill amb la filla de Carles III el Noble de Navarra, Blanca. Martí el Jove i Maria contragueren matrimoni en 1402 i de la unió nasqué un fill, Martí, que trigà a arribar. Es veu ―i tenim proves d’això― que la vida conjugal de Martí el Jove i Blanca no era gaire intensa, per no dir que arribà a preocupar a un pare (el navarrès) i a l’altre (el català). El fill desitjat, finalment, nasqué la nit de Nadal de 1406, però no arribà a complir l’any de vida. Segons comunicà el rei a la cort navarresa, el nen «és mort pels dents». Una altre noi que si hagués viscut ―ai si hagués viscut― els esdeveniments s’haguessin succeït de manera totalment diferent.
En l’interval de la mort del primer fill i la mare i el segon matrimoni, Martí el Jove tingué relacions amb dues noies cataneses. Al contrari que Martí, també de Joan I i Pere III, que reduïen les activitats sexuals estrictament al matrimoni, Martí el Jove reprengué els hàbits femelleres de la nissaga. I sí, sabem que el príncep catalanoaragonès tingué aventures, en concret consten dues, perquè les dues tingueren conseqüències en forma de fills, encara que potser en tingués més. Una era Tàrsia Rizzari i l’altra Agatuzza Pesce, les dues pertanyents a l’oligarquia de Catània. De la primera tingué un fill, que rebé el nom de Frederic; de la segona una nena, Violant. Quan el rei Martí, l’avi, s’assabentà que tenia dos néts, manà que els portessin davant d’ell. Les mares s’hi oposaren, però, el desig del rei es complí i xiquet i xiqueta foren duts a Barcelona, on arribaren el 19 d’agost de 1404, i foren instal·lats al Palau Reial Major. Allà passaren la infantesa Frederic i Violant, envoltats de servents reials. L’avi els estimava, encara que a la documentació sempre s’hi refereix com «los bastards». Pobrets! Al Palau Reial Major també hi havia qui menystenia les criatures i Martí rebé la denúncia que Arnau «lo boteller», Martí «lo panisser» i altre personal del palau les maltractaven. Definitivament, no fou una infantesa fàcil la de Frederic i Violant.
Mor el pare i l’avi
Martí el Jove, rei de Sicília, perquè ell era el rei de Sicília, morí a Càller (Sardenya), a conseqüència de la malària, el 25 de juliol de 1409. A partir d’aleshores Martí l’Humà féu el que pogué per a legitimar els seus néts. Potser pogués haver fet més, però encara sent rei depenia dels equilibris polítics. Ras i curt, els seus néts, nen i nena, eren «los bastards» i la Corona de catalans i aragonesos, des dels seus orígens, mai no havia entronitzat un hereu no sortit de matrimoni legítim. La vespra del seu traspàs, el pare de Frederic, féu testament i li transferí els béns del comtat de Luna (Aragó), que li venien per part de la mare, Maria de Luna, i ―ah!― com a fill ara legitimat podria heretar el regne de Sicília. Si hagués tingut l’edat suficient, Frederic podria haver-se convertit en rei de la gran illa mediterrània, però un nen, amb tot just sis anyets, i lluny de Sicília, poc podia fer. Martí l’Humà, l’avi, podria haver consentit, però ell estava entestat que el nét el succeís en tots els seus territoris.
Però Martí estava obès, cansat, malalt i vell. Bé, tenia cinquanta-tres anys, que avui dia no significa haver entrat en la vellesa, però al segle XV tenir aqueixa edat era ser ja un home vell. Mort el seu fill, per insistència dels seus cortesans més propers, entre els quals el papa Benet XIII (el papa Luna), havia contret un nou matrimoni, amb la jove Margarida de Prades, filla del comte Pere de Prades, també del Casal de Barcelona. Comptaven que aquella xicota podria despertar la libido reial i procrear un altre fill. Impossible! Martí, gras, era incapaç de copular. L’afartaren a menjars suposadament afrodisíacs i ungüents, fins i tot idearen una màquina, una mena de politja amb corriola, perquè el rei s’acoblés des de les altures a la jove. No pogué ser! Finalment, Martí traspassà el 30 de maig de 1410. I ara, mort l’avi que els protegia, què seria de Frederic i Violant?
Quan arribà l’interregne ningú pensà en Frederic. Jaume de Catalunya-Aragó-Urgell, el comte urgellenc, volia ser ell el rei. Era, a més a més, el cunyat del rei difunt i, per línia masculina paterna, la persona que més dret tenia. I contra ell s’aixecà la facció aragonesa hereva de la Unió de 1347-1348, mentre al Principat l’elitista classe ciutadana preferia l’angeví Lluís de Calàbria, nét de Joan I el Caçador i Violant de Bar. N’hi havia més, de candidats, però no hi comptaven. Tampoc, d’antuvi, l’infant Ferran de Castella. I el papa? Què deia el papa? Benet XIII, que feia i desfeia, no podia veure el comte d’Urgell ni en pintura. Vaja! Li tenia un odi mortal. Ell hagués preferit el petit Frederic, fins que s’adonà que aquell xiquet poc benefici li podria aportar. Des d’aleshores proposà el castellà Ferran com a candidat i planificà la conxorxa que tindria com a culminació el «compromís» ―o iniquitat― de Casp.
A Frederic i germana els tancaren a Sogorb (Alt Palància), lluny dels centres de decisió. Quan els conspiradors que preparaven la proclamació del castellà Ferran «el d’Antequera» com a rei, Benet XIII el primer, s’adonaren que calia candidats per a fer versemblant ―o diguem-ne imparcial― la decisió de Casp, designaren uns procuradors perquè hi assistissin en nom del petit Frederic. Ai teatrers! El cas és que aquests compromissaris hi anaren en nom de Frederic i ―vaja!― compliren el seu paper. Al·legaren que Frederic havia estat legitimat pel pare i, sense pensar-s’hi gaire, els confabulats els etzibaren: sí, però per a ser legítim de debò el pare havia d’haver tingut una sola amistançada, però ―ah!― en tingué dues i un fill de cadascuna, així que, ja està dit tot: no és legítim. Malgrat la simplicitat de l’argument, ningú s’atreví a contradir-lo, ni els més eminents juristes que hi eren. El pa ja estava dat i beneït i no era qüestió de posar-se a males, ja de bon començament, amb qui havia de ser rei. L’única excepció fou l’arquebisbe de Tarragona Pere de Sagarriga. Ell sí que considerà que Frederic era apte per a ser rei, però rei de Sicília per la legitimació del seu pare. Aquest vot ―atenció!― no passà desapercebut als trastamaristes. Si el petit Frederic podia ser rei de Sicília immediatament es convertia, per a la dinastia triomfadora a Casp, en rival i enemic a batre.
I Frederic es féu gran i...
Quan la iniquitat de Casp, Frederic, a Sogorb estant, no s’assabentava de res. Tenia nou anys. Entronitzat Ferran de Trastàmara, «el d’Antequera», a Catalunya-Aragó i també reconegut rei de Sicília, el nou monarca mantingué les formes. Bé, havia de passar per benvolent i comprensiu. Ferran I acollí la família del malaguanyat Martí el Jove a casa seva i a Frederic li respectà l’herència del pare. A partir d’aleshores era Frederic «de Luna», com a posseïdor del comtat homònim. El noi fou requerit perquè anés a Barcelona, a presentar-se davant el rei i, segons explica Lorenzo Valla en la biografia que escrigué de Ferran el d’Antequera, Historiarum Ferdinandi regis Aragoniae, s’hi presentà al capdavant d’un seguici de tres-cents cavallers amb un estendard amb les armes de Catalunya-Aragó i Sicília. Al castellà no li féu gens de gràcia tal exhibició heràldica davant els seus morros, li prengué l’estendard i manà fer-ne una còpia, però ara amb una barra atzur que el travessava de biaix de dreta a esquerra, signe de bastardia, que li lliurà al noi. Era encara menut Frederic, però l’advertiment estava fet. L’únic que podia dur les armes plenes dels quatre pals de gules en or i l’escut amb les armes catalanes i l’àguila dels Hohenstaufen (Sicília) era Ferran, el rei. A partir de llavors, Frederic sempre portaria un estendard de color blanc sense cap altre element.
L’episodi de l’estendard potser sigui una història apòcrifa, arreplegada per Valla d’alguns dels informants, establerts a Nàpols, que volien exalçar la nova dinastia. Les Historiarum Fedinandi regis Aragoniae foren escrites cap al 1445 per a agradar a ―o per encàrrec de― Alfons IV el Magnànim, el fill i successor de Ferran. Feia anys i panys dels esdeveniments i Frederic feia temps que havia estat oblidat. Massa petit era en 1413 per a lluir tanta altivesa davant el rei «elegit». Més aviat, coneixent Ferran, tan escrupolós en l’ús de les armes heràldiques, seria seva la iniciativa de concedir l’ús dels emblemes de Catalunya-Aragó i Sicília a Frederic, però travessats, això sí, amb la barra de bastardia, Ras i curt, era «lo bastard», però un bastard reial, una condició ―val a dir-ho― que a l’edat mitjana era valorada. Sigui com sigui, Ferran acollí Frederic i féu que l’acompanyés en la passejada triomfal a la sortida de la seu, a la seva coronació a Saragossa, l’11 de febrer de 1414. Llavors Ferran àdhuc pensà a mullerar-lo amb una de les seves filles.
Ferran traspassà (Igualada, 2 d’abril de 1416) i fou succeït pel seu primogènit Alfons, que no es desentengué de Frederic, comte de Luna. En 1420, amb disset anys, Frederic acompanyà Alfons IV el Magnànim en la campanya contra els rebels sards i un any després, a Còrsega, participà activament en la presa de Calvi i el setge de Bunifaziu. Frederic havia fet mèrits per a merèixer la confiança del Trastàmara regnant i fins i tot Alfons IV el nomenà en 1424 capità general de l’armada que havia de socórrer l’infant Enric de Trastàmara, que era a Nàpols lluitant pels drets del seu germà a la successió napolitana. Ara bé, en el moment decisiu Alfons IV s’ho pensà i deixà Frederic a terra. Per què? Era ―i bé que ho advertien els assessors del rei― l’hereu de Martí el Jove i el nét de Frederic IV el Simple de Sicília, una illa que frisava per recuperar la independència. Com donar el comandament d’una flota a una persona que podia acabar acabdillant una revolta a Sicília?
Amb vint-i-un anys, ja fet un home i conscient de qui era, Frederic no paí gens bé ser destituït, ser relegat. No debades havia esmerçat fortuna i esforços a servir Alfons IV a la campanya sarda. Recordem que en aquella època la guerra se la pagava tot aquell que hi anava. Altrament, li enfadà molt que, per intervenció de l’esposa d’Alfons IV, Maria, també castellana, la seva germana Violant, filla de rei, fóra maridada amb un noble menor de Castella, Enrique de Guzmán, comte de Niebla. A més a més, la Maria consort reial, amb l’excusa que Violant no tenia dot, féu els tractes com si d’una obra de caritat es tractés i el rei assentí. Com? Que parlem de la filla del rei de Sicília. I què seria d’ell? L’imposarien una castellana del muntó com a muller?
Trencament amb Alfons IV
Frederic recuperà la consciència de ser qui és, el fill de Martí el Jove, rei de Sicília, i el seu hereu legítim. Ara bé, no teniu un ral, estava literalment escurat, i per a conquerir una corona calien quartos, molts quartos. A més a més, els sicilians havien, literalment, abandonat Frederic. Ningú se’n recordava. A la mort de Martí el Jove, el poder a Sicília fou compartit per la seva muller, Blanca de Navarra, convertida en vicària de l’illa, i el gran justicier del regne Bernat de Cabrera. Ferran I, investit rei de Sicília per Benet XIII, hi envià una ambaixada, rebuda al parlament de l’illa reunit a Palerm (febrer de 1413), que el reconegué com a rei. Els sicilians, a continuació, enviaren a Ferran I una ambaixada que li recordés l’obligació del rei de residir a Sicília i, en cas de no poder fer-ho, que fóra nomenat rei de l’illa el seu primogènit Alfons o el seu secundogènit Joan. Ferran hi envià Joan, però com a lloctinent general, o sia, virrei. Joan, un cop a l’illa, aviat rebé dels sicilians l’oferta de convertir-se en el seu sobirà i àdhuc fou proclamat rei pel parlament sicilià en gener de 1416, encara en vida del seu pare. Joan, però, declinà ser rei de Sicília i, quan pogué, a requeriments del seu germà Alfons, abandonà l'illa.
Alfons IV el Magnànim controlava Sicília i, d’antuvi, qualsevol dissensió estava condemnada a no reeixir. El germà no es deixà seduir pels qui volien que de lloctinent passés a ser rei efectiu. A Joan, el futur Joan II, no li passà pel cap trair el seu germà. Ell fora de Sicília, la noblesa d’origen catalanoaragonès de l’illa garantia la submissió del regne insular al rei de Catalunya-Aragó. L’anhel independentista decaigué fins a pràcticament desaparèixer. No havia de témer res Alfons IV de Frederic l’oblidat, però, per si de cas i com a home previsor, impedí qualsevol mena de contacte del comte de Luna amb l’illa.
Frederic ―ja veieu― era un príncep, un noble de sang reial, abandonat per tothom. Els sicilians foren els primers a fer-ho i, acceptat Ferran, ja no se’n recordaren o no volgueren recordar-se’n. Potser millor, per a Frederic, acatar i callar, que ell no era rival per a enfrontar-se a Alfons IV, però el seu caràcter, en certa manera bastant forassenyat, li ho impedí. Frederic era, malgrat el seu origen bastard, un gran aristòcrata i qualsevol decisió sobre el seu futur requeria del consentiment del rei. Tanmateix, enutjat per haver estat exclòs de la capitania general de l’armada i irritat pel tracte a la seva germana, decidí no comptar amb el rei en la decisió de contraure matrimoni. Cras error! Frederic, necessitat de diners i a la caça d’un bon dot, contragué matrimoni, en secret, amb la vídua de Ponç de Perellós, Violant de Mur, en 1426. Violant era neboda de l’arquebisbe de Tarragona Dalmau de Mur, el successor de Pere de Sagarriga a la mitra tarragonina. El rei Alfons, com bé podeu imaginar, no s’ho prengué gens bé. Més encara quan Frederic abandonà la seva muller, la substituí al seu llit per la germana d’ella, Valentina, la qual cosa causà un gran escàndol, i fugí amb ella a Castella. Definitivament, la relació del nét de Martí l’Humà amb Alfons el Magnànim s’havia trencat per sempre.
Frederic al servei de Castella
Qui ho diria? El nét d’un rei de Catalunya-Aragó i fill d’un rei de Sicília acabà servint al rei de Castella. Bé, aleshores els Trastàmares «catalanoaragonesos», ells grans nobles castellans, estaven embolicats en les querelles castellanes, amb Joan, qui fóra lloctinent general a Sicília, al capdavant. Ferran el d’Antequera tingué cinc fills i dos filles amb la seva esposa Elionor d’Alburquerque, la filla de Sanç de Trastàmara, comte d’Alburquerque i germà d’Enric II de Castella. Ep! Elionor era la tia del seu marit Ferran. El pare de Ferran, Joan I de Castella, era cosí germà d’Elionor, una dona riquíssima, el patrimoni més gran d’aquell regne, i per això era dita la rica hembra. Tots aquells fils tenien interessos i possessions a Castella, que els aportaven molts calerons i no volien renunciar-hi. L’estira i arronsa dels «infants d’Aragó», així dits (Joan, Enric i Pere) contra els oficials reials de Joan II de Castella acabà en guerra oberta, a Castella i també de Castella contra la Corona catalanoaragonesa. Una guerra en què, com sempre, el sud valencià, la punta de llança contra Castella, rebé de valent. No era pas aquell País Valencià el cautivo y desarmado, avorridament sucursalista, a què ens condemnen els polítics de pa sucat amb oli del present. Que consti això, que memòria històrica és.
El comte de Niebla abandonà la germana de Frederic en 1428, com ell ―val a dir-ho― havia fet amb la seva i Frederic, irat, volgué venjar l’ultratge. Això el vinculà amb una de les bandositats castellanes en lliça, l’encapçalada per l’home fort de la cort de Joan II, el conestable i favorit reial Álvaro de Luna, enfrontat a mort amb els «infants d’Aragó». Álvaro de Luna reclutà Frederic, a qui veia com un peó a utilitzar contra els catalanoaragonesos. Pensava el favorit castellà que, per ser qui era Frederic, tindria suport als estats catalanoaragonesos. Que equivocat que estava!
Assabentat Alfons IV dels tractes de Frederic amb l’enemic, el convocà a Tortosa. El comte de Luna, òbviament, no hi assistí. A Tortosa fou acusat d’intrigar amb el rei de Castella contra ell i també d’incest per jaure amb la germana de la seva esposa. Per tot plegat fou desposseït de tots els honors que tenia a Aragó i el Regne de València. Perdé, doncs, el comtat de Luna. Frederic, a Castella, fou compensat amb la possessió de Jimena (Jaén), Cuéllar (Segòvia) i posteriorment amb Arhona i Arjonilla (les dues viles a Jaén). Frederic tindria aquestes possessions mentre no recuperés el comtat de Luna o ―atenció!― el Regne de Sicília.
Els catalanoaragonesos s’embarcaren en una guerra contra Castella (1429-1430), que es frustrà quan els catalans del Principat, cansats de pagar la factura, decidiren deixar de finançar-la a les Corts celebrades a Tortosa. Alfons IV es veié obligat a un acord de pau, signat a Almajano (Sòria), el 16 de juliol de 1430. Frederic, en aquella guerra, encapçalà incursions contra la frontera aragonesa, amb un furor que no respectà ni les negociacions de pau previs a Almajano. Fins i tot s’atreví, el 8 de juny de 1430, a desafiar el rei Alfons IV per a batre’s en duel, a qui acusà de perjur i tirà. Mare de Déu! Però què fas Frederic?
En realitat, als castellans, Frederic de Luna els importava un rave. Álvaro de Luna descobrí que a l’Aragó ningú estava per ell. Era, doncs, un peó inservible, a més a més un personatge incòmode, i aviat se’n desfaria. Quan arribà la pau entre castellans i catalanoaragonesos Frederic fou exclòs de les negociacions. Mai no tornaria a terres catalanoaragoneses. I bé, podria haver refet la seva vida a Castella, lluny ―diguem-ne― del focus mediàtic, si en abril de 1432 no s’hagués presentat a Cuéllar, on residia, una ambaixada del soldà hàfsida de Tunis Abū Fāris ‘Abd al-‘Aziz al-Mutawakkil. El soldà li oferia una aliança per a escometre Sicília i que recuperés la corona del seu pare. I Frederic digué que sí. Prest, vengué totes les seves possessions a Castella llevat de la vila de Cuéllar i esperà el moment per a actuar. La crida del soldà tunisenc, però, mai no es produí. Alfons IV atacà l’illa de Gerba en 1434 i l’expedició tunisenca contra Sicília es frustrà. I ara què?
Empresonament i mort
A saber com i de quina manera Frederic s’embolicà en un afer fosc. Amb l’ajut d’alguns nobles i d’oficials sevillans conxorxats, tingué la pensada ―ai quin cap!― d’ocupar el castell de Triana i les drassanes de Sevilla i robar les mercaderies dels negociants estrangers de la ciutat. Se n’havia begut Frederic l’enteniment? El nét de Martí l’Humà lladre. Bé, aquesta fou la versió oficial. I n’hi hagué una altra, que deia que volia ocupar els dos llocs per a lliurar la ciutat a Alfons IV i avenir-se amb ell. Una i altra són bastant forassenyades. Ras i curt, Frederic caigué en un parany ordit a les altes esferes de la cort castellana ―Alvaro de Luna?― per a les que Frederic era una gran incomoditat. Sigui com vulgui, el complot es descobrí o bé trobaren a qui carregar-los el mort: Frederic fou arrestat i els seus còmplices decapitats.
Frederic fou tancat al castell d’Urueña (Valladolid), el mateix que serví de primera presó al dissortat comte d’Urgell, i després portat al castell de Brazuelas, on morí en 1438, en circumstàncies mai no aclarides. Posteriorment, quan la caiguda en desgràcia d’Álvaro de Luna (decapitat en 1453), a ell li fou atribuït l’assassinat. La germana de Frederic, establerta a Cuéllar, intentà intercedir per ell davant Joan II, però el rei castellà sempre es negà a rebre-la.
Joan II de Castella, en definitiva, permeté la mort d’una persona de sang reial, víctima ―ell bé que ho sabria― d’un complot per a desfer-se d’un personatge que enterbolia les negociacions entre els Trastàmares castellans i catalanoaragonesos. Víctima, sí, perquè Frederic de Catalunya-Aragó-Sicília sempre fou víctima del seu llinatge des de la separació de la seva mare. Una vida tràgica, abandonat per tothom. El seu pare deixà fer i el seu avi sempre digué d’ell que era «lo bastard». Quan pretengué legitimar-lo, els fets es precipitaren i Frederic restà en l’oblit. Amb ell morí, assassinat a Castella, qui podia haver regnat la Corona d’or i gules. Com el seu pare havia tingut més d’una amistançada, els compromissaris de Casp li negaren el dret a ser rei.
Què fou de les seves despulles? Ambrosio de Morales, a Antigüedades de las ciudades de España (1575), explica que la mare de Frederic portà les restes mortals del malaguanyat fill a Còrdova i les sepultà a la catedral. Tàrsia Rizzari, però, mai no estigué a la península Ibèrica. Altrament, al seu testament (1423), Frederic demanava ser soterrat a la cartoixa de Valldecrist (Alt Palància), fundada pel seu avi Martí, però en 1438 qui havia de dur les despulles allà? Frederic, dissortat des del naixement, no superà les adversitats que el destí, per ser qui era, li deparà. A la germana també la perseguí la malastrugança: el primer matrimoni, l’ordit per l’esposa d’Alfons IV, acabà malament, el segon, amb el també castellà Martín Fernández de Guzmán, també fou un desastre. Morí sense fills.
