Danae Boronat serà la presentadora del Zona Franca, el late show de TV3 orfe de presentador després que Joel Díaz dimitís a causa de l’expulsió de l’humorista Manel Vidal per haver fet broma del Partit dels Socialistes de Catalunya. Ho va fer amb un mem que fa anys que circula per internet i que tothom que no ha estat vivint aïllat en una cova durant la darrera dècada entén que no és una banalització del nazisme ni s’està dient nazi a ningú. Boronat es converteix en una de les primeres dones (ho dic en plural perquè no sé si n’hi ha hagut alguna altra) que condueix un late show humorístic a la televisió catalana, i ho fa en un moment de crisi reputacional de TV3, que s’ha hagut d’empassar moltes crítiques per la censura a Manel Vidal.
Que consti per escrit, per si Jair Domínguez encara en té algun dubte, que estic a favor que les dones ocupem espais de lideratge. És per aquesta raó, per solidaritat amb les dones que fan el pas, que considero fonamental entendre les circumstàncies en les que ocupem posicions de poder. En el cas de Boronat, el fet que s'hagi pres la decisió en un moment de crisi del programa recorda al fenomen anomenat precipici de vidre. És a dir, la tendència d’oferir llocs de responsabilitat a les dones en moments de crisi o, dit d’una altra manera, en circumstàncies en què la probabilitat de fracassar és més alta.
El precipici de vidre és la tendència d’oferir llocs de responsabilitat a les dones en moments de crisi
El precipici de vidre és un terme creat per Michelle K. Ryan i S. Alexander Haslam en un estudi publicat el 2005 al British Journal of Management. Hi analitzaven el rendiment de les empreses del Financial Times Stock Exchange 100 Index abans i després de nomenar homes o dones als llocs de presa de decisions de l’empresa. La recerca va concloure que, en moments de crisi, les empreses que optaven per dones tenien més probabilitats d’haver obtingut pitjors resultats els cinc mesos precedents a la decisió. Quatre anys després, un estudi de Susan M. Adams, Atul Gupta i John D. Leeth publicat a la mateixa revista qüestionava la hipòtesi, després d’analitzar els nomenaments de directors a empreses dels Estats Units entre el 1992-2004. Els autors aconsellaven seguir investigant per determinar en quines condicions es produïa el precipici de vidre. Ryan i Haslam els van contestar en altre cop al British Journal of Management, explicant que el fenomen no era ni universal ni inevitable, i apuntant a errors de contextualització de l’estudi d’Adams, Gupta i Leeth.
Més enllà de la controvèrsia, altres estudis han trobat evidències del precipici de vidre a les empreses. Una recerca d’Alison Cook i Christy Glass sobre els nomenaments de directors a les companyies del Fortune 500, publicada el 2013 a l’Strategic Management Journal, mostrava com les dones blanques i les persones no blanques (homes i dones) tenien més possibilitats de dirigir empreses quan aquestes tenien un baix rendiment. Les autores van detectar “l’efecte del salvador”, la tendència que sigui un home blanc el que substitueix una directora o un director racialitzat quan aquests han fet malament la feina. Per altra banda, la tesi doctoral de Yael S. Oelbaum, del 2016, apunta que una de les raons per preferir posar dones al capdavant d’empreses en crisi era transmetre una imatge de canvi.
Finalment, Susanne Bruckmüller i Nyla R. Branscombe van escriure al HarvardBusiness Review que una recerca seva amb 119 estudiants universitaris mostrava que, davant la pregunta de qui havia de substituir un director d’una empresa, el 62% dels estudiants triava un home si una companyia dirigida per un home havia tingut bons resultats. Tanmateix, quan l’empresa dirigida per un home estava en crisi, el 69% dels estudiants es decantava per una dona. En canvi, quan una dona era la directora que s’havia de canviar, el biaix de gènere no apareixia tant si l’empresa havia anat bé com si feia aigües. Així doncs, concloïen les investigadores, els resultats apuntaven a què a mesura que la gent s’acostumés a veure dones liderant, el precipici de vidre aniria desapareixent.
Més enllà del món empresarial, han estat diversos els casos que s’han considerat exemples de precipici de vidre. Pensem en la gestió dels efectes del Brexit al Regne Unit: dels quatre primers ministres que s’hi han hagut d’enfrontar, dues eren dones (Theresa May i Liz Truss) i un ha estat la primera persona racialitzada en assumir el càrrec, l’actual primer ministre Rishi Sunak, d’ascendència índia. Un altre exemple va ser el nomenament de Jóhanna Sigurðardóttir com a primera ministra d’Islàndia el 2009, quan el país havia d’adreçar els estralls de la crisi financera. Al món cultural destaca el cas de l’actriu Robin Wright, que va protagonitzar la sisena i última temporada de la sèrie House of Cards després que Kevin Spacey fos acomiadat en ser acusat d’agressió sexual. O, com apunta la ciberfeminista Sílvia Valle, quan Bad Gyal i Ana Mena van passar a ser caps de cartell de l’edició del 2021 del festival Big Sound de València després de la sortida de Bad Bunny i Nicky Jam; o el nomenament, aquell mateix any, de l’afrocordobesa Elvira Dyangani Ose com a directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, a qui li va tocar gestionar les conseqüències de la cancel·lació del Programa d’Estudis Independents que oferia la institució.
Tots aquests factors no impliquen que les dones blanques i les persones racialitzades hagin de rebutjar càrrecs de responsabilitat en situacions de crisi. Tal com apunten alguns experts que han estudiat el cas, les persones d’aquests col·lectius que accepten les feines són plenament conscients de la situació en la que es troba qui els contracta, però també tenen clar que és una oportunitat d’ara o mai perquè són conscients de l’escassetat d’ocasions per demostrar la seva vàlua, en comparació amb les que tenen els homes blancs.
Boronat està en la difícil posició de ser de les poques dones al capdavant d’espais d’humor televisius a nivell català i espanyol, cosa que implica un pas en la reparació del greuge històric que han patit les dones humoristes en aquest país i en el veí. Tanmateix, ha acceptat dirigir un programa que segurament alguns i algunes deuen haver rebutjat presentar per solidaritat amb Joel Díaz i Manel Vidal i per protestar la censura de TV3 i el PSC. El de Danae és un regal enverinat i, com suggereix la periodista Ariadna Comas, s’hauria d’haver aprofitat l’avinentesa per crear un late show diferent per donar-li un projecte propi que la fes brillar.
Més enllà del precipici de vidre, el cas de Boronat i el Zona Franca mostra una de les conseqüències de la posició de subalternitat que patim les dones blanques i les persones racialitzades (i també quan els homes blancs es mostren com a catalans i independentistes, com Vidal mateix): la nostra participació a l’esfera pública sol anar acompanyada d’alguna renúncia, personal i/o col·lectiva. Com si fos la penyora que paguem al sistema per recordar-nos que la nostra presència sempre és condicional, car n’hi ha uns (en masculí no genèric) que sempre tenen la plaça garantida.