A les terres oblidades del sud del Perú, en aquelles zones rurals poblades per les capes indígenes i populars, els carrers s'han convertit en un escenari de protesta. Amb banderes de l'estat andí, amb mobilitzacions reprimides amb sang per les forces de l'ordre, milers i milers de ciutadans han sortir de les seues cases per exigir la dissolució del congrés, la celebració d'eleccions immediates i la tornada al poder de Pedro Castillo, qui ha estat arrestat, acusat de nombrosos delictes i desposseït de la seua condició de president per la seua intenció fa dues setmanes de clausurar el congrés i instaurar un govern d'emergència com a via per frenar una mena de moció de censura per derrocar-lo. Castillo, després d'una maniobra qualificada pels seus opositors «d'autocolp», ha estat rellevat per la seua antiga vicepresidenta Dina Boluarte, qui compta, de moment, amb el favor de les elits de la capital de l'estat andí.
Aquest professor d'idees esquerranes i promeses de transformació social, amb passat a la política municipal i allunyat dels cercles de poder peruans, va arribar fa poc més de setze mesos a la presidència del Perú amb l'hostilitat manifesta de l'establishment i d'una part significativa del congrés. «Pedro Castillo ha viscut un assetjament permanent durant el seu mandat, el qual podia considerar-se com a una acumulació de microcolps perpetrats pel legislatiu. El congrés ha impedit que poguera governar des del primer minut, evitant que aplicara qualsevol agenda perquè havia d'acudir permanentment a la cambra parlamentària. Ha estat acusat, a més, de traïció a la pàtria per haver dit que calia resoldre el problema de l'eixida al mar de Bolívia, que és un assumpte històric de la política regional sud-americana», assenyala Sergio Pascual, membre del consell executiu del Centre Estratègic Llatinoamericà de Geopolítica i exdirigent de Podem.
Castillo, no debades, ha estat sotmès a tres mocions de vacant, l'equivalent a les mocions de censura a l'Estat espanyol, en l'any i mig de mandat, així com 25 dels seus ministres han estat interpel·lats al Congrés quan l'altre president peruà que més en va tenir fou Alan Garcia, qui va acumular-ne nou. La cambra parlamentària peruana, fins i tot, va denegar-li l'eixida del país en tres ocasions, com ara en la presa de possessió del president de Colòmbia, Gustavo Petro o per a una visita al Vaticà. «Ha hagut de sobreviure en un congrés que està acostumat a tractar de fer fora als presidents i que ostenta una majoria de dretes que no li era per a res afí», indica Anna Ayuso, investigadora principal d'Amèrica Llatina al Centre d'Estudis i Documentació Internacional de Barcelona (CIDOB), sobre un parlament fragmentat, en el qual Castillo comptava amb una representació equivalent al 18,92% dels vots obtinguts en la primera volta dels comicis presidencials peruans.
Amb sis presidents des de l'any 2016, l'obstruccionisme parlamentari que ha practicat el congrés per provocar la caiguda de Castillo ha agreujat la creixent desnaturalització de les figures constitucionals peruanes que busquen l'equilibri entre el poder legislatiu i l'executiu, com ara la vacant presidencial per una permanent incapacitat moral, la qüestió de confiança i la denuncia constitucional. «La situació política del Perú fa anys que és crítica. Hi ha una elevada fragmentació política, una manca d'institucionalitat, que és una herència de la dictadura d'Alberti Fujimori, en un equilibri de poders que és una transacció per diferents faccions i que està molt dominat per la corrupció. En el cas de Castillo, és cert que han intentat fer-lo fora des del primer minut que va accedir a la presidència. Tampoc ha sabut, per altra banda, negociar amb el congrés, amb les diferents faccions, i ha donat tombs com evidencien els seus governs, on va passar d'un gabinet escorat a l'esquerra a un on havia virat més cap a la dreta», analitza Ayuso.
La seua condició d'outsider a la política estatal peruana, de persona fora dels cercles de poder de Lima, ha condicionat el desenvolupament de la seua acció governamental. «Ni Castillo, ni Boluarte eren militants històrics de Perú Lliure, la formació amb la qual van concórrer a les eleccions. Són escollits com a binomi electoral perquè el líder històric d'aquesta formació esquerrana, Vladímir Cerrón, no es podia presentar. L'experiència, una vegada van arribar a la presidència, no ha sorgit massa bé: Boluarte va renegar de l'ideari de Perú Lliure poc temps després d'arribar a la vicepresidència i Castillo va trencar palletes també amb aquest partit», explica Pascual, qui lamenta la configuració del sistema polític peruà, on la representació al congrés ve donada pel suport electoral obtingut en la primera volta: «Aquesta circumstància provoca que un president puga trobar-se amb una majoria parlamentària contrària. Castillo ha sigut víctima d'una obertament hostil, amb tics de xenofòbia, racisme i aporofòbia».
«El Perú, per la meua experiència en Amèrica Llatina, és el país amb les elits més classistes de tot el continent. Són hereves de la capitalitat del Virregnat més pròsper que va tenir Espanya, el qual va generar-ne unes de molt poderosos. Cal recordar que aquestes elits no van ser gaire actives durant el procés d'independència del Perú, que va ser alliberat pel sud per José de San Martín i pel nord per part de Simón Bolivar», contextualitza, per exemplificar la divisió social a l'estat andí: «Es tracta d'un país on hi ha grans contrastos tangibles: si passeges pels barris rics de Lima, com ara Miraflores o San Isidro, observes a serventes, les quals són sempre mestisses o indígenes, vestides d'etiqueta, impol·lutes, passejant pel parc als fills de les classes altes. En canvi, si ho fas pels barris pobres, et trobes que no hi ha asfaltat, ni aigua corrent i sanejada, ni tampoc llum».
Aquestes elits amb cognoms d'estirp europea, caracteritzades, d'acord amb Pascual, «pel classisme, el racisme cap als indígenes i l'odi als pobres», van concebre l'arribada a la presidència de Castillo com a una mena de desafiament. «Que un professor d'escola d'una població rural, amb ancestres analfabets i procedent d'un poble perdut de la serra peruana, accediria al poder era com trencar les lleis naturals. Un president hauria de tenir estudis en les grans universitats del país i formar part de les famílies de sempre del Perú. Aquesta mirada del poder de les elits ha provocat que Castillo haja tingut l'establishment a la contra des del primer minut, amb plantejaments des de la política i el poder mediàtic de ser un president il·legítim per unes suposades irregularitats en el procés electoral, de les quals no tenien cap prova. L'hostilitat era tan gran que el seu antic primer ministre, Guido Bellido, van acusar-lo, com si això fos cap delicte, de parlar en quítxua», censura.
«L'amenaça de Castillo de convocar eleccions al congrés, on els parlamentaris només poden ocupar l'escó durant un sol mandat, fou, a parer meu, un detonant perquè presentaren la tercera moció de vacant. En aquest cas, Castillo hauria pogut continuar endavant, tal com va fer en el seu moment l'aleshores president Martín Vizcarra, però va optar per una mena d'autocolp d'estat, on pretenia dissoldre el parlament i decretar l'estat d'emergència. Ha estat una jugada estranya perquè no estava gaire clar que la cambra comptara amb la majoria suficient per a fer-lo fora. Crec que van enganyar-lo», exposa Ayuso. «El congrés va limitar-li l’exercici d’un dret constitucional que està present en altres constitucions llatinoamericanes, el qual consisteix en convocar eleccions a la cambra si aquesta tomba el govern. De fet, Vizcarra fa fer-ne ús. Castillo ha vist com li han tancat totes les portes per fer una gestió raonable i per resetejar la majoria parlamentària per alguna de les vies constitucionals possibles», critica Pascual.
La deposició de Castillo, acusat de rebel·lió i de violar l'ordre constitucional peruà, així com internat en presó provisional, ha provocat una reacció diplomàtica de Mèxic, Argentina, Bolívia i Colòmbia, que demanen la seua restitució. Mentre pressionen aquests quatre països, el nou gabinet peruà ha declarat l'estat d'emergència per aturar unes protestes que deixen 18 morts i 187 ferits. L'edat de les primeres víctimes de la repressió, un treballador orfe de 15 anys i un llaurador de 18, així com el suport del 87% de la població a la convocatòria d'unes eleccions en cas de caiguda de Castillo, d'acord amb una enquesta l'Institut d'Estudis Peruans, alimenten unes mobilitzacions que han aconseguit que la nova presidenta deixe de contemplar els futurs comicis per a l'any 2024 i sospese celebrar-los a finals del 2023. Els efectes del sotrac provocat per la caiguda de Castillo.