Egipte a Barcelona? Mòmies a CaixaForum
Egipte arriba per dues vies: una novetat editorial repassa la relació entre Barcelona i l’antic Egipte (Viena Editorial) i una exposició a CaixaForum Barcelona redescobreix sis “Mòmies d’Egipte”.
La cultura funerària egípcia no només visita Barcelona a través d’una exposició del British Museum; hi és sempre present, sobretot als cementiris. Oriol Pascual, cap de Programes del Museu Etnològic i de Cultures del Món, acaba de publicar Barcelona i l’antic Egipte: Història d’una fascinació (Viena Edicions, 2022), on fa un recorregut per totes les mostres que l’egiptomania ha deixat a la capital catalana i a altres indrets del Principat. El principal record d’Egipte que els escultors van reproduir i els nostres ulls han normalitzat són els obeliscos, com el del monument a Rius i Taulet, al passeig de Lluís Companys, o “el Llapis” del Cinc d’Oros (cruïlla Diagonal / pg. de Gràcia), tot i que Pascual és exhaustiu i també troba rastres d’egiptomania a la pintura, el cinema, la literatura de viatges, els escenaris del Liceu (Aïda), cases de Tortosa (Casa Sabaté) o jardins de Sant Just Desvern (parc de Torreblanca), entre altres llocs. Però l’empremta més profunda ha quedat en els cementiris, tant al de Montjuïc com al de Poblenou.
El ritu funerari egipci més característic, la momificació, només visita Barcelona temporalment: CaixaForum exposa, fins al 26 de març, “Mòmies d’Egipte. Redescobrint sis vides”, que mostra les interioritats de sis morts amb tecnologia no invasiva (tomografia computada i 3D). Com van ser enterrats, i per què, un funcionari, dos sacerdots, una dona casada, un xiquet i un jove grecoromà? Per què s’enterraven amb amulets i què vol dir cadascun d’ells? Què ens diu la ciència sobre les malalties que van patir, la seva alimentació, les creences que compartien, o no? Un viatge als ritus funeraris, als que desconeixem i als que ignorem dels nostres cementiris.
Novel·les a ritme de mudança: Stephanie Kremser i Andrea Bajani
Cada capítol és una casa viscuda: tant a El llibre de les cases (Periscopi), d’Andrea Bajani, com a Si aquest carrer fos meu (Ed. 1984) de Stephanie Kremser. A Planimetria d’una família feliç, de Lia PIano només hi ha una casa, però molt especial.
Diuen que Raymond Chandler canviava de casa després de cada llibre que escrivia. Dues novel·les recents canvien de casa a cada capítol. El llibre de les cases (Periscopi, 2022), de l’italià Andrea Bajani (Roma, 1975) fa les cases protagonistes i al narrador, Jo: “La primera casa té tres dormitoris, una sala d’estar, una cuina i un bany. L’habitació on dorm el nen, que convindrem a anomenar Jo, en realitat és un recambró...”. De vegades les cases són físiques i tenen plànols, de vegades són mòbils, com l’ascensor del capítol de “La casa de l’armari” i, de vegades, són metàfores. El llibre va ser finalista del Premi Strega 2021, un dels més importants de les lletres italianes.
Les cases de Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984, 2020) són sempre reals, i veritablement van existir, segons explicava la seva autora, l’alemanya Stephanie Kremser, a EL TEMPS, des de Barcelona, on ha decidit descansar després de 21 mudances. “El llibre —deia— volia fer la relació entre l’individu i la història i la política del lloc on és, com això hi intervé, en els teus moviments, tot i que no sempre te n’adones”. Aquí les cases, arquitectònicament, potser no són tan importants, doncs, com les ciutats on s’han aixecat.
En canvi, hi ha una altra novel·la recent (italiana com la de Bajani i de títol més arquitectònic), que sí que feia protagonista la casa on vivia la família protagonista: Planimetria d’una família feliç (Empúries, 2021) de Lia Piano, filla —gens casualment— d’un arquitecte, Enzo Piano. Només hi apareix una casa, la que el pare havia dissenyat per a la família, però la construcció esdevé clarament personatge del divertidíssim relat d’una infantesa caòticament perfecta.
Retorn a l’RDA: ‘Kleo’ (Netflix) i ‘L’home que tot ho veia’ de Deborah Levy
Dues originals ficcions miren cap a l’Alemanya oriental i s’inspiren per fer-ne crítica del comunisme i del capitalisme. A Kleo protagonisme de Mallorca i un paper per l’actriu Aina Compte.
L’antiga República Democràtica Alemanya (RDA) torna en forma de ficció a través de la novel·la L’home que tot ho veia (Angle, 2022) de Deborah Levy i una de les propostes més originals i sorprenents de Netflix, Kleo, que comença en temps de la RDA i esclata amb la caiguda del mur. Kleo, una jove i decidida espia de l’Stasi, l’agència d’intel·ligència de l’Alemanya Oriental, decideix buscar qui l’ha traït i per què. Si a la novel·la de Levy, l’historiador britànic frisa per entrar a l’RDA mentre que els alemanys que coneix malden per sortir-ne, en aquesta sèrie alemanya protagonitzada per la hipnòtica Jella Haase, l’excèntrica espia enyora el comunisme. Inclou visites a Mallorca i l’aparició de l’actriu mallorquina Aina Compte.
