-Vostè té tendència a explicar la realitat del país als anglòfons. Pensa que aquest públic tan majoritari està generalment desinformat?
-Hi ha molts estudis acadèmics del ‘procés’ d’independència, però no arriben molt més enllà de les universitats. El meu és un llibre d’esquerres que busca explicar la història de Catalunya de manera més asequible. És clar que el gran públic està desinformat, i a més no té interès a informar-se de Catalunya; però els sectors més conscients o més actius tampoc no coneixen la història del país... i en aquest sector el llibre pot tenir un petit impacte.
-Constata la sensació que el procés no s’ha vist amb massa simpatia des de l’estranger...
-Dels estats aliats a l’OTAN i a la Unió Europea amb l’Estat espanyol és obvi que no hi ha simpatia i no n’hi haurà mai. Només canviaran de posició si estan obligats a fer-ho per un moviment suficientment ampli. Tanmateix, dintre de països anglòfons com els països anteriorment colonitzats, també al Canadà o al Regne Unit mateix, hi ha grans minories que sí que tindran simpatia, ja que el Quebec, Gal·les o Escòcia tenen molts habitants independentistes que es miren al mirall de Catalunya, igual com els catalans els miren a ells. Afegiria, també, que la independència de països com ara Escòcia o Catalunya representa una amenaça forta a l’ordre (o desordre) capitalista regnant, ja que un procés llarg de lluita per la independència radicalitzaria sectors amplis de la societat.
-La poca simpatia és responsabiltiat de l’independentisme català o de l’efecte de la propaganda espanyola?
-Bàsicament, crec, és el resultat de la propaganda espanyola. Però hi ha moltes contradiccions. Les imatges a la televisió de l’1 d’octubre van tenir un gran impacte per tot arreu, i en els caps de molta gent va entrar la idea que Espanya no és un país tan obert i liberal com pretén o com sembla des de fora. No veig que l’independentisme català tingui responsabilitat de la ignorància o falta de simpatia de le gent estrangera. El govern i els seus representants han fet les denúncies i les explicacions possibles. Però, al cap i a la fí, l’argument més persuasiu és la mobilització de grans masses de gent i no pas els discursos al Parlament europeu. El capitalisme internacional, o bé els estats de la UE, mouran fitxa només quan se senten obligats per les mobilitzacions.
-Amb la situació d’Escòcia, pensa que tant els escocesos com la resta de britànics s’han acostat una mica a la realitat catalana?
-És clar que sí. Entre la gent escocesa que és independentista hi ha molt d’interès i molta simpatia pel procés català. Em va impactar, per exemple, que la col·lecta de diners per defensar Clara Ponsatí contra l’extradició fos tan immediata i tan exitosa. Els escocesos saben que si Escòcia guanyés la independència, Catalunya trobaria la porta mig oberta, i viceversa.
-Pel que fa al llibre, explica que ha sigut la gent la que ha fet la història de Catalunya, la que ha fet evolucionar el país al llarg dels segles. Hi ha algun episodi històric que s’explique en aquest sentit i que li cride especialment l’atenció?
-No sóc historiador de formació. Tampoc, a banda dels esdeveniments dels últims quaranta anys, sabia molt sobre la història de Catalunya quan començava a plantejar-me aquest llibre. Però lentament anava adonant-me que la història d’un país oprimit és un factor clau en el present. La dreta espanyola tendeix a dir: “oblideu el passat, tenim un futur magnífic en comú”, però sabem que, sense una memòria verídica del passat, no pot haver-hi un enteniment clar del present. I no cal dir que, sense això, tampoc no n’hi ha cap futur magnífic! Hi ha molts episodis de resistència, sublevació i rebel·lió des de baix durant la llarga història de Catalunya, des del famós moviment dels camperols remences liderat per Pere Joan Sala al segle XV, fins al moviment dels segadors i els pobres urbans en la revolució de 1640-1641, o fins la resistència en 1714... i molts més. Tota l’història de les bullangues dels 1830 i 1840, les lluites dels anarquistes, la revolució enorme del 1936... és una llarga llista. Parlem d’un poble amb una tradició magnífica de rebel·lió contra la injustícia. Si haig de triar només una lluita, seria dels camperols remences: Pere Joan Sala i els seus van perdre les seves vides, però la seva lluita va obligar que el rei Ferran II en 1486 suprimís els “mals usos” feudals. És una història commovedora.
-Contraposa la idea de l’oasi català desenvolupada pel cristianisme català de base de finals del XIX i principis del XX amb els moviments obrers que han fet canviar el país. La història de Catalunya és una síntesi d’ambdues coses?
-El cristianisme, a banda de les lluites contra el franquisme, no ha tingut gran impacte com a moviment de base. La meva simpatia principal és vers els moviments de camperols i obrers, però el país ha tingut forts moviments de reinvindicació nacional, a més de les moltes lluites per la justícia social. En personatges com Francesc Layret, Teresa Claramunt o Andreu Nin es veu com la qüestió nacional i la reivindicació social s’entrellacen. Quan passa això el moviment és fort, com hem vist en anys recents.
-George Orwell va fer un Homenatge a Catalunya, però era en bona part un homenatge al POUM. Es troba a faltar, en termes historiogràfics, un homenatge al moviment nacionalista?
-El moviment nacionalista data del segle XIX, quan la Il·lustració i el capitalisme conduien a la idea de nació – i ja existeixen relats nacionalistes. Em veig com a internacionalista i no pas com a nacionalista. Malauradament, massa gent en l’esquerra espanyola fa servir aquest concepte que “soc internacionalista” per atacar el nacionalisme català. Així, la idea de ser internacionalista amaga en la pràctica un nacionalisme espanyol. En realitat, un internacionalisme autèntic dóna suport a les nacions oprimides. Si volem destruir les nacions i l’imperialisme que porten la humanitat cap a l’abisme, hem de donar suport al moviment nacional d’un país com a Catalunya, oprimida per un nacionalisme més fort. Així, com deia Joaquín Maurín, podrem alliberar els pobles.
-La idea de la força popular que defensa al seu llibre està molt vinculada amb el procés independentista. Pensa que aquest capítol és coherent amb la història de Catalunya en el seu conjunt?
-I tant! El procés també ha sigut un moviment de rebel·lió. Un moviment, fixem-nos, capaç de destruir la coalició de Convergència i Unió i obligar gent “autonomista” com el president Artur Mas a declarar-se independentista. A cada moment de la història catalana hi ha hagut un moviment des de baix que ha tirat endavant.
-Ara mateix l’independentisme es troba dividit i en certa manera deprimit. Quina anàlisi en fa?
-La pujada líneal de lluites des de, diguem-ne, 2009 fins 2017-2019 ha acabat. Els moviments pujen i baixen, no? El cansament, la falta de llideratge clar, la repressió, la política hàbil de Pedro Sánchez... tots aquests factors han contribuït al declivi del moviment. Però això no vol dir que els més de dos milions que van votar la a favor de la independència l’hagin oblidada. És a dir, el declivi de la mobilització no representa cap derrota definitiva. Malgrat tots els esforços per recuperar la “normalitat” autonòmica, en qualsevol moment una espurna pot encendre les mobilitzacions. La història demostra que la resistència catalana a la repressió i a l’assimilació és tossuda. Sense la pressió des de baix és normal que, en aquest context de reflux de lluita, surten les diferències. Cada partit té un argument propi i busca avantatge polític. El que avui és curiós és que el partit del president Puigdemont, hereu de Convergència, sigui ara més independentista, mentre que el partit històricament més independentista i més d’esquerres, ERC, hagi tornat a l’autonomisme. No en tinc cap anàlisi sofisticada!
-Dijous hi ha una manifestació contra la cimera Sánchez-Macron, en la qual també participarà el president Pere Aragonès. Pensa que hi haurà algun punt d’inflexió arran alguna manifestació d’aquest tipus?
-Dubto que representi un punt d’inflexió, però qui sap? Dependrà de quanta gent surt a manifestar-se. La cimera fa venir a la memòria diversos esdeveniments històrics, com ara quan els estats francès i espanyol van xafar Catalunya entre dos exercits poderosos. Una cosa que m’ha impactat tant en l’escriptura d’aquest llibre és el patiment enorme del poble català, amb invasió rere invasió francesa entre 1641 i 1823, amb assassinats, cases cremades, violacions i fam. Estic convençut que Macron i Sánchez ignoraran aquesta història en la cimera. El dijous 19 hi serà Pere Aragonès dintre amb els dos presidents; i el seu partit a fora, manifestant-se. Aquesta situació palesa la crisi permanent política en la qual vivim. Si vols les molles de la negociació autonòmica has d’estar a dintre, però si vols lluitar pel pa sencer, has d’estar a fora.
