Els crítics

Jordi Coca: «Els ascensos socials solen ser resultat de relacions promíscues amb el poder»

La Xina del segle XVII és l’escenari de ‘L’Emperador’, la novel·la més exitosa de Jordi Coca (Barcelona, 1947), mereixedora del premi de les Lletres Catalanes el 1999. Ara se n’ha fet la reedició per celebrar els vint anys de la publicació d’aquesta història plena d’aventures, misteris, lliçons vitals, alegries, tristeses, desconfiances, riscos i tota mena de situacions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Emperador conta les vivències d’un jove procedent d’una població agrària que ho deixa tot —quan no té gairebé res— per anar a conèixer el màxim governant del seu país. Entrevistem el seu autor perquè ens explique què el va animar a escriure aquest relat que li va canviar la vida com a escriptor.

—Fa la impressió com si L’Emperador fóra la representació de la seua reflexió vital.

—Segurament. La novel·la combina tres coses que d’alguna manera són presents en la quarantena de llibres que he publicat. D’una banda, els viatges. De l’altra, la formació d’una persona. I per últim, la política. No vivim sols, vivim en una societat amb ambició de poder que genera tensió i conflictes. Són àmbits que a mi m’interessen molt i que aquí queden bastant reflectits.

—La història està plena de lliçons. La primera és a l’inici, quan un home que no té res ho arrisca tot per complir el seu somni: veure l’Emperador. És bastant utòpic.

—Sí. La il·lusió també és un tema que tracto molt. Tothom en té alguna, bé al llarg de la vida o en un moment concret. I en aquest cas, la il·lusió està per sobre del cel. Veure l’Emperador és inassumible, per definició. Perquè no se sap qui és, com és, ni si hi és.

—El context, la Xina del XVII, és bastant desconegut per als lectors catalans.

—Precisament per això trobo que té gràcia. No per l’exotisme, sinó perquè és aterritorial: és la Xina, però podria ser la Grècia clàssica o qualsevol altre lloc, proper o llunyà. I això permet tractar-ho com una faula, lluny de qualsevol temptació de realisme.

—Tot i així, supose que per fer aquest llibre, vostè va adquirir coneixements de la cultura xinesa. Deu estar-ne enamorat.

—No pensi. Això és cert fins a un cert punt. Hi ha una documentació, és clar, que em permet parlar de tot allò. Però mai sense arribar a saturar-me. Queda mal dir-ho, però els novel·listes no necessitem saber molt de les coses.

—Hi ha moments de certa contradicció: Suen, el protagonista, conclou sovint que contra el que s’esdevé no podem fer res. En canvi, la seua aventura va totalment en contra del que s’ha establert.

—I al llarg d’aquest procés, jo diria que Suen va canviant a mesura que amplia el seu camp de visió: quan es relaciona amb els funcionaris dels polítics i quan va coneixent més i més coses. De fet, la decisió que pren Suen al final de la història és totalment imprevisible.

—És també curiós que, malgrat el patiment, el protagonista a vegades és sincer i a vegades no a l’hora d’explicar el motiu del seu viatge i, tot i el dilema, sempre l’acompanya la bona sort.

—Sí. Si no, no podria explicar això. Aquesta és una característica molt humana: els que poden o podem tenir una llarga vida és perquè hem tingut bona sort. I Suen, que al final de la novel·la és un home vell, ha tingut sort. I tots els que l’han conegut també n’han tingut.

—La inestabilitat mental entre tants esdeveniments és una constant. Hi ha desconfiances, traïcions, dubtes... És com si hi haguera un intent d’humanitzar, com més millor, el personatge.

—Tot havia de quedar molt versemblant. Això ocorre amb tots els personatges: amb els episòdics, amb els de llarg recorregut... La idea de fer la novel·la se’m va ocórrer un dia que anava a fer classe de teatre. Quan vaig agafar les claus de l’aula, de cop, em va venir tot al cap. Era com si s’hagués obert un teló del teatre i hagués sortit tot. Això ajuda, també, a crear la dimensió humana dels personatges.

—A poc a poc, però, la certesa i el convenciment van guanyant terreny gràcies a la maduresa del protagonista. Tot i que sempre hi ha davallades.

—Si fos una persona totalment segura no emprendria aquesta mena de viatge, que requereix la valentia de deixar-se dur per la incertesa. És veritat que això es relativitza al llarg de la vida i de l’aprenentatge. Però fins a l’últim moment, ell opta per donar valor a la incertesa absoluta de les coses. Això sempre t’obliga a estar actiu.

—També s’explica, en determinats moments, que les situacions més extremes són creades pels personatges. Com quan Zhi Dui reflexiona a favor de la guerra com un element apassionant, inevitable i restablidor d’ordre.

—Això és habitual en la Grècia clàssica: hi ha batalla, un marc paisatgístic de fons immillorable, majestuós. Però al final, el que acaba decantant que una cosa sigui d’una manera o d’una altra són els errors i els dubtes dels humans.

—En un moment determinat, quan Suen ha evolucionat socialment després de moltes aventures, xoca amb la realitat de la gent humil durant la guerra, en què es veu reflectit, i pateix.

—Hi ha un moment en què ell s’aparta del seu origen i sí, fins i tot se sent culpable. Quan topa amb aquesta gent després de la seva evolució, gent que representa el seu passat, té un moment revelador.

—El seu ascens és involuntari, perquè se l’ha trobat, malgrat que se l’ha guanyat. Alhora, però, hi ha també una mena de remordiment, de nostàlgia dels orígens humils.

—L’ascens no deixa de ser, com sol passar, el resultat d’una certa promiscuïtat amb el poder. I les relacions amb el poder quan el poder és corruptor no són positives. I hi ha un moment en què ell s’adona que conviu amb això, que el fa sentir culpable.

—I alhora, també hi ha la il·lusió ignorant d’aquells que pensen haver d’adorar per naturalesa un ser considerat superior, l’Emperador, que al cap i a la fi és un humà.

—L’Emperador, al capdavall, és una creença gairebé religiosa. Ningú no sap ben bé qui és.

—A mesura que ascendeix socialment, el protagonista s’oblida del seu propòsit inicial: veure en persona l’Emperador.

—Es va relativitzant, més bé. Perquè les coses que se succeeixen són tan punyents que, d’alguna manera, es relativitzen i el fan fort. El final així ho demostra. I de fet, les reflexions, després de tants embolics, són tan curioses com simples: tot era el que era perquè havia de ser així.

L’Emperador
Jordi Coca

Pròleg de Francesco Ardolino 
Comanegra, Barcelona, 2017
Aventures, 335 pàgines
Premi Institució Lletres Catalanes 1999
Segona edició

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.