Dijous, 26 d’agost. El primer ministre de Perú, Guido Bellido (Perú Libre), comença la seva intervenció al Congrés de la República peruana en quítxua, una de les llengües oficials del país, i vol continuar en aimara, una altra de les llengües oficials, però bona part dels congressistes comencen a xiular i insultar-lo. La presidenta del parlament —Carmen Alva, del partit de dretes Acción Popular— interromp Bellido: “Premier, usted dijo que lo iba a traducir. Y lo va a traducir, como se acordó con la mesa. Le agradecería que lo traduzca inmediatamente. Que no sea tan larga su exposición en quechua porque los demás no entendemos”.
El primer ministre li respon només: “Constitución. Artículo 48. Quechua oficial”. Guido Bellido, nascut a Livitaca (Cusco) el 1979, va explicar posteriorment que, de la mateixa manera que hi ha parlants monolingües en espanyol, a Perú hi ha ciutadans que només parlen el quítxua i que parlar només en espanyol «els deixa de banda». Bellido és el primer ministre d’un govern, el de Pedro Castillo, que s’ha compromès amb les llengües oficials minoritàries —el quítxua i l’aimara— a pesar del fet que el mateix Castillo és un castellanoparlant monolingüe de Puña, una localitat del nord de Perú a la província de Chota (regió de Cajamarca).
L’oposició política peruana, de dreta i extrema dreta, s’esvera amb les demostracions poliglotes de Bellido. No hi fa res que Lima, la capital peruana i seu del Congrés República del Perú, hagi esdevingut la major concentració de parlants d’aquesta llengua, ja que, en aquesta conurbació de 9,6 milions d’habitants, s’hi concentren 720.000 quitxuaparlants. No hi fa res que la Constitució, com assenyalava Bellido, digui que al Perú “són idiomes oficials el castellà i, a les zones on predominen, també ho són el quítxua, l’aimara i la resta de llengües aborígens, segons la llei”.
Les llengües dels Andes
Amb 3,7 milions de parlants, el quítxua és la segona llengua de Perú i una de les més parlades a Llatinoamèrica, amb uns deu milions de parlants repartits entre sis estats: Perú, Bolívia, Equador, Argentina, Xile i Colòmbia. L’aimara és tercera llengua a Perú (amb 443.000 de parlants), però encara té més parlants a Bolívia, on la parlen 1,4 milions de persones. Aquestes dues llengües andines són les que millor resisteixen els embats del castellà, que els menja terreny, a pesar del fet que totes dues continuen creixent en nombres absoluts.
L’última gran obra col·lectiva sobre les llengües ameríndies, l’Atlas sociolingüístico de pueblos indígenas en América Latina, recordava precisament aquesta peculiaritat de l’evolució del quítxua al Perú entre 1993 i 2007: “El percentatge de qui té el quítxua com a primera llengua va minvar un 3,3%”, però “en termes absoluts la població quítxua parlant materna va créixer en gairebé cent mil habitants en els catorze anys del període intercensal”. Les dades són antigues, però semblen dibuixar una tendència que el quítxua ha seguit els últims anys i s’ha repetit a Bolívia —l’altre país amb força població indígena. Molts dels estudis que nodreixen aquest Atlas... sobre el quítxua són obra d’un jesuïta català especialitzat en aquesta llengua, Xavier Albó, que és autor d’alguns articles específics sobre Bolívia —i molt citat als d’Equador.
Els censos lingüístics de Perú (de 1981, 1993 i 2007) estan mancats de coherència, per la qual cosa no són estrictament comparables. Les conclusions més interessants del de 2007 revelen que “qui va aprendre el quítxua com a llengua materna representaven el 13% de la població nacional [del Perú]; els aimara parlants materns, un 1,8%, i els que van adquirir el castellà a la llar, un 83,8%; la resta, 0,9%, estaria format pels parlants materns d’una altra llengua originària”.
Com es fa evident als mapes (vegeu-ne el de la pàgina 48) i destaquen Luis Enrique López i Fernando García a l’Atlas..., l’àrea de la llengua quítxua “no és contigua, s’estén des dels departaments de Caquetà, Nariño i Putumayo al sud de Colòmbia fins a la província de Santiago del Estero a l’Argentina, amb interrupcions en el nord peruà i el nord argentí, on diverses llengües originàries es van extingir per donar pas al castellà sense procés intermedi de quitxuaïtzació”. També “es troba en terres baixes de l’Equador i Perú, on va arribar afavorit per l’evangelització de la Colònia sota la forma semiestandarditzada de llengua general adoptada en el Tercer Concili”.
López i García recorden que aquesta dispersió es deu, en part, a una característica peculiar de l’imperi Inca: “L’estructura multiètnica que va aconseguir construir l’Estat inca va permetre no només la conservació sinó la convivència de societats diferenciades dintre del mateix Estat, sota un reconegut règim de complementarietat cultural i lingüística, però també religiosa, i sobre la base de complexos sistemes d’aliances i de convenciment, no només com a producte de les guerres de conquesta”.
D’aquesta manera, el quítxua no s’hauria imposat regularment per tot el territori inca sinó en funció de la receptivitat de les tribus absorbides.
Sovint es subdivideix el quítxua en diferents varietats —quítxua del nord, central i del sud—, però els parlants d’un extrem entenen perfectament la varietat dels de l’altre extrem, a pesar de les discontinuïtats i del fet que tot el territori aimaraparlant separa els del sud dels del centre.
La majoria dels estats on actualment es parlen el quítxua i l’aimara han decidit protegir-lo i introduir-lo en un sistema escolar bilingüe, amb resultats molt diferents segons la implicació dels governs regionals o la qualitat de les escoles bilingües en comparació a les veïnes escoles monolingües en espanyol.
Al Perú la Política Nacional d’Educació Bilingüe es va impulsar el 1975, segons l’Atlas..., “en el marc de la Revolució Peruana (1968-1980), de caràcter socialista”. S’hi va fer una “reforma educativa integral, impulsada i ajudada per nombrosos intel·lectuals progressistes peruans” i, “en aquesta etapa singular de reconeixement del caràcter indígena del país, es va construir un context d’acceptació de les llengües indígenes com instruments de comunicació a les aules”. En aquest sentit va anar creixent també una “promoció de les cultures indígenes, sobretot de l’andina i fonamentalment, de la quítxua, com a arrel de la nació i com a suport d’un nou desenvolupament nacional”.
Al Perú, alguns executius regionals han reforçat l’ensenyament del quítxua i l’aimara, però també la presència d’aquestes llengües a l’Administració. Per exemple, el Govern de Cusco, el 30 de desembre de 2007, va establir “l’idioma quítxua com a curs d’ensenyament obligatori en tots els nivells i modalitats d’educació de la regió” i prescrivia que tota autoritat i servidor públic sàpiga un “quítxua bàsic”.
De la seva banda, el govern regional d’Apurímac, el 2007 va “disposar l’ocupació obligatòria de ‘nomenclatura bilingüe castellà-quítxua’ per a les institucions públiques, en la documentació, publicitat regional, material imprès, cartells, senyals i mitjans de comunicació en general, respectant les variacions locals”.
Aquestes institucions es van beneficiar de la iniciativa de la Universitat Nacional d’El Altiplano (Puno), la primera en formar mestres i la “que va iniciar el primer mestratge en Lingüística Andina i Educació per a professionals aimares i quítxuaparlants” el 1984.
Però, a pesar de la bona salut del quítxua i l’aimara a les zones rurals del Perú, la situació canvia en l’entorn urbà. Entre els aimares de Lima, per exemple, es va detectar la interrupció de la transmissió de la llengua pròpia als fills. “Si bé les dones, sobretot les més grans —diu l’Atlas...—, feien servir l’aimara en la comunicació informal a la llar, ni elles ni els seus marits necessàriament transmetien la llengua originària als fills”. I això, curiosament, es produeix a pesar de l’enfortiment de la identitat aimara entre els seus parlants. “El context està fortament marcat per un notori procés identitari aimara, que bé podria qualificar-se d’etnogènesi, però des d’una perspectiva diferent, urbana i condicionada per l’emprenedoria econòmica aimara”.
Equador
La situació a l’Equador és més preocupant. L’últim cens lingüístic del país és de 2010 i registrava poc menys de 600.000 parlants de tretze pobles indígenes diferents (els més importants numèricament són el Puruhá, el Kañari i el Kayambi). Les dades indiquen una forta davallada de quítxuaparlants, perquè el cens de 2006 em comptabilitzava 900.000. Certament, en les dades de població de l’Equador s’ha de tenir en compte la forta emigració que, des de 1999, ha impulsat tres milions d’equatorians a deixar el seu país. Un sotrac d’aquestes dimensions complica la interpretació de qualsevol cens lingüístic.
L’experta en quítxua Alba Moya, a Los aritiakus, hijos e hijas del mono colorado explica la importància de la llengua en la formació de la identitat indígena a l’Equador: “Encara que la majoria de la població indígena andina d’Equador parla diferents variants del quítxua, que són properes entre elles i mútuament intel·ligibles, les seves pràctiques socials i vestimentes actuals mostren la seva diversitat cultural, que també pertoca a les pràctiques productives i les festivitats”. De qualsevol manera, entre els quítxues “la llengua ha subsumit la resta de trets culturals, a l’hora de definir la identitat ètnica dels múltiples pobles quítxues que existeixen, tant a la serra com a la regió amazònica”.
Cal destacar que, després de l’arribada dels espanyols, els equilibris lingüístics de l’etapa inca es van trencar, i el quítxua es va estendre com no ho havia fet abans. Segons Willem Adelaar a The languages of the Andes, “La quitxuització dels Andes equatorians es va completar durant el període colonial amb el desplaçament de diverses llengües locals, ja que es va trencar el règim de complementarietat idiomàtica cultural i religiosa que va regir durant el període incaic. Al mateix temps, el quítxua es va introduir en l’orient equatorià, reemplaçant algunes llengües de la regió. Es poden trobar diversos rastres lèxics i elements de substrat de les antigues llengües locals a les varietats del quítxua de la serra”.
A l’Equador, només un 14,3% dels parlants de quítxua es declaren monolingües. La resta dominen també el castellà. Hi ha zones on el quítxua es conserva amb més força a l’àmbit domèstic, mentre que en d’altres està en regressió també dins del nucli familiar. La regió equatoriana on el quítxua gaudeix de més bona salut és a Salasaca (província de Tungurahua). Segons expliquen Luis Enrique Lopez i Fernanado García a l’Atlas..., “A les llars salalasaques, la llengua d’ús predominant és el quítxua, llengua que regeix en la comunicació entre pares i fills així com entre aquests últims, per molt que les llars posin la ràdio i la televisió i escolten el castellà a través seu”.
El manteniment del quítxua a les grans ciutats és més fràgil. Els immigrants i fills d’immigrants que es traslladen de zones rurals a Quito cauen sovint en el rebuig al quítxua. Explicava R. Tohainga a Participación de los padres de família indígenas migrantes kichwas en la escuela hispana que “No és estrany veure a l’escola hispana nens d’origen indígena que tenen rebuig a l’ús de la seua vestimenta i pràctica de l’idioma de la seua cultura i pel contrari veure la preferència cap al castellà i la vestimenta mestissa”.
A l’Equador l’educació bilingüe es va oficialitzar el 1993 amb el Model del Sistema d’Educació Intercultural Bilingüe (MOSEIB). Segons les estadístiques oficials de la Direcció Nacional d’Ensenyament Intercultural Bilingüe (DINEIB), de 2008, tres quartes parts dels alumnes del sistema bilingües són quítxues (78.000 d’un total de 103.000).
Bolívia
És l’únic estat on la població indígena és majoritària i el castellà i la resta de llengües estan equilibrades. Segons el cens de 2001, el 62% de la població s’adscrivia a un poble indígena. El més nombrós és el quítxua, amb 1,5 milions de parlants, seguit de l’aimara, amb 1,2 milions.
A l’Atlas... Inge Sichra destaca que presenta “un percentatge de parlants monolingües en castellà (46,8%) relativament similar al percentatge de bilingües de llengües indígenes i castellà (40,8%)”, i un 12% es declarava monolingüe en la seva llengua indígena. Aquesta excepció boliviana es trasllada també a les ciutats: el 33% dels quítxues viuen en capitals de província, però una majoria encara són a l’àrea rural (49.2%); en canvi, els aimara prefereixen els entorns urbans. A les ciutats de més de 75.000 habitants s’hi concentra un 53, 3% dels aimares per un 40% que són a l’àrea rural (la resta són a ciutats d’entre 2.000 i 75.000 habitants).
A la dècada dels noranta, els líders indígenes van aconseguir que el Govern bolivià aprovés una reforma educativa d’acord amb els seus interessos. “S’hi va decretar —diu Inge Sichra a l’Atlas...— la unificació del sistema educatiu nacional, amb caràcter intercultural per a tot el país, i bilingüe per a les zones on predomina una llengua indígena”. A més, “es va elaborar un enfocament de manteniment i desenvolupament de les llengües indígenes aimara, quítxua i guaraní en l’educació, per a la població on predominin aquests idiomes, i es va reglamentar l’ensenyament de les llengües indígenes com segones llengües per la població castellanoparlant”.
Colòmbia
A Colòmbia, la varietat local del quítxua es diu inga, però és perfectament intel·ligible amb el quítxua d’altres estats i, especialment, amb els parlants de l’Equador i Perú. A Colòmbia el nombre de pobles indígenes és encara més ric i divers, i el nombre de quítxues (o ingans) és molt més petit: són 19.000 i representen el 2,42% de la població indígena colombiana —que, a la vegada, representa només el 3,35% de la població estatal.
Aquesta petita porció de població (1,4 milions de persones) representa, però, un gran mosaic ètnic i lingüístic. Segons Inge Sichra a l’Atlas..., Colòmbia compta amb 82 pobles indígenes i 65 llengües ameríndies, que abasten des del poble Nasa —que és el més nombrós amb prop de 150.000 persone— fins a sis ètnies d’entre 1.000 i 7.000 persones. Algunes ètnies com la Cañamomo San Lorenzo, la Coconuco o la Coyaima Natagaima parlen ja únicament castellà. D’altres, com la Nasa conserva l’idioma nasa yuwe; els guambians, el namui wan i Kamëntsa, el kamëntsa.
El 1979, el Govern colombià va aprovar el Programa d’Educació Bilingüe que estableix “per als nivells primari i secundari els criteris i línies d’un model-proposta d’educació indígena”.
Xile
Al nord d’aquest estat hi sobreviuen sengles comunitats de quítxues i aimares, però les llengües han retrocedit molt com a conseqüència de diversos processos de xilenització que els van intentar assimilar. El primer es va produir durant la Guerra del Pacífic (1879-1883) i el segon durant la dictadura de Pinochet (1973-1990), i va afectar especialment els aimara, que eren més nombrosos. La llengua d’Atacama (kunza o likan-antai) es va extingir a la primera meitat del segle XX. Els quítxuaparlants són poc més de 6.000 —repartits en quatre localitats— i els aimaraparlants, poc més de 40.000, tot i què ètnicament s’hi reconeixen més.
Molt més al sud, en l’anomenat Xile patagònic, hi sobreviu el poble maputxe amb 600.000 persones, però és difícil dir quants parlen encara la seva llengua, el mapundungun. “Fa només trenta anys —expliquen Arturo Hernándex i Nelly Argüelles a l’Atlas...—, un percentatge més gran del 50% dels nens ingressava a l’escola bàsica, que era pràcticament monolingüe de mapundungun o bilingüe de mapundungun-castellà”. En canvi ara, “els xiquets arriben a les escoles sent monolingües de castellà o bilingües en diferent grau de castellà-mapundungun, és a dir, són més competents en castellà que en mapudungun”. A més, la complicada normativització de la llengua —ara mateix quatre alfabets diferents competeixen per imposar-se— situa el mapudungun en una situació crítica.
La primera Llei indígena de Xile és del 1993 —molt posterior a la dels països veïns—, i això va tenir conseqüències greus sobre la salut de les seves llengües. L’ensenyament bilingüe es va iniciar el 1996.
Argentina
La majoria de la població quítxua i aimara de l’Argentina es troba a les àrees urbanes i es tracta d’immigració procedent de Perú i Bolívia. Les comunitats autòctones de quítxues i aimares de les regions andines de l’Argentina, en canvi, s’han reduït a la mínima expressió i segons els últims censos són de 6.000 quítxues i 3.700 aimares. Més al sud hi ha dos grups indígenes amb més presència, els huarpe, que ja han perdut totalment la llengua, i els Colla (62.000), un 14% dels quals parla o entén la llengua dels seus avis.
Fins al 1997, el Govern argentí no va iniciar una educació sensible a les llengües indígenes. Aquell any es va aprovar un projecte d’atenció a les necessitats educatives de la població aborigen». Les “Primeres Jornades d’Educació Intercultural de Jujuy” de 2002 demostren que els avenços realitzats eren fruit de la iniciativa dels mestres més que d’una estratègia estatal sensible amb les cultures indígenes.
És evident que els estats amb més pressió dels pobles indígenes (Bolívia, Perú i Equador) han resolt els temes educatius amb molta més previsió i les seues llengües s’han salvat. Perden terreny davant del castellà, però, tot i així, tenen avui dia —en nombres absoluts— més parlants que mai. En canvi, allà on les comunitats indígenes eren petites, aïllades i llunyanes a la capital (Argentina i Xile), les llengües estan en perill d’extinció. L’excepció serien els maputxes, que són 600.000 persones i protagonitzen un procés accelerat de substitució lingüística. •