La distància entre nosaltres i la realitat

Les xarxes socials són un cultiu de maleses, però també tenen un revers positiu. O a la inversa. De fet, és tanta la informació, el trànsit, la càrrega i descarrega de dades, el bescanvi d’informacions íntimes, privades o d’interès suposadament públic, que encara no ens sabem avenir del tsunami que ha suposat aquesta revolució, tan gegantina, anorreadora i increïblement recent. Aquesta rapidesa, a ritme de bit i binaris, ha provocat una distància difícilment superable entre generacions: el recorregut que ens separa i, alhora, també ens uneix. En part, això és l’essència d’En lugar del Sr. Stein (Un profil pour deux), tot i que només serveix de marc per presentar una trama que aconsegueix entretenir a còpia d’embolics previsibles.

Què és internet, si no voler viure les vides d’algú altre, ser ‘voyeur’ de tu mateix i d’un món fictici fabricat a còpia d’hores?

En Pierre (Pierre Richard) és un jubilat que fa dos anys que ha perdut la seva dona. Vidu i desencantat, no surt de casa des d’aleshores, i ha convertit la seva llar en un desori on la higiene i l’endreça han desaparegut totalment. Empesa per les ganes de tornar a il·lusionar-lo per la vida, la seva filla contracta l’Alex (Yaniss Lespert) perquè li ensenyi els conceptes bàsics de la informàtica moderna, incloent-hi l’obertura d’una finestra des d’on podrà conèixer altres persones. L’embolic està servit quan sedueix una noia jove (Fanny Valette) gràcies a uns encants lírics propis d’un romanticisme en vies d’extinció, i ella vol conèixer-lo, sense saber que en Pierre no es correspon a la imatge de l’Alex, la persona que ell ha posat a la foto de perfil. Magrejant l’esperit de Cyrano de Bergerac i oferint-nos un revers edulcorat del recorregut inquietant que tan bé traçava Catfish (2010), Robelin se serveix d’elements infal·libles per oferir una farsa entretinguda —i sense pretensions, sortosament— a través d’una comèdia romàntica innocent, amb un fil tan predictible com és el manual del vell gènere de la comèdia d’embolics, blanca, lleugera i amb bromes de regust pueril —com l’ancià que, seguint les instruccions del jove, tanca la finestra de casa, no la del sistema operatiu.

Més enllà de la perícia del director per mantenir dret el film, a la seva viabilitat hi ajuda un Pierre Richard que amb 82 anys viu una renaixença —l’actor és un dels clàssics de la comèdia francesa, de gran popularitat durant els 70, ara recuperat, en part, gràcies al mateix Robelin, que a I si vivim tots plegats? (2011) ja va comptar amb ell per tractar el xoc intergeneracional—, un actor que esdevé un ancoratge suficient per aguantar un personatge dibuixat sense gaire precisió, però que Richard sap dotar d’humanitat per acabar fent-lo encantador, malgrat el seguit de repunts odiosos que el conformen. Al seu costat, el rostre hieràtic del televisiu Yaniss Lespert i una Fanny Valette a qui els minuts de metratge se li fan massa breus, en un film que sobrevola aquella matèria que configura qualsevol relat. Al capdavall, som el que relatem que som, i la xarxa és el vehicle més indicat per augmentar aquesta sensació de fantasia inherent que sempre hi ha al dors de la realitat. Què és internet, si no voler viure les vides d’algú altre, ser voyeur de tu mateix i d’un mon fictici fabricat a còpia d’hores? Que és viure, si no romandre permanentment connectat a alguna fantasia?