Hi ha autors dotats d’una una poderosa capacitat per a contagiar amor i tendresa cap a la humanitat. Escriuen llibres que encomanen un estrany optimisme racional, capaç de florir a pesar dels rius de pessimisme que vessen dels informatius, diaris i revistes. Paradoxalment, o no, aquest tipus d’obres parlen sovint de personatges que viuen al marge de les normes socials establertes, de vegades en la marginalitat estricta, com els protagonistes dels suburbis de Monterrey de John Steinbeck (Tortilla Flat, Cannery Row i Dolç dijous); d’altres vegades en un paradís vacacional privilegiat (La meva família i altres animals de Gerald Durrell).
Planimetria d'una família feliç
Lia Piano
Traducció de Pau Vidal
Editorial Empúries
Barcelona, 2021
194 pàgines
A Planimetria d’una família feliç (Empúries, 2021), Lia Piano fa una versió italiana culta i centrada en la infantesa, tot amanint la seva pròpia història —la de la filla d’un famós arquitecte, en un ambient creatiu i anàrquic— amb tanta imaginació i literatura com pot: una bona colla d’animals que converteixen la casa en un zoo —quatre gossos, un centenar de gallines i, cada estiu, centenars de granotes buscant on pondre—; un germà tartamut però capaç de recitar d’una tirada fórmules químiques supercomplexes; un altre germà en plena adolescència hiperhormonada; una mare anàrquica; un pare genial, i una meravellosa cuinera mainadera calabresa, la Concepita Maria, que ensenya a llegir sense haver-ne après i reparteix envejables pantoflades. Envejables, perquè fins i tot els moments més tristos d’aquesta novel·la arriben al lector com la més deliciosa de les lliçons humanes: la mort, el dolor, el dol i el desamor que narra la protagonista són entomables a canvi d’un dia més en la bogeria d’aquesta mansió genovesa sota la qual s’està construint un vaixell.
Si a La meva família i altres animals... era l’interès per la fauna allò que movia el protagonista narrador, a Planimetria d’una família feliç és —ja ho avança el títol— una involuntària omnipresència de l’arquitectura —o més aviat de les construccions— allò que impregna tot el text. La disposició increïble de les sales —les habitacions, els tallers, la cuina o el soterrani secret—, el jardí selvàtic, el galliner monumental, la reixa d’entrada, coberta d’heura... Tot és màgic en aquesta construcció literària que flueix a la perfecció, sense entrebancs, amb un estil fresc i viu, entremaliat com la petita narradora i sempre sorprenent.
El caos feliç d’aquesta família ideal perillarà quan un accident fa caure la reixa d’entrada, trontolla el pilar que l’aguanta i cau —i es lesiona— la jove protagonista. Això desencadenarà la visita diària d’una assistenta social que posarà en qüestió la seva forma de vida. Així s’iniciarà una lluita de la família per sobreviure tal com són, per no deixar entrar el món exterior —i els sentiments de culpa, de vergonya i de ridícul que l’acompanyen— i preparar-se per sortir ben parats. És en aquest contrast on l’autora acaba confrontant la llibertat creativa de l’anarquia familiar amb la pressió social externa. Però qualsevol forma d’intentar expressar aquesta tàctica de l’autora —la simple constatació que enfronta la informalitat familiar a la hipocresia social— pot donar la falsa impressió que la novel·la és pretenciosa. Res més lluny de la Planimetria... de Piano, que no cau en el discurs filosòfic o l’intent d’alliçonar ningú. És més aviat el contrari: el llibre respira més ganes de contagiar aquesta anarquia que de cantar-ne les virtuts, transmetre’n una recepta o esdevenir-ne manual d’instruccions. Així, la mateixa protagonista —imbuïda d’una formació cent per cent laica i totalment ignorant de les mitologies catòliques— es veu inevitablement atreta per l’exotisme d’una parròquia catòlica on es practiquen estranys ritus iniciàtics. Piano farà un retrat molt sensible de les contradiccions de la formació religiosa infantil, arran d’una curta però intensa adscripció al grup de catequesi de “les daines” de Nostra Senyora del Bon Consell, de la qual el pare la rescatarà per salvar-la “de l’alumini galvanitzat de color daurat” de les finestres. Sempre l’arquitectura salvadora.
I sempre la literatura: en cada pas on Piano podria caure en el proselitisme, la lliçó o el tòpic, escull el camí sorprenent, arriscat i atípic. La lectura de Planimetria... hauria de ser obligatòria per al desenvolupament d’una ment sana. Perquè aquesta casa és assequible i té vistes al mar.