La biografia de Nico i l’origen de l’odi etern entre Lou Reed i Frank Zappa
La nova biografia de Nico publicada per Contra Ediciones You Are Beautiful & You Are Alone explica la vida i mort (a Eivissa) de la cantant, i també l’origen de l’odi entre Lou Reed i Frank Zappa.
Fa poques setmanes, el 8 de novembre, va fer cinquanta anys de la publicació del disc més important de Lou Reed i els Velvet Underground, Transformer, i l’any que ve farà trenta anys de la mort de Frank Zappa. Entre Lou Reed i Frank Zappa hi ha una història tremenda d’odi visceral que s’explica molt bé en un llibre recentment editat per Contra Ediciones, en castellà, al setembre: la magnífica biografia de Nico, You are beautiful & You are alone.
L’obra està signada per Jennifer Otter Bickerdike i prologada pel valencià Rafa Cervera. Inclou alguna nova veu sobre les diferents estades de Nico a Eivissa, com la de Clive Crocker, propietari del Club Domino i sobretot de l’última. Nico va morir a Eivissa després de fer-se un cop al cap i ser rebutjada per un hospital.
Entre les aventures i desventures de Nico s’explica, òbviament, la seva trajectòria amb la Velvet Underground al començament, i també el primer viatge del grup a Los Angeles i la seua primera trobada amb Frank Zappa: “Les coses es van tòrcer de seguida. El primer cop va ser quan els Velvet van descobrir que els seus teloners eren els que anaven a compartir segell amb ells a Verve, The Mothers of Invention. El públic hippy i pacifista de la ciutat va aclamar la banda liderada per Frank Zappa i va esbroncar els Velvet, sofisticats i vestits de negre. Això va encendre de seguida la rivalitat entre els grups de rock de la Costa Est i la Costa Oest, una confrontació entre l’amor lliure de la filosofia hippy i l’energia alimentada per les amfetamines. Reed de seguida li va agafar mania a Zappa, segons ell “probablement la persona amb menys talent que he escoltat a la vida”.
‘El cel sobre Berlín’ o el parany dels títols de pel·lícules
Dues novel·les recentment editades en català citen amb diferents títols El cel sobre Berlín, el film de Wim Wenders: L’home que tot ho veia de Deborah Levy (Angle) i Théo per sempre de Louise Dupré (Trípode).
En el seu moment, l’estrena de la pel·lícula El cel sobre Berlín (Der Himmel über Berlin, 1987) de Wim Wenders va ser un fenomen. Alguns la qualificaven de pretensiosa, mentre que d’altres la van considerar una obra mestra de bon començament (Cannes va premiar Wenders com a millor director). I la pel·lícula perviu a la memòria de les escriptores. Les últimes novel·les de la sud-africana Deborah Levy, L’home que tot ho veia (Angle, 2022) i la poeta quebequesa Louise Dupré, Théo per sempre (Trípode, 2022) recorden Cel sobre Berlín de diferent manera.
Levy integra el cel en un passatge eròtic entre el protagonista i la seua amant fotògrafa: “I la Jennifer va parar de tocar-me en un moment d’alt voltatge eròtic per expressar la següent idea: que hi havia un espectre a dins de cada fotografia que revelava a la cambra fosca, i que de la pel·lícula El cel sobre Berlín (que haviem vist plegats no feia gaire) li agradava l’escena (que jo no recordava) on un dels àngels diu que vol ‘entrar a la història del món’, però ara, va dir ella, volia que jo fos l’espectre dins seu”.
Dupré introdueix la pel·lícula a través d’un personatge que es diu Damiel, com l’àngel d’El cel sobre Berlín. Però la traductora, Montserrat Gallart, cau en el parany de traduir directament el títol de la versió francesa del film (la que cita l’autora quebequesa en francès): Les ailes du desir: “Com es deia? Damiel. Vaig preguntar, Daniel? No, Damiel, com l’àngel de Les ales del desig, la seva mare estava boja per aquella pel·lícula. (...) Havia vist aquella cinta tantes vegades, que en sabia trossos sencers de memòria, i cada vegada em sentia fascinada per les imatges de Berlín habitat per àngels benefactors”.
El ‘Paint it black’ dels Stones, a ‘Wednesday’ i ‘Rapiniamo il Duce’
Una sèrie de Tim Burton (Dimecres) i una pel·lícula italiana, Robbing Mussolini, reivindiquen la cançó de l’àlbum Aftermath (1966) en versió violoncel i italiana, respectivament. Totes dues a Netflix.
Una de les sèries d’aquesta temporada serà, sens dubte, Wednesday, dirigida per Tim Burton i centrada en la filla adolescent de la Família Addams, Dimecres, que es pot veure a Netflix amb subtítols en català, però sense versió doblada. Molt d’humor negre i corrosiu des del començament i un gran personatge. Al primer capítol, hi ha una escena inesborrable, amb Dimecres tocant al violoncel una versió gloriosa del “Paint it black” dels Rolling Stones. Curiosament, el film Rapiniamo il Duce (El robo a Mussolini), també reivindica la cançó de Jagger i Richards, però en la versió italiana de Caterina Caselli, del mateix 1966, “Tutto nero”. Ara la canta l’actriu Matilda De Angelis. Fins i tot és l’estrella del teaser de la pel·lícula.