Les dades demogràfiques de Balears fa molt de temps que són notícia. La progressió a l’alça no para. La població de l'arcipèlag ha augmentat un 126% en 50 anys, segons les dades de l’INE. Entre l’1 de juliol de 1971 i l’1 de juliol de 2021 les Illes passaren de 538.876 habitants a 1.219.404 ciutadans empadronats. Un 126% d'agument, el percentatge més alt de tot l'estat, seguit pel cas de Las Palmas amb un augment del 106%, Alacant amb un 103% i Màlaga amb un 97%.
A 1 de juliol de l'any passat s'havien d'afegir al nombre referit gairebé 12.891 nous habitants. I tot indica que el segon semestre de 2022 presentarà xifres per l'estil. A més, tal i com aquest setmanari informava recentment, la previsió a quinze anys vista, fins el 2037, és que la demografia illenca segueixi creixent fins a sumar uns altres 300.000 efectius, cosa que situaria la població total per sobre del milió i mig d'habitants.
Pares estrangers. Amb aquestes xifres no pot estranyar que quan cada dia 2 de gener la premsa local fa el reportage clàssic sobre els primers recents nats de l'any, sovint els pares -un o tot dos- no són nascuts a les Illes. Els percentatges estadístics al respecte són prou contundents: en efecte, segons l'INE el 40% dels nadons a les Illes tenen un o els dos pares que són estrangers. Així ho informava el passat dia 4 el diari Última Hora. Una xifra que s'avé a la perfecció amb la sensació general que Balears ja és un territori multicultural.
Així és, dels 9.520 naixements de 2021, un total de 3.619 van tenir mare o pare estranger, més del 38% del total. Aquest percentatge ha anat creixent de manera progressiva i sense aturall durant les últimes dues dècades. La comparativa entre la xifra actual, de 2021, i la de 2000, mostra la contundència del fenomen. En aquest període de temps no ha fet més que augmentar. Fa vint anys amb prou feines el 14% dels naixements tenien un pare o tot dos estrangers. Deu anys més tard ja arribaven al 29%. I una dècada després és gairebé el 40%. La nacionalitat majoritària dels pares estrangers és la marroquina, seguida de la colombiana i la italiana.
A la vista de les dades referides, no es pot negar que el fenomen és una realitat. I ja es deixa notar en tots els àmbits de la vida quotidiana. Que un pare o una mare sigui estranger no hauria de tenir per força rellevància cultural i lingüística, però el cert que a Balears, més enllà de les bones paraules de l’administració pública, és un clar indicador del dit procés que suposa, entre d’altres coses, que per exemple l’ús del català s’estigui arraconant socialment cada pic més. En aquest moments, segons la Plataforma per la Llengua, zones de l’arxipèlag com Eivissa i Palma estan en situació «d’emergència lingüística». A la capital només el 21,2% dels enquestats asseguren que usen (2020) el català com a llengua per iniciar una conversa, mentre que a Vila d’Eivissa el percentatge no estava molt per sobre del 17%. Més preocupant encara són les dades entre la població més jove. En general a les Illes únicament el 30,6% dels «joves parlen principalment en català amb els companys d’estudi», fins el 31% dels «al.lots diuen que no parlen mai en català amb els companys i el 19,3% que hi parlen més en castellà».