-En primer lloc, què li sembla la decisió del Tribunal Constitucional?
-Em sembla que és una decisió equivocada i que pot tenir conseqüències greus. La primera, el fet que això afecta l’aparença d’imparcialitat del TC, des del moment en què dos magistrats afectats directament sobre les iniciatives que s’hi decideixen s’hi han pronunciat. Crec que s’haurien d’haver inhibit. En tot cas, això afecta la seva aparença de parcialitat, fet especialment greu, perquè aquest és un element fonamental en el TC. L’altra conseqüència és que es crea un precedent que pot consolidar una tendència del TC, la d’entrar en seu parlamentària. El mateix TC està a la sortida, i quan algú li demana que controli la constitucionalitat d’una llei que surt del parlament, llavors sí que ha d’actuar. Però l’entrada en la tramitació legislativa em sembla que desborda que ha de ser un Tribunal Constitucional, i un cop més el posa en primer pla de la contesa política, pronunciant-se a favor o en contra d’una iniciativa parlamentària. De fet, això ara beneficia el PP, però demà pot beneficiar un altre, i això no és bo. Com tampoc no és bo que el TC es posi en primer pla de la contesa política.
-Hi ha alguna base legal que obligue o inste els membres del TC a inhibir-se d’una votació que els afecta directament?
-No hi ha una previsió exacta que digui que quan el TC rebi una esmena s’hagi d’actuar de tal manera, però hi ha una disposició general a la Llei Orgànica del Poder Judicial, l’article 217, en què s’indica que els jutges i magistrats s’hauran d’inhibir en els casos en què hi hagi un interès directe. Passa, però, que el TC és, per si mateix, el jutge de les recusacions. Així com en el cas del Tribunal Suprem, quan hi ha una recusació, aquesta és estudiada per una altra sala, amb magistrats distints, aquí són ells mateixos els qui ho fan, i hi ha una ampla discreció per decidir en quins casos s’han d’admetre o no les recusacions. En canvi hi ha un precedent, que és de l’any 2008, quan estava en marxa una reforma de la llei orgànica que afectava els mandats de la presidència i la vicepresidència del TC. En aquell moment, el PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra aquesta llei, i la presidenta i el vicepresident del moment van decidir inhibir-se per pròpia voluntat, perquè entenien que si participaven en la votació es podia menystenir l’aparença d’imparcialitat de la resolució que s’adoptés. Per tant, crec que hi ha molts motius per pensar que s’haurien d’haver inhibit.
-S’haurien d’haver inhibit, per tant, per un motiu estricte d’aparença i no per un fet legal?
-És que l’efecte és la pèrdua d’aparença d’imparcialitat. Crec que, objectivament, si està en marxa una iniciativa legislativa el resultat de la qual es produeix en el període de temps en què un membre ha d’ocupar un càrrec, hi ha un interès objectiu per part d’aquest membre en com es resolgui el cas. Quan parlem d’aparença no parlem d’una superficialitat, sinó de no menystenir la confiança que es pot tenir en les institucions. No s’ha de prioritzar el presumpte interès de la persona afectada, sinó la situació objectiva en la qual es troba el tribunal.
-Es paralitza la renovació del TC i del Consell General del Poder Judicial, però hi ha alguna disposició legal que obligue a efectuar aquesta renovació?
-I tant. Les obligacions legals les imposa la Constitució i la Llei Orgànica del Poder Judicial. El que passa és que hi ha, d’una banda, la incapacitat dels partits polítics principals d’assolir els consensos, que en el cas de la renovació del TC, quan es feia per majories parlamentàries, es va fer, però en el cas dels vocals del CGPJ no s’ha fet. I quan dic que no s’han posat d’acord m’ha semblat observar que no és que no es posin d’acord, sinó que el PP, senzillament, no ha volgut posar-se d’acord per la raó que ha volgut condicionar la seva participació en aquest afer amb un compromís per canviar la llei. Però la llei s’ha de complir, i després, si de cas, canviar-la. Però s’ha de complir. I quan es diu que des de les institucions europees es reclama que els jutges triïn els jutges sovint s’oblida que també diu que ara la llei s’ha de complir.
-Però aquesta situació de paràlisi es pot allargar durant molt més de temps sense que hi haja cap conseqüència?
-Les sancions no hi són. Quan em preguntaven fa temps sobre la situació del Consell General del Poder Judicial, deia amb ironia que és una llàstima que no hi hagi un 155 a la Constitució per aquests casos. Aquesta situació suposa un incompliment de la llei, tal com marca la Constitució, i un prejudici contra l’interès general. Però per a això no hi ha un 155 a la Constitució, i no hi ha cap altre mecanisme previst que el que s’ha aprovat, i que he de dir que a mi no em sembla del tot convincent, que és el de reduir les majories de designació dels magistrats proposats pel CGPJ. No m’acaba de semblar bé, però el que em sembla inacceptable és que la llei no es compleixi.
-La derogació de la sedició i la reforma de la malversació també es paralitzen?
-No, això no es paralitza. El que es paralitza són les esmenes relatives a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional i a la Llei Orgànica del Poder Judicial. La reforma del Codi Penal, com a tal, continua.
-És de veritat un xoc sense precedents, tal com molts apunten?
-Jo crec que sí. Hi ha discussió, sobretot a Catalunya, si tot això troba els precedents amb l’actuació del TC envers el Parlament de Catalunya durant el procés. Hi ha matisos i hi ha similituds. Seria llarg d’explicar. Però ens situem en una altra pantalla, i és que aquest és un xoc entre el TC i la institució que és, segons la Constitució, l’única que representa qui és el titular de la sobirania, que és el poble espanyol, representat segons la Constitució per les corts generals. Aleshores, aquest és un xoc amb el nucli més dur de l’arquitectura institucional espanyola en relació amb el sistema representatiu. I per això és greu, i sobretot és greu perquè té, d’una banda, les corts generals i, de l’altra, una institució que, per les seves pròpies característiques, hauria de ser curosíssima respecte als altres poders. Sobretot perquè, per la seva pròpia naturalesa, les seves decisions s’acaben vinculant a qüestions polítiques. Per tant, si alguna institució ha de procurar la seva imparcialitat, aquesta és el Tribunal Constitucional. I per això insistim en la gravetat del fet.
-Deia que hi ha matisos entre l’actuació actual del TC i la que va protagonitzar en l’etapa més calenta del procés. Quines són les diferències, segons vostè?
-Ho resumiré, segurament, de manera imperfecta, perquè es van produir molts episodis i és possible que n’oblidi algun. Tot comença quan el TC, a partir del 2013, admet a tràmit una impugnació, per part del Govern espanyol, de la declaració del Parlament de Catalunya de 2013. Aquesta era una declaració que parlava del dret a l’autodeterminació, del dret a decidir del poble de Catalunya, etc. El canvi era que, fins aquell moment, el TC no havia acceptat la recusació d’una declaració parlamentària. De fet, durant el Pla Ibarretxe, el TC va rebutjar una recusació d’aquest tipus, perquè entenia, i en aquell moment crec que encertava, que les declaracions parlamentàries no són pròpiament normes jurídiques. No es pot reclamar a cap tribunal que es compleixi una declaració parlamentària, per posar un exemple. I per tant, per no tenir condició de norma jurídica, no era susceptible de ser impugnada. En el cas català el tribunal va entendre que sí, i si el tribunal entra a jutjar la correcció constitucional del contingut de la declaració, evidentment el que troba no és correcte d’acord amb la Constitució, independentment que es pensi que no hi hauria d’haver entrat. A partir d’aquí el procés es va accelerar. Crec que el més comparable seria la tramitació de les lleis de desconnexió, les que es van aprovar el 6 i 7 de setembre del 2017. En aquell moment, quan estaven en fase de tramitació, PSC, PP i Cs van presentar recursos d’empara davant el TC sol·licitant que es paralitzés la tramitació d’aquestes iniciatives legislatives. I el TC s’hi va negar. Això és el que més s’assembla. Després hi ha algun altre aspecte que també s’hi podria assemblar, però no tant, i és quan el TC va impedir el ple d’investidura de Carles Puigdemont quan aquest es trobava a Brussel·les, ja al 2018. En aquest cas, i en altres, és on entren més matisos. El TC considerava que en aquesta tramitació s’incomplien instruccions del mateix TC, però, com li dic, tot això és objecte de discussió. Continuo pensant que el que més s’assembla, perquè afectava la tramitació legislativa, és la tramitació de les lleis de desconnexió, i el TC no hi va voler entrar perquè el ple ja s’havia celebrat, tot i que dies després va suspendre els acords de la mesa del Parlament que van permetre aquelles votacions.
-Abans deia que el TC se sol pronunciar una vegada s’ha legislat per la via parlamentària, i no abans. Pensa que el PP podria haver obtingut la raó per part del TC si haguera presentat recursos a posteriori, tal com se sol fer en aquests casos?
-Sincerament, crec que el PP tenia oportunitats. I he de dir també que els grups parlamentaris que han impulsat les esmenes d’aquesta manera han sigut una mica maldestres, perquè se sabia perfectament que hi havia una doctrina al TC en què s’establia que les esmenes havien de ser coherents amb el text que estava en tramitació. En aquest cas hi havia el codi penal d’una banda i la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional i del CGPJ de l’altra. A partir d’aquí podríem trobar matisos, però hi havia un precedent que era de calaix que el PP s’hi agafaria i que tindria una base per arribar al TC. Si ara aquestes esmenes que el TC ha paralitzat es transformen, com ja s’ha fet a partir d’una iniciativa de Més País a la qual s’hi poden afegir d’altres, en proposicions de llei, jo crec que en aquest cas no hi haurà raó, o almenys la mateixa raó, perquè el PP presenti un recurs d’empara. Però no voldria deixar de dir que han sigut maldestres en plantejar-ho d’aquesta manera, perquè crec que es podia pensar que podia acabar així. No amb la suspensió, que em semblava imprevisible perquè crec que no és una solució correcta, però sí pronosticant que ho admetrien a tràmit.