Hi ha molt poca crítica de llibres filosòfics i menys encara de llibres de filosofia en català. Per això sovint es passen per alt aportacions significatives com ara el recull d’Escrits republicans (Edicions Enoanda) del professor de l’Autònoma de Barcelona Oriol Farrés Juste que, si tinguéssim un The Atlantic o un Times Literary Supplement potser tindrien millor acollida. És difícil produir pensament crític en una universitat precaritzada i amb el mínim ressò que té la filosofia catalana. Que alguns bojos magnífics ho intentin, generalment entre el silenci ambiental, només dona més valor a la seva gosadia.
Escrits republicans d’Oriol Farrés és una aportació significativa a l’estudi d’un corrent de pensament polític que s’inicià amb Aristòtil, Plutarc i Ciceró i que ha conegut una història atzarosa que passa pels liberals clàssics (Locke) o per Marx fins desembocar als nostres dies amb filòsofs acadèmics com Quentin Skinner, Michael Sandel o Philip Pettit. Potser seria més senzill dir-ne humanisme cívic perquè el principal interès del republicanisme és comptar amb una ciutadania activa, compromesa amb la salut política de l’Estat (o en el seu vocabulari amb la “virtut cívica”).
El republicanisme és un intent de pensar la política des de les seves arrels de res publica, de cosa que a tothom hauria d’importar perquè hi estan en joc les condicions de la bona vida
El republicanisme en filosofia és la convicció segons la qual, el “nosaltres” es constitueix per l’adhesió a uns valors morals comuns i no per la pertinença a una llengua, una religió o una ètnia. “Comunitat cívica” vol dir que algú no és català o valencià perquè els seus pares ho eren sinó perquè creu que en la manera de viure (en els valors i fins i tot en el defectes) d’una comunitat hi ha moltes coses que convindrien també a tothom, hagi nascut aquí o a l’illa d’Antuèrpia, equivalent català de les Quimbambes. Els catalans, els mallorquins i els valencians hem nascut on l’atzar ha volgut, però ho som perquè com deia Carner barregem vella arrel i fresca saba. El republicanisme és, doncs, una comunitat d’elecció. La gent neix perquè calia però tothom opta per viure d’una manera o altra perquè vol.
És el voler viure junts (i no el venir de lluny) el que fa república. L’arrel són les sabates. En paraules d’Oriol Farrés, el republicanisme és un intent de pensar la política des de les seves arrels de res publica, de cosa que a tothom hauria d’importar perquè hi estan en joc les condicions de la bona vida. També és, a més, una idea controvertida que està passant mals moments, a mans de concepcions de la comunitat que cada vegada més abandonen els principis d’equitat en la recerca neuròtica de seguretat i de identitat. Segurament (afegiríem) des de la crisi del 2008 quan el personal optà per recloure’s en una concepció cada vegada més ètnica de la vida. La deriva neoconfuciana de Xina, el trumpisme o fins i tot els gender-studies porta aires ultraidentitaris i ben poc republicans.
Sense confiança no hi pot haver comunitat i el vent d’individualisme que s’aixecà amb la crisi del 2008 i que després es tornà sinistra reclusió en un mateix amb la covid, atempta directament a la possibilitat d’una reflexió cívica i comunitària. La vida bona i prudent que Aristòtil posava en el cor de la república ha aguantat amb dificultats aquests darrers anys.
El règim del 78 tampoc no ha servit per prestigiar gaire una filosofia republicana coherent
En el cas hispànic, la poca “exemplaritat cívica” d’alguns dirigents polítics que es declaren republicans però ajuden en cos i ànima a consolidar el règim del 78 tampoc no ha servit per prestigiar gaire una filosofia republicana coherent. Per això seria important que textos com aquests Escrits republicans d’Oriol Farrés tinguessin lectors i debat. No ens podem permetre tanta indigència intel·lectual si volem un horitzó més lliure.