Constantí de Grècia ha mort aquesta setmana. Era el germà de Sofia, l’encara esposa oficial de Juan Carlos de Borbón, i, per tant, oncle de l’actual rei espanyol. Sempre fou un dels assidus de Marivent, la residència d’estiu mallorquina dels Borbón. La premsa del cuore informava de les seves cansades activitats - anar de compres, navegar...- durant els mesos de calor a l’illa cada any, acompanyat a Sofía i altres familiars.
En aquestes notes de societat mai, però, es parlava del compromís polític de Constantí. Un home de profundes conviccions ultra conservadores, clarament un radical extremet que mentre fou rei de Grècia demostrà la seva ideologia en reiterades ocasions, cosa que finalment el portà a un carreró sense sortida, a l’exili i, a la fi, a la pèrdua de la corona.
Tampoc és que en ocasió de la seva mort la premsa de Madrid n’hagi fet gaire referència, al seu passat polític. Tanmateix fou un dels monarques més antidemocràtics de la postguerra mundial. La monarquia grega, al contrari de les altres europees que se situaren contra el nazisme, cosa que les legitimà durat les dècades posteriors, no sabé aprofitar el resultat de la guerra i acabà enterrada per les obsessions antidemocràtiques de Constantí.
La corona de Constantí. A l’any 1944, en plena Segona Guerra Mundial, els alemanys es retiraren de Grècia. El maig de 1945 acabava el conflicte a Europa. Aleshores les disputes entre la dreta -sobretot monàrquica- i l’esquerra -amb una gran importància del Partit Comunista d’obediència soviètica- feren impossible la pau a la península hel.lènica. Els comunistes intentaren rebentar la imposició britànica d’una democràcia liberal, optaren pel boicot a les primeres eleccions post bèl.liques i a la fi s’aixecaren en armes, amb el suport de l’URSS, contra les forces prooccidentals que tenien l’ajuda del Regne Unit i dels Estats Units.
La guerra civil que esclatà (1946-1949) deixà més de 100.000 morts. Finalment el dictador soviètic, Ióssif Stalin, no tingué altre remei que acceptar que Grècia era part de l’àrea d’influència occidental i deixà tirats als comunistes locals. Els quals, després de la derrota, sofriren una intensa repressió: al voltant de 100.000 esquerrans patiren més o menys temps de presó i tota idea socialista o comunista fou il.legal i perseguida fins ben entrada la dècada de 1950.
Fruit de la victòria dretana, Grècia entrava a l’OTAN el 1952. El règim monàrquic occidental, amb el rei Pau al capdavant, era nacionalista, molt religiós, dretà i furibundament anticomunista. No era, pròpiament, una democràcia, tot i que formalment l'Europa democràtica així la considerava. No fou baladí, al respecte de la ideologia ultra del monarca grec, que la filla del rei, Sofía, es casés amb Juan Carlos de Borbón, que ja aleshores (1962) era oficialment considerat com el futur rei que portaria la corona del dictador feixista espanyol Francisco Franco.
Pau sempre intervingué en política. Al contrari dels seus homòlegs europeus, s’arrenglerà clarament amb els forces dretanes i ultres. Quan morí el 1964, el seu fill Constantí el succeí. I seguí la mateix senda de son pare, intervenint en la vida política a favor de la dreta i la ultradreta. El 1965 forçà l’expulsió del govern a Yorgos Panpandréu, un republicà liberal que aspirava a democratitzar de bon de veres el país. Al rei el terroritzava la possibilitat que el polític liberal i republicà es presentés a les futures eleccions amb el suport general de tot l’espectre anti monàrquic, així que va fer part de l’entramat que donà suport al cop d’estat militar de 1967.
El nou règim va ser el que es digué la «dictadura dels coronells». La bona relació de Constantí i els coronells no durà gaire. Molt poc, de fet: vuit mesos. Com que els militars no li feien el cas que ell pretenia, conspirà perquè un grup d’altres militars, més tradicionalistes i monàrquics, fessin un altre cop d’estat contra el poder dels coronells. La junta militar avortà la rebel.lió i posà proa contra el rei, a qui no li quedà altre remei que partir a l’exili, a Londres.
Des de la capital britànica es presentava com el futur per a Grècia. Els coronells, farts, convocaren el 1973 un referèndum per abolir la monarquia: el 78% dels ciutadans votaren a favor de l’abolició. Constantí, però, no acceptà el resultat.
L’any següent, el 1974, va caure la «dictadura del coronells» i la democràcia s’obrí pas. El nou Govern democràtic va fer oïdes sordes a les pretensions de l’ex rei de tornar com a cap d’Estat. I perquè quedàs ben clar convocà un altre referèndum sobre la monarquia, per al 8 de desembre de 1974, que confirmà per una ampla majoria, amb un 69%, que Grècia era una república.
Les males relacions entre l'estat democràtic grec i Constantí van ser constants, en especial durant els governs socialistes, com el de Andres Papandreu (1993-1996), el qual acabà per privar de la nacionalitat grega a l’ex monarca -que no acceptava el nou passaport del país perquè l’estat no li reconeixia el nom reial- i confiscà les seves propietats en el país. Cosa que acabà als tribunals i el 1996 el Tribunal Suprem considerà il.legal la confiscació. Rebé una compensació econòmica -uns 14 milions d’euros actuals- pagats per l’estat a compte d’una partida pressupostària per fer front «a desastres naturals extraordinaris».
Fins al 2013 no pogué tornar a Grècia. A partir d’aleshores hi residí llargues temporades. Els últims anys vivia a Atenes, on va morir, als 82 anys, dimarts passat.