La batalla entre l’ordre i el desordre és com la transposició filosòfica del combat entre la carn i la Quaresma. No té remei. A la gent d’ordre, la vida endreçada i previsible els dona seguretat i un punt quasi insultant de superioritat moral. Als desguitarrats l’ordre ens sembla insuportablement ensopit i argumentem, amb raó, que quan la gent endreça massa mai no troben el que busquen. Una casa esbalandrada i atapeïda no deixa de ser també acollidora, per molt que sovint resulti incòmoda.
El debat, però, ve de lluny. Diu una tradició mil·lenària que viure és posar ordre (i matemàtiques) al món, però el que de debò existeix és el Caos i d’ell en deriva la fertilitat del món. A la Teogonia (segle VIIIè a.C.) Hesíode explica que al principi hi hagué el Caos (del sànscrit Ka, que vol dir forat, obertura, cova fosca), El Caos, però, no és el mateix que buit o que el no res perquè té un poder diguem-ne creador. Està prenyat de possibilitats. Del Caos naixeren les Tenebres i la Nit que, per la seva banda, originaren el Dia i l’Èter. Es faria llarg seguir Hesíode en la seva explicació sobre la gènesi de les coses, però l’important és entendre que l’abisme fou abans que la Terra i que la foscor existia abans que la llum. El desordre, ves per on, és creador. Imposar un ordre a la natura seria, doncs, una tasca simplement inútil, destinada al fracàs i a la nostàlgia.
Tota la filosofia grega vindria a ser un intent d’explicar que el Caos còsmic i primigeni pot ser domesticat. Al Caos se li pot imposar un ordre i, en conseqüència, fins i tot la passió política s’hauria de poder organitzar racionalment. Si els humans i la natura són fràgils, tenim les lleis i la política per posar seny. El Logos (la raó calculadora) acaba donant sentit a la circumstància dels fets històrics i accidentals (erga, en grec). Occident es va fonamentar durant segles en el mite d’un logos que s’imposava ala atzars de la vida i acabava per donar sentir les casualitats i a la brutalitat humana. En hipòtesi, l’estat de natura (guerra de tots contra tots) es pot contrarestar per l’acord racional i pel progrés en l’estat social.
La lluita entre l’instint caòtic i primari i la racionalitat és el nucli mateix del que més endavant es va anomenar civilització. Ser civilitzat consisteix clarament a ser artificial, sofisticat i si cal mentider (deixem-ho en hipòcrita) però no per passió sinó per educació. Val a dir, per evitar mals majors. Malgrat que això no agradi a Nietzsche i Cioran, per viure còmodament cal esborrar tot el que és irregular, imprevist i deforme, de la mateixa manera que cal que per l’aixeta de la dutxa surti aigua calenta. La civilització
En realitat, però, les coses són més complicades i costa viure en el disseny racional i el minimalisme. Per estar en condicions de seguir les lliçons minimalistes de Marie Kondo, per exemple, la primera condició és ser molt ric. Si ho llences tot, quan alguna vegada necessitis el que ha anat a parar al contenidor caldrà tornar-ho a comprar i això surt cada cop més car. A més, els fòtils que arrepleguem caòticament a casa, porten records. Llençar-ho tot vol dir també quedar-se sense memòria cosa que implica una despesa emocional molt forta. Potser la vocació de la civilització i de l’escola és civilitzar, però l’instint humà tendeix al Caos. En el fons el desordre és una condició quasi metafísica de la vida i de la ment humana.
Tot ordre és precari, provisional i hipotètic. Els àtoms tendeixen a ser inestables i imprevisibles i aquesta constatació que prové de la naturalesa té també una òbvia traducció política i moral. Cal molta energia per mantenir l’ordre i a la mínima que et descuidis reapareix el Caos. Quan tot està massa ben endreçat podeu estar segurs que es prepara un mullader de dimensions colossals. A Marie Kondo li va néixer una filla que es va dedicar a desfer-li la casa i a guixer per les parets. Els bàrbars arriben quan no te’ls esperes, i en política els discursos de l’ordre sempre han produït efectes de desordre.