La brutícia s’amuntega. D’entre tot, destaquen les piles de garrafes d’aigua buides en diferents estats de descomposició. Hem fet vint minuts de trajecte en cotxe des de Lleida direcció Mequinensa (Baix Cinca) abans d’arribar a aquest edifici miner abandonat a tocar de la Granja d’Escarp (Segrià). No té aigua corrent i les garrafes reomplertes són l’única manera de disposar d’aquest bé tan preuat al campament.
Just baixant del cotxe ens trobem en Rachid i en Djamel —noms ficticis per protegir la seva identitat—, dos temporers que van arribar a les Terres de Ponent a principis de juny per treballar en la campanya de recollida de fruita dolça. De la mateixa manera ho han fet tants altres des dels anys 90, quan la consolidació de l’estat del benestar va fer que els jornalers provinents d’altres indrets de l’Estat espanyol deixessin de desplaçar-se a terres lleidatanes. L’especialització va fer augmentar la productivitat dels camps i, per tant, la demanda de mà d’obra durant la temporada de recol·lecta.
Una temporada que ja acaba en aquesta regió i que fa d’aquests dos algerians els únics que encara viuen, malviuen, en aquest edifici atrotinat.
Al llarg de la temporada, però, han compartit sostre amb goteres, espai de dutxa a garrafa, bombona de butà i tendals amb entre catorze i vint treballadors més segons el dia. Com ells, fa anys que desenes de temporers s’amunteguen en altres assentaments del Segrià, com ara els d’Alcarràs, Corbins, Seròs o Torres de Segre. Ningú no s’atreveix a donar-ne una xifra exacta, però sumats als que dormen pels carrers de Lleida, el nombre de persones que fan la temporada en condició de sensesostre superaria de llarg les dues mil, un 10% del total dels entre 23 i 28 mil temporers que es calcula que arriben a Ponent. La situació és tal que, aquest juny, el síndic de greuges, Rafael Ribó, va obrir una investigació d’ofici, que encara no s’ha tancat, i va anar a visitar l’assentament de Corbins.
Que aquests algerians encara no hagin marxat de l’assentament respon a causes ben diferents. Rachid, que deu tenir uns 50 anys i de tots dos és el que sap parlar castellà, ens explica que ell té papers i casa a Benidorm i que aquest és el tercer any que ve fins aquí a fer la temporada de la fruita. Diu que ha pogut treballar els tres mesos i que d’aquí un parell de dies se n’anirà un temps a Algèria abans que torni a començar la temporada de cítrics a València. Ja té bitllet per al vol. Malgrat tenir contracte, a la Granja d’Escarp no hi ha alberg i no ha aconseguit altre lloc on poder dormir. Per això s’està en aquest assentament.
És aquí on va conèixer en Djamel, que viu una situació ben diferent. Deu tenir uns 30 anys, no té papers i no parla castellà. És el primer cop que ve a fer de temporer, però no ha aconseguit treballar. Amb la mirada sempre baixa, ens explica que va arribar a Europa, via Itàlia, amb un visat de turista i el boca-orella el va dur fins a terres lleidatanes. Ara no sap cap a on anar.
Rostres itinerants de la precarietat
En Djamel no deu ser l’únic en aquesta situació. Joan Ramon Barri, delegat sindical de la CGT i educador social de l’Ajuntament de Lleida, ens explica que enguany s’han trobat “moltes persones que havien enviat en avió des d’Itàlia i venien amb la targeta de refugiats o de residents perquè arribaren per Lampedusa, però aquí no els serveix per treballar. Sense parlar castellà ni documentació és molt difícil trobar feina”.
Si obrim el focus i fem una perspectiva més general, els temporers que treballen al camp solen tenir un perfil bastant marcat. “Són, sobretot, homes, en situació legal, que tenen uns 40 anys i que vénen majoritàriament de l’Àfrica subsahariana, tot i que també hi ha magrebins i llatinoamericans”, detalla l’investigador de la Universitat de Lleida, Agustín González.
Entre les persones que dormen als assentaments o als carrers els perfils varien una mica. En Jordi Guerrero és tècnic de Càritas i es dedica assistir persones als assentaments de la zona del Baix Segre. En concret, als tres que hi ha entre Alcarràs i Torres de Segre, on, sumats, poden arribar a viure més de cent persones. Homes de mitjana edat, provinents de Senegal, Ghana i Mali. “Un 40% treballa sense documentació o amb els papers d’un altre”, diu Guerrero, que detalla que “el 30% dels que viuen als camps vénen amb feina emparaulada, i la resta no”. Enguany, però, la collita ha estat bona i pel que apunten des de Càritas, “tothom que ha vingut ha tingut feina, tot i que no sempre estable i ni diària”.
Un altre perfil és el d’aquelles persones que dormen bé a l’alberg o bé als carrers de Lleida ciutat. “Si partim del fet que s’han donat 124 llits al dia a l’alberg i hem trobat un màxim de 175 persones dormint als carrers en una nit, podríem dir que hem tingut unes 300 persones per acollir”, desgrana Barri. De nou, homes. Ara, la majoria amb papers, provinents del Senegal, majoritàriament, però també malians i magrebins que pocs cops disposen d’un contracte de tres mesos. “Sovint són de dues setmanes i passen uns dies entre un contracte i l’altre”, detalla el portaveu sindical.
Per a aquells que treballen amb contracte, la majoria, el salari estipulat és de 6,18 € bruts per hora. Uns 5,5 € nets, als quals, a vegades, cal descomptar el que reté l’empresari si ofereix allotjament i/o menjar.
Però, feta la llei feta la trampa. Diverses fonts constaten l’existència dels anomenats “contractes en gris”. És a dir, persones que estan contractades menys hores de les que realment treballen. De fet, fins a tres fonts diferents asseguren a El TEMPS l’existència d’un estudi encarregat per la Diputació de Lleida a l’Observatori Permanent de la Immigració de la Universitat de Lleida el 2015, les conclusions del qual no s’haurien fet públiques, en el qual es constatava que grans empreses del sector haurien procedit a fer aquest tipus de contractacions.
El president de la sectorial de la fruita dolça del sindicat ASAJA, Adrià Huguet, exposa, però, que “ningú contracta en negre perquè s’arrisquen molt amb les inspeccions”. I denuncia les formes com es fan: “La Guàrdia Civil ve de molts males maneres i amb la pistola treta”.
A això cal sumar-hi un altre perjudici, com bé apunta Sebastià Notario, tècnic de la Fundació Pagesos Solidaris, vinculada al sindicat Unió de Pagesos: “La llei no permet que qui cotitza a partir de sistema especial agrari cobri subsidi. Això és una mala passada per a algú que treballa només tres mesos, perquè la resta de l’any no té mitjans de subsistència”, relata.
És per reivindicar la necessitat de garantir l’acompliment dels sous estipulats al conveni que l’1 de juny passat els temporers de Seròs es van declarar en vaga en una de les jornades en què hi havia més feina. “Per la pagesia va ser espectacular; mai a la vida els havien plantat cara tots”, relata Casal.
Abocats al carrer
El contractant té, segons conveni, l’obligació d’oferir un lloc on viure a aquells treballadors que es desplacen més de 75 quilòmetres del seu lloc d’origen.
El conveni, segons explica l’antropòloga i membre de la Crida per Lleida – CUP, Gemma Casal, es presta a confusió. “No s’especifica de quina manera s’avalua la distància. Hi ha qui diu que si és el treballador el que es desplaça fins al lloc de treball a demanar feina no cal que li ofereixis habitatge. Això és d’un cinisme absolut. Nosaltres demanem que sigui el lloc d’empadronament el que ho determini”.
Un factor que incrementa la inestabilitat en aquest aspecte va ser l’entrada de les empreses de treball temporal (ETT) al mercat de contractacions a finals de la primera dècada del 2000. “Totes les persones que vénen a treballar a partir de la borsa de Pagesos Solidaris els portem al lloc que ofereixin allotjament. El problema és que hi ha empreses i ETT que no tenen aquest compromís amb les bones pràctiques. I contracten sense preocupar-se on dormen aquestes persones, per això hi ha gent als carrers”, destaca Notario, que afegeix que els contractes són curts i que “els pagaments s’endarrereixen. Això fa que els treballadors no tinguin prou diners per llogar res”.
Ja a finals dels 90, els sindicats de pagesos van pressionar els ajuntaments perquè obrissin una línia d’albergs que poguessin acollir els treballadors que arribaven a fer la temporada. L’aparició d’aquests espais va anar suportada d’una via de subvenció per part dels diferents nivells de l’Administració pública que permetien mantenir els espais. Aquesta via, però, es va estroncar el 2010 amb l’arribada de la crisi i molts albergs van deixar de ser de gestió pública a estar funcionant amb concerts público-privats.
Un cas especial és el de l’alberg Jericó de Lleida. Aquest equipament, de gestió concertada, no se centra només en l’acollida de temporers, sinó que fa també d’alberg per a persones sense llar i amb vulnerabilitat social.
“Fins fa dos anys no hi havia servei d’allotjament per a temporers. Hi havia una atenció a persones sense llar que oferia dues nits cada tres mesos”, diu Barris. En l’actualitat, però, tal com explica el regidor de Polítiques per als Drets de les Persones, Xavier Rodamilans, l’alberg, ofereix 15 dies “que pensàvem que seria prou perquè no hi hagués gent als carrers, però aquest any ha vingut molta gent i hem hagut d’augmentar la rotació —limitant a set dies l’estada de les persones amb contracte—, però tot i això hem tingut gent al carrer”.
Durant els 73 dies de servei, que acabaven el dia 21 d’agost, l’alberg ha atès 896 persones, de les quals només 22 eren dones, cosa que ha suposat un total de 4.559 pernoctacions. Aquest servei s’ofereix en conjunt amb els que brinda l’Oficina única d’atenció al temporer (bugada, alimentació, dutxes, consigna...), en la qual treballen 14 persones durant la temporada d’estiu i prop de 150 voluntaris de les entitats del tercer sector. Enguany, en un acord entre l’Oficina i UGT i CCOO, s’ofereix també un espai d’assessoria sindical.
Casal, de la Crida, creu que, malgrat haver-hi millora, les actuals mesures no són prou per atendre l’afluència de temporers i que a les comarques de Lleida “calen més de 3.000 places d’alberg”. En aquest punt, tots els actors implicats van iniciar una taula per buscar sortides a la problemàtica. “Hem fet un primer diagnòstic correcte. El que volem ara és quantificar i tipificar la quantitat i la qualitat dels albergs de la província i en funció d’aquesta anàlisi veure si s’hi han de fer reformes. Abans de finals de setembre farem la segona reunió i valorarem si cal fer més albergs”, explica Rodamilans.
Repensar la pagesia a Ponent
Malgrat la tasca per pal·liar la situació dels temporers, hi ha veus que apunten que l’existència de la figura del temporer i les condicions laborals que hi van lligades formen part d’un model productiu que necessita canvis. Aquest és el plantejament de la campanya “Fruita amb justícia social”, iniciada per la Crida, la CGT, el Casal Popular de Joves i l’entitat Papers per Tothom, però també, en diferent nivell, de bona part de la pagesia.
“Cal mirar aquesta indústria tan centrada en el lucre de l’empresari i fer-ne una de més centrada en el consum local. Si no, es genera una figura com la del temporer, que per molt que l’Administració treballi per millorar la seva situació, sempre serà precària, amb dificultats per assolir estabilitat”, analitza González.
“Les empreses que no són de pagesos, que són multinacionals, estan fent molt mal perquè fan plantacions impressionants de fruita amb zero qualitat i amb venda directa a les grans distribuïdores com Aldi, Lidl o Carrefour. Això a França no passa perquè la legislació els prohibeix entrar-hi”, explica Huguet, que afegeix que, per a més inri, “gràcies al veto rus estem venent per sota del cost de producció. Brussel·les no ho va saber defensar i ara les conseqüències les estem pagant nosaltres”.
És per reivindicar això que diversos sindicats pagesos de les Terres de Ponent i Aragóvan fer talls el passat divendres 25 d’agost a l’altura de Soses, en què van participar prop de 300 persones. Concorda amb això Notario, que es queixa que “aquestes grans extensions no tenen interès per al territori, no és la seva professió, són especuladors financers”.
“És possible en aquest país una agricultura sense pagesos. Les grans empreses estan acaparant terres perquè els pagesos no tenen capacitat econòmica per reconvertir les seves explotacions. La terra s’ha convertit en un banc on tu pots dipositar diners i fins i tot blanquejar-los”, argumenta Casal.
Certament, el que és clar és que mentre les mesures pal·liatives no se’n surten i el canvi de model no arriba, els temporers segueixen exercint de baula més feble d’una cadena, que acabada la campanya de la fruita a les Terres de Ponent, ara els porta a la verema.