Front Populaire és la revista que l’any 2020 va fundar Michel Onfray el filòsof més popular de França i, agradi o no, el renovador de la historiografia filosòfica europea i del materialisme militant. És també el mitjà d’expressió de la França emprenyada, la dels armilles grogues i els perdedors de la globalització, els obrers que s’han quedat sense feina, els professors d’institut desbordats, els pagesos endeutats o les infermeres que ja no poden més.
El seu públic, que els politòlegs anomenen rojipados,és el vell “peuple à gauche” que se sent orfe perquè l’esquerra actual no parla dels seus problemes. Els rojipardos estan tips i farts d’una esquerra que en la seva opinió s’ha tornat “cuqui”. Amb raó o sense detesten el que anomenen “debats d’idiotes” (el gènere, el multiculturalisme...) que oblida temes com el dret al treball digne o la seguretat al carrer.
Poca broma, però, amb l’emprenyament d’aquesta gent. Estan començant a votar Le Pen sense complexos i han fet desaparèixer el partit socialista del mapa electoral francès. La entrevista d’Onfray amb Michel Houellebecq, que Front Populaire va publicar al novembre en un número especial, expressa en la veu del que per a molts és el millor novel·lista francès, el darrer grau de radicalització antimusulmana (i no tan sols antiislamista) del “rojipardisme” de gent farta de pintar res al món i en busca de bocs expiatoris de la seva frustració.
Houellebecq hi analitzava el que ell (i molta altra gent) considera la decadència d’Occident en un llenguatge òbviament ofensiu però cada cop més escoltat. L’autor de Submissió no s’està de res i pel boc gros diu coses com ara: “El que es pot constatar és que aquesta gent (els musulmans), s’armen. Es procuren fusells i fan classes de tir. I no son capsigranys. Quan territoris sencers estiguin sota control islamista, penso que hi haurà actes de resistència. Hi hauran atemptats i trets a les mesquites, en els cafès freqüentats per musulmans, en resum Bataclan al revés.” O encara: “El que vol la població francesa de socarrel no és que els musulmans s’assimilin, sinó que deixin de robar-la i d’agredir-la (...) o una altra bona solució, que marxin”.
Que és un megalòman, un masclista i un obsés sexual ho sap qualsevol lector dels seus llibres, però no és l’únic a defensar aquestes idees sembla clar. Dues setmanes després de la publicació, la revista es va reimprimir i la gravació en vídeo de l’entrevista es projectarà al cinema el dia 15 de gener. Fins i tot Charlie Hebdó se li ha girat en contra i el cap de la gran mesquita de París ha corregut a posa-li un plet per incitació a l’odi.
Però el problema, òbviament, no són les opinions de Houellebecq. El que caldria reflexionar és per què el rojopardisme està creixent arreu i també a casa nostra. La por al que a l’estat francès molta gent anomena el “Gran Reemplaçament” (la substitució de la població francesa por una població no europea) també s’ha vist aquí amb les reaccions a la notícia que cap dels primers catalans nascuts enguany no era “català d’arrel”. Per Michel Houellebecq i per al rojipardisme el reemplaçament no és una teoria, “es tracta d’un fet”. En les seves paraules: “En matèria de immigració, ningú no controla res, aquest és tot el problema. Europa serà escombrada por aquest cataclisme”. No és l’únic a creure-ho.
La resposta de Houellebecq als seu acusadors és un text que no s’atura en barres i ha afegit encara més llenya al foc. “Suposo –ha dit a la revista Le Point (5 de gener)– que les condicions per una guerra civil a França estan donades”. En la seva opinió a partir del moment que la policia ja no gosa entrar en determinats barris, no hi ha problemes per a que els islamistes s’armin. Aleshores “alguns gals i alguns jueus valents o molt pobres” s’hauran de constituir en resistència... i, senzillament, “és penós haver-se de dedicar a comentaris de text a propòsit de les evidències” (sic).
Es podria fer una lectura falsament acadèmica del debat i Houellebecq no deixa de recordar Sartre en el pròleg Els damnats de la terra el clàssic antiimperialista de Frantz Fanon (1961) quan el papa de l’existencialisme cridava a “matar blancs”. Sartre com ha recordat recentment Antoni Gelonch a Camus versus Sartre. Entre la llibertat i la justícia (2022) no fou precisament un resistent i estrenava obres d’èxit sota l’ocupació amb gran elogis de la premsa col·laboracionista; però d’aquí a considerar que els seus arguments es poden retorçar i que per defensar Occident del totalitarisme islamista caldria anar a les armes... hi ha un abisme.
L’abisme, però, ja ha estat creuat. El malestar de milers de professors d’institut que es troben cada dia a les aules amb nois islamistes i de metges que tenen problemes al consultori perquè les dones musulmanes no volen ser ateses per un home és un fet real. Potser els lectors de Front Populaire i els seus equivalents a casa nostra no saben el que volen, però tenen molt clar el que no volen. A Catalunya, per exemple, no volen retallades en sanitat, ni els experiments pedagògics del conseller Cambray. Reconèixer el problema d’una manera no ingènua és de primer curs de realisme polític. Si no s’aborda aviat els propers anys seran rojipardos.