Els assaigs de tornada a la natura de Fèlix Riera i Alexis Racionero Ragué
El retorn al bosc de Fèlix Riera (Pòrtic, 2022) i Ecotopia: Una utopía de la Tierra (Anagrama, 2022) propugnen repensar la nostra relació amb la natura abans que siga massa tard.
El retorn al bosc arriba a través de dos assaigs que acaben de publicar Anagrama i Pòrtic. La primera editorial publica en castellà Ecotopia: Una utopía de la Tierra, d’Alexis Racionero, que resumeix molt breument les religions, creences i filosofies que han defensat el retorn a la natura i proposa un decàleg de l’ecotopia. Al primer capítol Racionero recorda: “Ja ho deien els transcendentalistes americans com Emerson, Thoreau o Whitman: som lliures en medis naturals i esclaus a la societat industrial organitzada entorn de la ciutat. Per això hem de tornar a viure en contacte amb la natura. Necessitem caminar pel bosc i fugir a espais remots. La crida d’allò salvatge és quelcom sagrat i profund”.
Fèlix Riera, a El retorn al bosc (Pòrtic, 2022), defensa postulats semblants i adverteix que som en una quarta era de la història, la de la Terra: “Per reflexionar i així establir la Història de la Humanitat, el filòsof italià Giambattista Vico, a la seva obra Principi di Scienza Nuova (“Principis de Ciència Nova”), publicada el 1725, observava la visió sobre el temps dels egipcis, tal com explica Heròdot, definit en tres edats: la primera edat dels déus, la segona dels herois i la tercera dels homes. Ara podríem afegir-n’hi una quarta: l’edat de la Terra, en què el poder polític, social i cultural radicarà en aquells que recondueixin l’ideal de progrés cap a una defensa radical de la Terra. La història de la humanitat quedarà definida pel comportament de la Terra; les altes temperatures, la desertificació...”
És simptomàtic que s’hagin publicat abans novel·les sobre personatges que tornen a la natura de manera més instintiva que racional, com Sola, de Carlota Gurt, o Mamut d’Eva Baltasar, que aquests assaigs.
El nucli de ‘Desconeguts en un tren’, en català i als diaris de Patricia Highsmith
L’escriptora Patricia Highsmith recorda als seus Diarios y cuadernos: 1941-1995 (Anagrama, 2022) la frase que considera més encertada dels seusDesconeguts en un tren (Viena, 2022): “Potser Déu i el Diable ballaven agafats de la mà al voltant de cada electró!”
Viena Editorial ha presentat aquest 2022 la novel·la que va fer famosa Patricia Highsmith, Desconeguts en un tren, i que Hitchcock va portar després al cinema. En llegir els seus Diarios y cuadernos (Anagrama, 2022), es podria afirmar que la frase preferida de l’autora d’aquest tros de novel·la és: “Potser Déu i el Diable ballaven agafats de la mà al voltant de cada electró”. A l’entrada del 15 de novembre de 1957 escriu Highsmith: “Hom té la sensació que hi ha un nombre limitat de moments, actes en el món. Al final potser només un! (això ja m’havia impressionat pel que fa a les semblances entre l’àtom i el sistema solar.) Fa por (no sé per què; una por primitiva), doncs s’acosta a l’essència de les coses, la mort, la vida, l’ànima. Deu en queda exclòs. (...) Algun dia el dividirem en els seus components, com hem fet amb l’àtom. I, quan vaig escriure a Desconeguts en un tren als vint-i-set que potser Déu i el Dimoni ballen junts de la mà al voltant de cada àtom, això també va ser arribar a la veritat, la mateixa veritat”.
La veritat és que, a la versió original de la novel·la, no era al voltant de cada àtom sinó de cada electró, com tradueix Jordi Martín Lloret a l’edició de Viena: “No hi havia aquella dualitat que penetrava la natura fins al protó i l’electró més minúsculs de l’àtom més minúscul. Ara la ciència intentava dividir l’àtom, i potser no podria perquè potser al darrere d’allò només hi havia una idea: l’única veritat era que el contrari sempre hi és. Qui sabia si un electró era matèria o energia? Potser Déu i el Diable ballaven agafats de la mà al voltant de cada electró!”.
Les oques de les neus, en un conte de Saki i la crònica poètica de Don Mee Choi
Aquesta espècie apareix al poemari Colònia DMZ, sobre l’ocupació de Corea del Sud (Raig Verd, 2022), i als divertits Contes amb punxa (Comanegra, 2022).
Les oques de les neus són presents al principi i al final de la colpidora crònica poètica de denúncia Colònia DMZ (Raig Verd, 2022) de Don Mee Choi: “Com que mai no havia sentit el clacar de les oques de les neus, em va desconcertar la riuada de so, que emanava alhora d’enlloc i per tot arreu. (...). Les orelles em van començar a batre vertiginosament com un pardal, i van seguir les oques de les neus...”. I també al començament del relat “Els contistes” dels Contes amb punxa de Saki (Comanegra, 2022): “En Morton Crosby seia en un banc d’un racó aïllat de Hyde Park, mandrejant amb un cigarret als dits i observant la lenta passejada per l’herba d’una parella d’oques de les neus en la qual el mascle semblava un calc albí de la femella, que tenia un to rosat”.
