La denunciant de Dani Alves per violació ha rebutjat la compensació econòmica que li pertocaria en cas que el futbolista brasiler sigui declarat culpable. La renúncia és deguda a la voluntat de demostrar que ella no l'ha denunciat per diners, un fet que ens recorda que, quan parlem de violència masclista, no hi ha presumpció d'innocència que valgui per a les dones que la denuncien, i que qualsevol dret que es derivi del reconeixement públic de la violència patida s'haurà d'exercir a mitges a fi de demostrar que no són culpables.
Tampoc és que hi hagi gaire presumpció d'innocència per a les dones en general. Que li preguntin a la política valenciana Mónica Oltra, que a hores d'ara encara ha de suportar titulars com aquest de l'Abc: "La policia deté al pare dels fills de la víctima de l'exmarit de Mònica Oltra després de la intoxicació del petit per cocaïna". Si us fa mandra fer un croquis per traçar la relació d'Oltra amb el cas, quedeu-vos amb què no n'hi ha, i que es tracta de seguir traient suc a la criminalització d'una dona per uns fets que no va cometre i que va fer un home amb qui hi tenia un vincle que ja no existeix.
La presumpció d'innocència, igual que la majoria de drets i llibertats atorgats pels estats democràtics i liberals, està feta per als homes. I no per a tots. Quan pensem en denúncies falses, per exemple, ens venen al cap les (escasses) que hi ha en violència masclista, malgrat que de denúncies falses n'hi ha en tots els delictes i, pel que mostra l'Institut Nacional d'Estadística, tant homes com dones estan igual d'avesats a cometre'n.
Aquesta situació ens obliga a presentar les dones com a éssers de llum, exemptes de qualsevol maldat, per justificar que l'Estat les protegeixi quan les peguen, les violen o les intenten matar. És a dir: el dret a que es faci justícia quan pateixes un delicte de violència masclista te l'has de guanyar mitjançant la virtut; el dret a què es faci justícia quan pateixes qualsevol altre delicte es dona per descomptat.
Els drets i llibertats que no afecten l'home es veuen com cessions a les dèries de persones que, per capritxoses i irresponsables, en faran un mal ús
Això és degut al fet que drets i llibertats que no afecten l'home –i aquí s'hi ha de sumar que sigui blanc, cis-heterosexual, amb cos capacitat i/o de classe mitjana/alta– es veuen com cessions a les dèries de persones que, per capritxoses i irresponsables, en faran un mal ús. D'aquí els tres dies de reflexió per avortar que vol retirar el Ministeri d'Igualtat espanyol, o el calvari d'informes i avaluacions que encara han de passar les persones trans i no binàries per ser reconegudis amb el gènere amb el qual s'identifiquen.
Com a resultat, aquests drets i llibertats es presenten sota discursos moralistes que els veuen com l'últim recurs a una situació desesperada: l'avortament sempre és una decisió difícil i traumàtica per a la dona cis, la persona no binària femella o l'home trans; la transició de gènere és la solució a la vida desgraciada de les persones trans i no binàries. L'alternativa, l'exercici conscient i lliure, sense trauma, és inconcebible, perquè això seria reconèixer que hi ha drets i llibertats que el ciutadà-home per excel·lència no pot exercir.
En el cas de l'avortament, també es veu en el fet que els antiavortistes han aconseguit que el debat públic sempre es plantegi envers el dret a la vida d'un ésser no nascut, quan en realitat s'hauria de plantejar des del prisma que obligar una persona a sotmetre's a canvis corporals no desitjats durant nou mesos, amb un resultat que li hipotecarà la resta de la vida, és una tortura i una condemna.
Les societats patriarcals com la nostra es fonamenten en la paradoxa de la (ir)responsabilitat masculina: els homes manen perquè es consideren més responsables que la resta, i la seva responsabilitat es fonamenta en la irresponsabilitat dels actes que cometen envers aquelles i aquellis a qui hem responsabilitzat de sostenir el món i habitar-lo d'una manera que els homes hi puguin brillar i governar-lo.
Dit d'una altra manera, la creença popular que quan una dona denuncia per agressió a un home li arruïna la vida –o li pot accentuar el mal cardíac que té, com en el cas de les acusacions a Francesc de Dalmases– serveix perquè una denúncia d'agressió no li arruïni la vida a aquell home, en fer-lo irresponsable dels actes que ha comès –malgrat que ell no va pensar en la seva vida, ni en el seu cor, quan agredia o intimidava– a la vegada que en responsabilitza la denunciant, tot amagant que a ella sí que li han trastocat la vida, perquè la veiem com una capritxosa malintencionada.
En aquesta situació, la presumpció d'innocència és un dels principals recursos per rescabalar l'home que veu amenaçat el seu domini, en associar-la amb la irresponsabilitat i l'honor de l'acusat. Si Dani Alves no tingués calers, la majoria d'homes que el defensen bramarien que es tracta d'un immigrant que ve a violar les seves dones. Perquè la nostra societat estableix quins homes tenen dret a accedir amb impunitat als cossos de les dones i quins no.
Evitar que això segueixi passant no vol dir carregar-nos la presumpció d'innocència, sinó democratitzar-la, entenent que no és un privilegi dels homes cisgènere, capacitats, blancs i/o de classes altes i mitjanes. Hem de deixar, doncs, de veure-la com un atribut de certs cossos i no d'uns altres, com si la presumpció d'innocència la garantís aquell fal·lus blanc i poderós que els homes cis han elevat a la categoria moral que governa la nostra vida pública. Perquè hem de recordar, un cop més, que les agressions sexuals no van de sexe, sinó de poder, i que és aquest poder, i la complicitat de la societat i l'estat en la seva perpetuació, el que està en joc cada cop que una dona denúncia una agressió.