És un dels últims dimarts d’octubre, han passat 39 dies des de la seva mort. Diako Aili, el seu cosí, en un poble que no està molt lluny de la ciutat noruega de Bergen, està assegut al sofà i obre un àlbum de fotos. La tapa de l’àlbum és de color negre i les fotos estan plastificades. Assenyala una de les fotos: “Aquí”, diu. “És ella, Jina”. Una noia jove que porta uns pantalons de flors i el cabell espès i brillant que li passa pel coll. Treu una altra foto de l’àlbum que mostra a Jina ajupida i descalça a la catifa del menjador de la casa dels seus pares a Saqqez. Té unes pestanyes delicades i llargues, i a la seva camisa hi ha escrita la paraula “Flor” estampada en perles que brillen. Per sobre les espatlles mira la càmera.
“Mahsa”, diu Daiko Aili. “Ningú no s’adreçava a ella amb aquest nom”. Tampoc no l’utilitzava. Li van haver de donar un nom persa pel seu passaport perquè els noms kurds no se solen acceptar a l’Iran. Però ella vivia a Saqqez, una ciutat de 140.000 habitants a l’oest de l’Iran que no es troba molt lluny de la frontera amb l’Iraq. Ella parlava kurd amb la seva família i tothom se li adreçava amb el seu nom real.
Jina. Li agradava cantar, ballar i viatjar.
La policia de la moral la va arrestar el 13 de setembre i la va portar a una comissaria on es va desmaiar de manera sobtada poc després. Va estar en coma durant dos dies i mig, presentava lesions al cap i respirava per un tub.
La seva mort del 16 de setembre va provocar un terratrèmol amb unes vibracions que continuen rebotant per l’Iran. Jina Amini es va convertir de forma involuntària en una icona d’un moviment de protesta d’una magnitud que no s’ha vist des de la revolució iraniana (1978-1979). Les dones valentes de l’Iran cremen els seus mocadors, els estudiants universitaris ignoren les normes de segregació de sexes i els nens de les escoles van a les barricades. Fins i tot ara, 12 setmanes després, milers de persones s’estan jugant la vida cada dia per protestar contra el règim.
Les manifestacions s’han estès per les xarxes socials i per ciutats fora de l’Iran. Entre aquestes es troben Berlín, Londres, Nova York i, fins i tot, Qatar, on l’equip nacional de futbol es va negar a cantar l’himne nacional al seu primer partit del mundial contra Anglaterra. Un gran nombre de dones iranianes que viuen fora del país s’han tallat el cabell com a acte de solidaritat. Estrelles com Juliette Binochetambé s’han afegit en aquest acte. Es tracta d’una protesta principalment de dones.
I es pot sentir a les manifestants cridant les tres paraules kurdes que s’han convertit en l’eslògan internacional de les protestes: “Jin. Jiyan. Azadî”, que signifiquen Dona. Vida. Llibertat.
També els protestants porten fotos d’Amini, on apareix mirant a l’infinit amb un mocador que li tapa el cabell. S’ha escrit molt sobre la seva mort. Els vídeos on apareix a la comissaria s’han fet virals, fins i tot es va publicar el TAC que se suposa que li van fer del cap. Però fins ara se sap molt poc d’ella. Qui era Jina Mahsa Amini? Com era la seva vida? Quins somnis perseguia?
DER SPIEGEL va poder entrevistar membres de la seva família que viuen a Noruega. Treballant amb la unitat Farsi de la cadena internacional alemanya Deutsche Welle també es va poder posar en contacte amb el seu germà, amb el seu avi –amb qui tenia una relació estreta– i amb el seu oncle que havia visitat quan estava detinguda.
No és fàcil pels seus familiars que viuen a l’Iran parlar amb periodistes. Sovint les autoritats escolten les converses telefòniques i sembla que els seus familiars van rebre amenaces després que Amini morís. Els seus familiars es prenen unes grans precaucions que són evidents a l’hora de parlar amb altra gent.
Així i tot, s’han conservat els records dels seus familiars, la informació proporcionada pels iranians al país, el rastreque ha deixat a les xarxes socials, les seves fotos i vídeos. Tot això permet entreveure la vida d’una dona que s’ha convertit en el rostre de la resistència.
A mitjan novembre hi havia un gran cadenat penjat a la porta de la boutique de Saqqez. Encara que la vida segueixi a les altres botigues, amb botiguers venent bosses de mà, joies i telèfons mòbils, les llums de la botiga d’Amini s’han apagat.
Així i tot, es pot fer una volta per la boutique amb ella. Va penjar vídeos amb el seu mòbil a Instagram passejant per la botiga de 20 metres quadrats ben il·luminada per presumir de la seva col·lecció de roba. Els maniquins de la finestra porten texansi camises que tenen unicorns brillants. El maniquí del centre està tapat per un vel de color blau cel.
El seu desig hauria sigut que el seu pare, Amjad Amini, un assegurador retirat, obrís una boutique per ella, explica al telèfon. Esperava que la universitat l’acceptés i buscava alguna cosa per passar el temps. Uns mesos abans de la seva mort, a l’estiu d’aquest any, va complir el seu somni. Li va posar el nom de “La millor botiga” al seu negoci.
Tant el seu pare com el germà la portaven al matí a la botiga i l’anaven a buscar a la tarda, diuen els seus parents de Noruega. Jina Amini, de 22 anys, encara vivia amb els seus pares en una bonica casa de dos pisos a Shahrak Daneshgah, un barri de classe mitjana de Saqqez. La universitat no està gaire lluny i també el riu passa per a prop. El parc Kowsar, un lloc on les famílies fan barbacoes i passegen quan fa bon temps, es troba a la vora del riu. Ja feia temps que es va treure el carnet de cotxe i gaudia conduint. Però sent jove, soltera, i una dona, conduir sola cap a la feina sembla que no era una opció per a ella.
“La millor botiga” es troba al centre comercial d’Adami, al centre de Saqqez, en una rotonda concorreguda de molts carrils on al mig es troba la bandera de l’Iran.
La seva família diu que gairebé cada dia aquesta jove de pòmuls grans i d’un somriure cautelós anava a la botiga. Gairebé se la pot imaginar entrant per la porta automàtica de l’entrada de la planta baixa abans que obrís la porta de la botiga.
Diako Aili, el seu cosí de Noruega, ha convidat la seva mare, Aliya, la tia de Jina, per conversar. L’ha portat al menjador via Facetime, ja que en aquests moments es troba a Stavanger, a cinc hores en cotxe al sud de la casa del cosí.
Poc abans de la mort d’Amini, Aliya Aili va viatjar a Saqqez per visitar la família. “Encara no ho he assimilat del tot”, afirma, afegint que fa poc li va donar una abraçada, va parlar amb ella, van menjar i riure juntes.
Hi ha una foto de quan es van trobar el juliol, on apareix Aliya Aili amb la seva neboda a la casa dels seus avis. Jina Amini apareix en mitjons a l’últim escaló d’una l’escala de marbre ajupida per abraçar la seva tia. Es pot veure que dels seus ulls surten llàgrimes d’alegria. No s’havien vist des de feia molt temps.
“Era una noia tranquil·la, gairebé tímida que sempre somreia”, diu la seva tia. Sempre ajudava a casa quan tenien visites. Quan parlaven per telèfon, mai no s’oblidava de preguntar educadament com estava la família i els seus cosins de Noruega.
Durant les cinc setmanes que va passar a l’Iran durant l’estiu, va visitar Jina a la botiga del centre comercial, explica Aliya Aili. Quan hi va arribar, Jina va sortir per comprar begudes fredes per la seva família.
La seva tia diu que Jina gaudia treballant a la botiga, encara que els clients no poguessin mostrar amb llibertat les camises atrevides. Sempre les tapaven amb túniques o jaquetes, o les portaven dins casa.
Sovint Jina portava per la botiga les camises que venia: els pantalons amb les costures de decoració i la brusa de color groc suau.
Als vídeos que va fer a la botiga a vegades es pot veure com Jina alça amb cura els nous articles de roba o com allisa les arrugues de les bruses amb suavitat. Gairebé són gestos tendres. “Nous estils d’una qualitat excepcional”, escrivia. “Camises de cotó, artesania turca”. L’última entrada és del 8 d’agost.
Durant les primeres setmanes després de la mort de la seva neboda, no podia dormir gens, diu Aliya Aili. La seva tia diu que cada dia quan es llevava pensava amb Jina i la seva família, i de seguida revisava el seu mòbil. En aquell matí, noves agències van informar que un gran nombre de manifestants s’enfrontaven a la pena de mort. “Guarda el mòbil”, li deia el seu marit.
Aliya Aili té gairebé 50 anys. Va marxar de l’Iran als anys noranta quan tenia 18 anys. Els seus fills van néixer a Noruega. Si la seva germana, la mare de Jina, hagués marxat amb ells en aquell moment, Jina encara seria viva? A vegades, Diako Aili i la seva mare diuen que se senten culpables per totes les llibertats que els han atorgat. “La meva germana petita té la mateixa edat que Jina”, explica Diako Aili. Les dues van néixer amb unes quantes setmanes de diferència, una a dins una democràcia occidental i l’altra dins una dictadura islamista. “La meva germana pot dir el que vol, vestir-se com vol i ser el que vol”.
Jina Amini va haver de viure sota un conjunt de normes diferents. S’havia de tapar el cap i el coll amb un mocador, els contorns del cos femení s’havien de tapar amb una túnica i s’havia de tapar la pell des dels turmells fins a les mans.
Sabia exactament el que significava ser dona a l’Iran. Venia mocadors de molts colors: morat, turquesa, blau... Precisament era la peça de roba que les dones estan cremant ara mateix a les manifestacions. El seu pare, Amjad Amini, insisteix repetidament que Jina sempre portava les peces de roba apropiades, llegia l’Alcorà i no hi havia raó per culpar-la de cap cosa.
Aliya Aili conta que quan va viatjar a l’Iran, Jina li va ensenyar com tapar-se correctament i com s’havia de posar el mocador i la túnica. “Són molt estrictes”, li va dir Jina. La seva tia afirma que es notava que Jina sentia molta por cap a les autoritats i a la policia de la moral.
Jina va néixer el 21 de setembre del 1999, un dimarts, i des de llavors, no hi ha hagut cap dia on no s’haguessin vist, o almenys, parlat, conta per telèfon des de Saqqez el seu avi, Rahman Aili.
Quan encara era petita, el seu avi li va donar el sobrenom de “Shne”, el nom d’un vent suau. I fins i tot continuava adreçant-se a ella així quan ja era més gran, explica. Recorda que era una noia tranquil·la i serena. Quan la seva neta el visitava, ell li preguntava: “Shne, com estàs?”. Costava escoltar la seva resposta, ja que parlava baixet.
Quan anava a l’escola, els doctors li van trobar un tumor benigne al cervell, que posteriorment li van extreure amb èxit. El seu avi diu que després de l’operació, Jina no va tornar a tenir cap problema de salut. Tal vegada el seu avi posa èmfasi al seu estat de salut perquè els jutges de primera instància de l’Iran més tard afirmarien que aquesta operació, i no la violència policial, era la causa de la seva mort. La seva família insisteix que ella estava bé de salut.
El seu pare Amjad Amini
El seu avi diu que Jina era alegre, una rata de biblioteca que estava ansiosa per aprendre i era molt estimada a l’escola. Diu que una vegada, quan estaven visitant uns amics, hi havia un gos que estava dormint a la porta del pati. El seu oncle va tirar unes quantes pedres al gos per espantar-lo. Però Jina va intentar parar-lo: “Oncle, no li facis res!”, va cridar. El seu avi diu que sempre li preguntava sobre l’islam i junts recitaven paràboles. Sempre es tapava el cabell quan el seu avi entrava a l’habitació, encara que no fos necessari.
Sembla com si l’avi estigués intentat demostrar quina neta més devota tenia. És com si intentés anticipar-se a qualsevol dubte que el règim utilitzaria per justificar la seva mort.
Jina i la seva mare eren inseparables, explica el seu avi. Des de la seva mort, la mare ha estat lluitant per seguir endavant i ja no té forces per plorar. “A vegades la trobo parlant sola”, explica. Quan li pregunta amb qui parla, ella respon: “Amb Jina”.
Fa unes quantes setmanes, la mare va pujar un vídeo de la seva filla a Instagram. Al clip Jina, que porta un serrell que li tapa el front, mira a la càmera somrient. Canta una cançó que sona de fons: “Quan ets aquí el cel és blau”. “La tristesa s’amaga darrere les muntanyes”.
És una cançó de la cantant iraniana Googoosh que va aprendre de primera mà el que significava ser castigat pel règim iranià. Després de l’establiment de la República Islàmica el 1979, van prohibir la seva música. Li van prohibir cantar i actuar. Va ser quan va marxar del país. Passats 21 anys de l’establiment del règim, va fugir del país i la seva veu es va poder sentir de nou.
El vídeo és un de molts que mostra Jina cantant o ballant. La seva tia també en té un al seu iPad de la boda d’un parent que van anar a l’estiu. Al vídeo se la veu alegre i lliure.
“La noia kurda”, així és com es descrivia a la seva biografia més recent d’Instagram, amb un cor lila al costat. El compte personal de Jina Amini tan sols té cinc publicacions. Algunes són selfies en les quals apareix amb els llavis vermells i amb el serrell que li penja al front. A una foto apareix amb una de les seves millors amigues. “Ciao”, va escriure.
“Era com una amiga”, diu el seu pare Amjad Amini. “Sempre estàvem junts”. Diu que no sap com explicar-ho. “La trobo a faltar. La trobo molt a faltar”.
Una de les persones que la coneixia diu que Jina somiava a estudiar biologia a la universitat i estava esperant una plaça des de feia molt temps. El seu pare diu que estudiava molt pels seus exàmens d’accés i va comprar molts llibres, fins al punt que casa seva semblava una biblioteca.
“Mai no anava sola a cap lloc”, afirma el pare, sempre anava amb la família. És una cosa que el constantment destaca, com si hagués de subratllar que la seva filla era molt respectable. Els seus familiars de Noruega diuen que quan acabava de treballar, solia quedar-se a casa, es veia amb els seus cosins o visitava el seu avi.
A una foto que la seva tia va portar del viatge, es pot fer una idea de com era la vida familiar per ella. S’hi veu tothom assegut al menjador del seu avi al voltant d’unes grans tovalles blanques a terra per menjar. Hi apareix la seva àvia, les seves ties, els seus oncles i els seus cosins.
El seu últim viatge va tractar principalment sobre el seu futur. La família va viatjar junta a Urmia, una ciutat que es troba al nord-oest de l’Iran, per matricular-la a la universitat. Volia cursar la carrera de biologia i, després de fer els exàmens d’accés i esperar durant molt temps una plaça, va ser acceptada. El seu pare diu que el 23 de setembre hauria d’haver començat el primer semestre. Havien planejat tot: un dels seus cosins que vivia a Urmia se’n va anar l’estranger, Jina s’havia de quedar la seva habitació i viure amb la família del cosí. La seva mare la volia acompanyar per instal·lar-se.
La ciutat es troba a la província de l'Azerbaidjan Occidental, a l’oest del llac Urmia, una regió fèrtil on se sembren pomes i tabac. Urmia multiplica per cinc el nombre d’habitants de Saqqez i els kurds són la minoria.
Hauria sigut un gran pas per Jina cap a una vida més independent en un nou entorn, a 220 kilòmetres de Saqqez. El seu pare i el seu germà van intentar continuar amb “La millor botiga”.
Després de passar uns quants dies a Urmia, explica el seu avi, van viatjar a Xalus, una bonica ciutat que es troba al nord d’Iran, al Mar Caspi. Era l’inici de les seves vacances. Xalus és un lloc de vacances popular amb molts hotels i amb una zona d’acampada.És perfecte per una escapada de cap de setmana, ja que està a prop de Teheran. A l’oest de la ciutat hi ha una zona d’esbarjo on es pot anar amb telecabines per les muntanyes. Probablement, és el lloc on Jina va fer la foto i després es va fer tan famosa. Ella i el seu germà Ashkan Amini es van fer fotos a la muntanya mirant cap als sostres vermells de la vall, un paisatge muntanyós ple de núvols al fons. Jina porta un mocador negre i un vestit llarg de color negre. Portava dues trenes que sortien del mocador. Una foto la mostra al darrere, els seus braços estan oberts com si intentes abraçar el món.
La família va acabar el viatge a Teheran. A la capital hi viuen més oncles i ties que volien visitar, entre ells es troba Nasser Aili. A la tarda del dia que van arrestar Jina, el 13 de setembre, els membres més joves de la família estaven junts a la ciutat, conta el seu oncle per telèfon. Ashkan Amini, el seu germà, i dos cosins volien veure el pont Tabiat, un pont de 270 metres molt famós que connecta dos parcs i la gent hi pot passejar.
Poc abans que l’arrestessin, abans que sortissin del metro, es va fer una de les últimes fotos: apareix asseguda i somrient al metro amb una botella d’aigua. Porta una túnica blanca i negra, i un mocador negre. Tan sols se li veuen unes quantes tires de cabell.
Un dels seus cosins va publicar la imatge i va escriure: “Això és una foto de Jina Amini, la meva cosina meravellosa. Es va fer al metro poc abans que la portessin a la comissaria. Hi ha algun problema amb la seva roba? #Justicia”
Van baixar a l’estació Haghani, no molt lluny del pont Tabiat, entre les sis i sis i mitja de la tarda. Allà Gasht-e-Ershad , la policia de la moral, va arrestar Jina i els seus dos cosins presumptament per “vestir-se incomplint la normativa de l’islam”. Només van porta a Jina.
Posteriorment, un dels seus cosins va explicar a la seva tia de Noruega el que va passar: Jina es va intentar resistir, però els agents de la policia de la moral la van portar a la força al cotxe. El cosí diu que la va seguir a la comissaria. I passades unes dues hores, unes quantes dones van sortir de la comissaria cridant “L’han matat!”. Després va arribar l’ambulància i la va portar a l’hospital Kasra.
Hi ha fotos dels pares d’Amini estant de peus al passadís de l’hospital, passant-ho malament.
“Tots esperàvem que a la fi es despertaria”, diu Diako Aili, el seu cosí. Jina va estar dos dies i mig en coma. Va morir el 16 de setembre.
Diako Aili, el seu cosí.
El que va passar després que la policia s’emportés Jina, no és molt clar. Un vídeo d’una càmera de vigilància mostra com Jina surt d’un furgó blanc de la policia amb altres dones i com és portada per les escales de la comissaria. També hi ha un vídeo de quan entra a una habitació i s’asseu a una cadira per esperar. Després s’alça per adreçar-se a una dona policia. Sembla que les dues dones conversen sobre la roba d’Amini. Jina assenyala la seva túnica llarga i la policia examina el material de la seva roba. Poc després Amini es posa la mà al cap, ràpidament es recolza al darrere de la cadira i a les 19:56 es desmaia sobtadament.
El règim iranià afirma que Amini va morir a causa d’una fallada orgànica múltiple, provocada per la falta d’oxigen al cervell. Es diu que va perdre la consciència per una malaltia que ja tenia, fent referència a l’operació que li van fer per extreure-li el tumor que tenia quan era petita. No obstant això, la seva família ha insistit repetidament que Jina tenia bona salut.
Icona de la resistència
Fins i tot després de la seva mort, es va fer evident que aquesta jovaes convertiria en una icona de l’onada de protestes que es va apoderar del país. Però qui era? Com era la seva vida? Després d’informar durant diverses setmanes,el DER SPIEGEL es va disposar a trobar respostes a les seves preguntes. Es va fer una recerca per Noruega, on alguns parents d’Amini viuen, i per les xarxes socials, on encara es poden trobar rastres de la seva vida. Juntament amb el departament del llenguatge Farsi de la cadena internacional alemanya Deutsche Welle, també va ser possible parlar amb el pare, l’avi i l’oncle de Jina.
De fet, hi ha un gran nombre d’indicis que demostren que la seva mort va ser el resultat d’un acte de violència. Un testimoni que va estar amb ella a comissaria va explicar més tard a periodistes iranians que els policies la van colpejar al cap quan estava al furgó policial. En una altra foto se la veu a un llit d’hospital, on es pot veure com si tingués sang a l’orella dreta. Uns dies més tard després de la seva mort, van publicar un TAC que es va fer a l’hospital Kasra que suposadament mostrava el seu tors i el cap. Els metges que el van examinar van dir que es veu una fractura a la part dreta del crani i que possiblement hi havia un vessament de sang.
“Estic convençut que va ser víctima de violència”, diu el seu avi.
“Voldria veure el castic que es mereixen els responsables”, diu el pare.
“Avui és Mahsa. Demà pot ser qualsevol altre”, diu l’oncle.
Rahman Aili, l’avi d’Amini
Més de 450 persones han perdut la vida a protestes que es van produir després de la mort de Jina, la majoria són dones joves. Nika Shakarami de 16 anys és una d’elles. La van trobar morta en un pati de Theran, tenia els pòmuls i el nas trencats, segons afirma la seva família. Una altra és Sarina Esmailzadeh que també tenia 16 anys. Durant una protesta a Karadsh, la van colpejar al cap i va morir. La versió oficial diu que es van suïcidar.
La tia de Jina de Noruega diu que Jina li va dir moltes vegades que volia marxar de l’Iran després d’acabar la universitat. La seva germana, la mare de Jina, també li va dir que segurament Jina no es casaria a l’Iran i que marxaria del país algun dia.
Això és un somni que moltes joves de l’Iran persegueixen, el somni d’una vida en llibertat. Fins ara, la seva família ha hagut de marxar per trobar aquesta llibertat. Però durant les últimes 12 setmanes han hagut de lluitar per aconseguir-la al seu país.
S’han arrestat més de 18.000 persones. El règim ha actuat amb gran brutalitat a les zones kurdes del país. Es diu que la policia i les forces de seguretat van entrar a la ciutat de Mahabad amb vehicles blindats i van començar a disparar als manifestants sense motiu. Altres ciutats kurdes han informat que tropes del govern han matat ciutadans. Així i tot, en contrast a totes les onades de protestes que hi ha hagut, molta gent encara creu que aquesta podria portar al col·lapse del règim.
A la botiga de moda de Jina, a la planta baixa del centre comercial, al cor de la ciutat de Saqqez, encara hi són les peces de roba que ella va escollir: la camisa de flors i les camises brillants. Tot és allà com si ella hagués d’aparèixer en qualsevol moment. Un poc abans del seu últim viatge, va enganxar un cartell a la finestra, on es pot llegir: “Rebaixa especial d’estiu -25%”. Ara hi ha un altre cartell gran al costat de color negre, on apareix la seva cara. “Expressem el nostre condol a la família i amics de Masha (Jina) Amini”. Està signat pels “Botiguers de la galeria Adami”.
Una ambulància va portar el cos de l’aeroport de Täbris a Saqqez.
Al 40è dia després de la seva mort, va acabar el període de dol, però les protestes segueixen en tot el país. A Saqqez milers de persones van visitar la seva tomba.
A la làpida s’hi pot llegir “Estimada Jina, no estàs morta. El teu nom serà un codi”.
Traducció d'Antoni Vidal Gomila