Primer camps de cotó i més tard tarongers. Durant la postguerra, les fanecades que tenia el meu besavi pràcticament li permetien subsistir i assegurar l’aliment a la seua família en una economia fonamentalment de bescanvi. “L’única terra que dona quatre collites a l’any”, ha acostumat a repetir orgullosament amb la perspectiva dels anys la meua àvia, Consuelo Bermell, , probablement perquè la fertilitat de les terres al recer del Túria els va traure de més d’una dificultat. Així doncs, els pobles de l’Horta Sud dels anys quaranta esdevingueren la palestra de batalles quotidianes, ara sense fusells, però igual o més cruentes que les que feia poc es donaven a uns kilòmetres més amunt a la Serra d’Espadà. Una quotidianitat que en tot cas era monolingüe en un valencià absent d’esses sonores i ple de pretèrits simples.
Amb el pas del temps el meu besavi Emili va poder estalviar els diners suficients per a poder comprar un local en ple cor del barri del Carme, i així iniciar-se en el negoci hostaler. La meua àvia canviaria les punxes a les mans d’arreplegar cotó per les llargues hores despatxant darrere del mostrador de la nova bodegueta adjacent amb altres comerços com L’orxateria Tomba Tossals. Quan la pluja desbordà el riu l’any 1957 haurien de buscar els barrils de vi a l’altra punta de la ciutat. Durant les sobretaules solia preguntar-li sobre com era la vida entre els carrers serpentejants del Carme i, preocupat d’un temps ençà per la situació de la llengua, també al voltant de l’ús del català al barri. La primera volta que li vaig preguntar pel que feia a la qüestió de la llengua la resposta va ser contundent: tothom parlava en valencià al barri. Clar, passejar hui pels mateixos carrers i observar el contrast sociolingüístic és el més paregut a fer-me un harakiri nostàlgic. Una sensació semblant a allò que m’ha suposat llegir Noruega de Rafa Lahuerta. Imagine que ser fusterià mai ha sigut fàcil, però crec que puc assegurar que ser un fusterià tardà és tot un repte. A principis dels anys setanta heretaria el local el germà de la meua àvia, Emili, un jove compromès amb una incipient esquerra ¡catalanista i amb voluntat de donar-li al negoci familiar un altre enfocament comercial malgrat les advertències de son pare. Ràpidament, el retolaria amb el nom de Can Bermell. Durant la transició valenciana, els barrils de vi serien l’escenari de fons d’una carnisseria identitària que personatges de l’òrbita intel·lectual catalanista emprarien d’aixopluc per a cobejar les seues dissertacions.
Consuelo Bermell acabaria casant-se i el recent traspàs de la propietat del local al seu germà suposaria el seu relegament als afers de la llar, encara al caliu de la ciutat del Túria. El seu futur començaria a ballar al ritme de la música que marcaria el meu avi, la història del qual s’aniria escrivint a raó d’unes aspiracions i expectatives força diferents de les que fins al moment havia tingut la família de la seua dona. Als anys seixanta ja estaven consolidades les professions liberals o de coll blanc, les quals formaven part del conglomerat divers que constituïa la classe mitjana de la ciutat. En aquest sentit, existia concretament la figura de l’intermediari, una espècie de comissionista, hui pràcticament en perill d’extinció. Els seus quefers diaris consistien a posar en contacte, pel seu propi compte, a empresaris de diferents sectors ,així com de cercar oportunitats de negoci per a aquests. Allò que tenia en comú amb altres professions liberals era el desclassament, és a dir, pensar que l’ascensor social no tenia pas cap límit. Un fet sociològic que tenia el seu reflex en el mimetisme lingüístic, un dogma instintiu estès entre part de les classes populars de cap i casal que induïa a creure que un canvi de llengua vindria aparellat d’un ascens de classe. Sovint aquesta mutació de llengua anava acompanyada d’un conflicte identitari, ja que les aspiracions que cercaven un salt de classe no haurien estat correspostes amb el canvi lingüístic. Si a aquest conflicte li sumem altres factors amb orígens semblants com l’autoodi, es pot comprendre, junt amb altres variables sociolingüístiques, la facilitat amb què el blaverisme va penetrar en part de les classes mitjanes de la societat valenciana: individus fàcilment alienables per un feixisme necessitat d’un discurs nacionalista en un moment de recomposició del règim i en què l’encaix autonòmic del poble valencià era una qüestió cabdal. Des de ben menut recorde les referències constants a les epicitats de personatges com el Palleter de València. Amb el pas del temps vaig comprendre que una identitat contradictòria s’havia de sostenir amb una mitologia que volia ser pròpia i sobretot diferenciada. Amb una potencialitat d’esdevenir cultura popular, cal dir.
El canvi del poble a la ciutat ocasionaria el canvi de llengua. El meu avi acabaria traslladant aquesta intuïció a l’àmbit familiar i, criarien a les seues filles en un castellà de calçador. No vull imaginar l’esforç que segurament hauria de fer la meua àvia qui hui en dia, ja en edat avançada, és monolingüe de forma inconscient pràcticament en qualsevol context i independentment de qui siga el seu interlocutor. Les converses als dinars serien d’allò més kafkianes proveïdes com estarien d’una barreja de frases fetes valencianes i espardenayaes. No obstant això, fins fa poc les sobretaules no eren menys absurdes: uns nets rescatats per la línia en valencià adreçant-se als avis en valencià mentre aquests parlen en castellà a les seues filles. En tot cas, a conseqüència d’aquest fet aparentment inofensiu, les tres filles es mantindrien alienes a les pugnes identitàries que copsarien els carrers de València durant els seus anys de joventut, tot prenent el paper d’un observador que no és conscient que la cosa també va amb ell. No seré jo qui ho jutge.
La part de la família que amb els anys romandria al poble d’origen mantindria el valencià com a llengua vehicular a diferència dels meus avis. Nogensmenys, no estarien exempts que penetrés el discurs blaverista arribat el moment, ja que el seu radi d’influència s’estendria també als pobles dels voltants de la ciutat. Dit això, intuïsc que malgrat que l’hagen mantingut fins a l’actualitat, no trigarà massa a perdre’s pel simple fet que la qüestió de l’ascensor social ja no és un fenomen estrictament urbà, sinó que impregna cada racó del país. S’han diluït les fronteres per a les aspiracions fictícies que pretenen mutar de classe, així com per a imitar als referents lingüístics als quals algú voldria assemblar-se. Mateixos motius però diferent envergadura de la desfeta lingüística.
Al remat, en unes poques dècades sols han fet falta tres generacions per tal que es passe d’un agricultor monolingüe a una descendència que vehicula les seues converses majorment en un castellà depurat de qualsevol interferència autòctona i que només molts anys després, i per motius gairebé accidentals, ha sigut conscient del seu canvi identitari. Una repressió silenciosa, i per aquest motiu molt més efectiva. Hi ha qui atribueix aquesta metamorfosi a l’absència d’una burgesia nacional pròpia que vetllés per llurs trets lingüístics i culturals distintius dels de Castella. El nostre Jordi Pujol. Tampoc el trobe a faltar.
Fins fa uns mesos els meus avis vivien en un pis del carrer de la Petxina de València, una ciutat que els havia donat l’esquena i que ara semblava que sols podien gaudir els turistes. La ciutat ja no era la mateixa, però crec que ells tampoc l’enyoraven. Un dia, passejant pel barri, el meu avi em va dir un poc malhumorat que no entenia això de retolar «Petxina» amb ‘tx’ i que era més adient fer-ho amb ‘ch’. No vaig caure en preguntar-li si ho deia perquè no estava escrit amb les Normes del Puig o en castellà. A hores d’ara tant em fa.