El 1986, Miquel Pueyo va entrar a dirigir l’Institut d’Estudis Ilerdencs i va rebre l’encàrrec de la Diputació de Lleida de rellançar aquesta institució, desdibuixada pels anys del franquisme. Per això, la setmana de Sant Jordi del 1987, Pueyo va organitzar diversos actes que incloïen unes jornades literàries amb el títol de “Viatge al voltant de la novel·la” i la participació d’escriptors de prestigi: “La vam batejar Setmana del Rellançament i vam fer un esforç especial, moltes activitats i un cicle de conferències sobre literatura. I vam aconseguir que vingués la Highsmith, Joan Perucho, Miguel Delibes, Malcolm Bradbury i més gent”.
Insisteix que el tracte amb Highsmith va ser sempre correcte. “Recordo, per exemple, que vam sortir de sopar i vam trobar una cadira al costat d’un contenidor. Se la va començar a mirar i va dir que a Nova York, amb mobles com aquell, et podies fer habitable un apartament”. Feia bromes, no es feia estranya.
Highsmith no acostumava a participar en actes públics i de promoció de les seves obres. Si més no, en aquella època, no semblava fer-ho de bon grat. Però Pueyo i el seu equip s’hi van arriscar: “Va ser una combinació de sort i d’audàcia. Ens vam posar en contacte amb la representant de la Highsmith a Suïssa. Sabíem que normalment no viatjava, però, per alguna raó, va acceptar la invitació”. El viatge va sorprendre, fins i tot, el seu editor en castellà, segons Pueyo: “S’hi va estar dos o tres dies aquí. De fet, era tan sorprenent que vingués que, fins i tot, el seu editor aquí, Jorge Herralde, va vindre de Barcelona. Va ser molt curiós”.
El record d’aquella visita, una foto recentment trobada de la Highsmith bevent-se una cervesa a Lleida i el centenari de la creadora de l’inquietant Tom Ripley han impulsat l’editorial lleidatana Pagès a encarregar a vuit autores sengles contes d’homenatge. El resultat és La cervesa de Highsmith (vegeu el requadre). El director del segell negre de Pagès, Lo Marraco Negre, Sebastià Bennasar, suggereix al pròleg que Highsmith es va animar a visitar Lleida per la fàbrica de la San Miguel: “Explica la llegenda que la presència de la fàbrica de cervesa San Miguel a Lleida va ser un dels arguments que van acabar de convèncer la Patricia Highsmith a acceptar la convidada”.
Pueyo confirma que, efectivament, “això forma part de la llegenda”. Opina que la raó, més aviat, va ser la insistència d’uns joves engrescats a revitalitzar el món cultural. “Jo tenia 29 anys i l’audàcia ens va premiar amb l’acceptació de la Highsmith. Va ser un premi al nostre entusiasme ingenu”.
Una fotografia que immortalitza Highsmith en aquella visita bevent cervesa —obra de Pedro Soto Astiz— ha arrodonit l’excusa per homenatjar-la. Si l’escriptora aixequés el cap i la veiés, possiblement arrufaria el nas però riuria per dintre. El seu cèlebre mal humor potser era un escut defensiu contra una vida que la maltractà de ben petita: és una de les hipòtesis que es van formular fa poques setmanes en una taula rodona de BCNegra amb la Highsmith com a protagonista.
L’alegre dona de les cavernes
Quatre de les autores de La cervesa de la Highsmith, liderades per Anna Maria Villalonga —omnipresent dinamitzadora del gènere— van participar en un acte del festival de Novel·la Negra de Barcelona titulat “Highsmith, l’alegre dona de les cavernes”, parafrasejant un conte de la nord-americana. Moderades per Txell Bonet, hi eren Marta Alòs i Montse Sanjuan —totes dues de Lleida— i Núria Cadenes, guanyadora del VII Premi Crims de Tinta amb Tota la veritat (RBA-La Magrana, 2016).
Anna Maria Villalonga va recordar la biografia de Patricia Highsmith. Nascuda a Fort Worth (Texas) ara fa cent anys (19 de gener de 1921) i morta a Locarno (Suïssa) el 1995. Villalonga creu que normalment no s’han de barrejar la biografia de l’autora i les seves obres, però es mostrava convençuda que, en aquest cas, hi tenien relació: “La seva mare —recordava Villalonga— va intentar avortar-la bevent aiguarràs; els seus pares es van divorciar abans del seu naixement i no va conèixer el pare fins als dotze anys”. No és estrany, doncs, que “des de petita mantingués una dificilíssima relació amb la mare, que mai no va superar”. Anys després, recorda Villalonga, “al conte ‘La tortuga’ va escriure com un nen mata la seva mare perquè ella ha matat la tortuga per fer sopa. I el tema dels fills que volen matar els pares —continua Villalonga— apareix diverses vegades, i, de fet, deixa una sèrie de consells per als nens que volen assassinar els seus pares”.
Però, si la vida la maltractava i les relacions personals eren complicades, el seu èxit literari va arribar amb la primera obra, Estranys en un tren (1950), que aviat seria duta al cinema per Alfred Hitchcock. Aquella primera novel·la ja era una demostració del que vindria. Una autora que no jutjava els seus personatges. Uns protagonistes que sovint prenien el camí de l’autodestrucció i es negaven a sortir-se’n. I una habilitat extrema per fer-se amb el comandament del lector, guiar-lo fins a la perdició.
Marta Alós (Lleida, 1960) va recordar l’encertada descripció de la literatura de Highsmith com la d’algú “que escriu com una aranya treballa per atreure i atrapar les seves víctimes”.
I Villalonga va citar Graham Greene: “Highsmith —deia l’autor d’El nostre home a l’Havana— ha creat un món original, tancat, irracional i opressiu dins del qual ens tanquem amb un sentiment personal de perill i gairebé a contracor, perquè tenim al davant un plaer que es barreja amb un calfred”.
Però la millor descripció la va improvisar la mateixa Villalonga al final del debat: “La perversitat de la Highsmith és fer-te empatitzar amb una gent de moral inexistent”.
El regust amarg de la lectura perversa
Núria Cadenes ja ho havia suggerit en parlar de la novel·la A suspension of mercy (Crímenes imaginarios, a Anagrama), que no està traduïda al català. El personatge, Sidney Bartleby —com aquell escrivent de Melville que acabava responent a tot amb un “Preferiria no fer-ho”—, té un comportament que, finalment, també acaba sent “inexplicable i autodestructiu”.
Marta Alós veu aquest mateix comportament en la sèrie de Ripley. “Com a escriptora, em fascina com ho explica, la manera com van sortint els personatges. A les cinc novel·les del Ripley, veus com es va embolicant ell sol. Ella fa que al personatge li agradi el risc, es va complicant més cada vegada i tot i això se’n surt”.
La també escriptora de novel·la negra Montse Sanjuan va defensar els Petits contes misògins de Highsmith de les acusacions de veritable misogínia que li han atribuït a l’autora: “Crec que ella volia demostrar que les dones no som mestresses de casa i, directament, que les dones també podem ser dolentes i podem matar”.
L’escriptora nord-americana va publicar una novel·la semiautobiogràfica amb el lesbianisme com a tema central, Carol, i, en el seu moment (1953), la va haver de signar amb pseudònim (Claire Morgan).
Sobre les influències literàries de Highsmith, Villalonga va destacar que era una autora “plenament inserida en les tendències literàries del XX, però també versada en la literatura de clàssics com Dostoievski, Kafka, Henry James o el grup de Bloomsbury, com Joyce o Virginia Woolf, que, sens dubte, la van influir”.
Núria Cadenes va recomanar la lectura, i la reedició de L’home que guaitava els cargols(Històries bestials), la versió catalana de The animals lover’s book of beastly murder (1975) editada per 62 el 1987 i ja exhaurida: un recull de contes on els animals tenen molt a dir.
El primer conte d’aquell recull explica la fascinació —realment lògica— del protagonista per la sexualitat dels cargols i la venjança innocent dels mol·luscs que acaben arrossegant al voyeur a un últim espectacle.
Malgrat això, segons Miquel Pueyo, en la visita de Highsmith a Lleida, l’escriptora va tolerar les preferències gastronòmiques dels lleidatans en un sopar a la Fonda del Nastasi: “Sí que recordo que hi va haver caragols a taula. Inevitablement, si vens a menjar a Lleida, és un plat habitual. Highsmith no en va menjar, però tampoc no va mostrar cap mena d’indignació”. •
• VUIT DONES BRINDEN PER HIGHSMITH
El volum 20 de la col·lecció Lo Marraco Negre, de Pagès Editors, La cervesa de la Highsmith, inclou vuit contes de nou escriptores en català.
Marta Alòs (Lleida, Segrià, 1960) comença el seu relat amb l’última entrada del diari d’una assassina en sèrie —en la qual s’acomiada del seu company de confessions— i continua amb les anotacions dels dies més assenyalats, començant pel seu primer crim, als onze anys.
Margarida Aritzeta (Valls, Alt Camp, 1953) és probablement l’autora amb més obra publicada del volum, amb més de vint novel·les. El seu conte, “El fill del rei”, explica un capítol de la vida d’un bastard del monarca, una història amb sicari inclòs i presència d’un altre rei, l’Elvis Presley.
A l’acte de BCNegra sobre la Highsmith, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) es declarava enamorada de L’home que guaitava els cargols (Ed. 62, 1970), el recull de contes de Highsmith amb protagonistes animals i venjances bèsties (The animal lover’s book of beastly murder, del 1975). Potser per això, un dels personatges del seu conte en aquest recull, “Lola-Cafè”, és el lloro d’un notari, una bestiola que acostuma a xerrar més del compte.
“El mercat dels dilluns”, el conte d’Esperança Camps (Ciutadella, Menorca, 1964), és la confessió d’un assassí en sèrie que comença la seva carrera criminal amb l’acordionista que amenitza les quatre parades que s’instal·len al seu carrer, “amb el Clavelitos, un valset, una dansa hongaresa, els Pajaritos i torna a començar amb els Clavelitos”.
“Un apartament amb bona vista”, de la barcelonina Raquel Gámez Serrano, dibuixa un personatge femení a cavall entre el Ripley de Highsmith —sempre una mentida més enllà del límit— i la protagonista de Dona blanca soltera busca... (la pel·lícula de Barbet Schroeder del 1992 que espremia la fórmula de “posi un psicòpata a casa seva”, que havia començat amb De repente, un extraño del 1990). Inquietant.
La també barcelonina Susana Hernández escriu “La balada de l’adeu”, on l’última paraula —a pesar de les recerques, les confessions, els judicis i les penes— la tindrà la víctima d’un assassinat.
La lleidatana Montse Sanjuan (Lleida, 1956) situa una intriga d’assassinats i herències en una comunitat on els inquilins comparteixen molts espais comuns [menjador, piscina, gimnàs, biblioteca]. “Veïns” és l’aportació de l’autora de la sèrie de la sergent dels Mossos Anna Grimm, protagonista d’altres títols de Pagès Editors.
Si a “Veïns” hi ha un parell de bessons sospitosos, a l’últim relat del volum, “Ulls vermells”, les protagonistes són també dues bessones. I un tercer personatge —molt del gust bèstia de Patricia Highsmith— que és testimoni del crim que s’ha inventat Anna Maria Villalonga, l’escriptora i activista de la novel·la negra que signa aquest conte esgarrifós.