La història de l’ètica animal a Catalunya és curta, però intensa. Es pot datar a partir de l’any 2003 quan el filòsof australià Peter Singer imparteix un curs a la Càtedra Ferrater Mora i allí Leonora Esquivel funda l’associació Anima Naturalis que durant anys ha portat l’activisme animalista arreu de l’Estat espanyol. Posteriorment el testimoni de dos filòsofs Jesús Mosterín i Josep-Maria Terricabras fou essencial per tal que el parlament català prohibís les curses de braus (2010) i més endavant el Center for Animal Ethics de la universitat Pompeu Fabra ha estat un nucli important de creació i difusió de pensament animalista que ha construït una xarxa important amb un ressò europeu prou reconegut.
Potser no tenim una tradició en la lluita pels drets dels animals comparable a la d’anglesos, australians o nord-americans, però ens hem posat al dia amb una velocitat notable. Òbviament ja al segle XIX hi van haver també antecedents de l’animalisme i gent vegana, sovint naturistes, i el catalanisme històric organitzava mítings contra el toreig fa més de 100 anys, però mai fins ara l’argumentari havia estat tan ben estructurat ni havia quallat amb tant d’èxit entre grups socials cada cop més grans. Avui proclamar-se vegà no és cap anomalia excèntrica (més aviat al contrari) i el debat ha superat els marcs absurds de fa quaranta o cinquanta anys.
Els qui som vellets encara recordem els temps que havíem de respondre l’objecció més tòpica en contra dels drets dels animals (“si no poden tenir deures, tampoc no els corresponen drets”) i defensàvem que l’ètica no és una qüestió de drets i deures, sinó de l’exigència de disminuir el patiment al món. Vells temps, caram!, avui ja superats. Si voleu, i en termes més tècnics, hem acabat amb una visió antropocèntrica de la moral i se n’ha anat imposat una altra de biocèntrica, molt més integradora.
Al darrer mig segle s’han multiplicat les evidències sobre l’existència de capacitats psíquiques, afectives i cognitives insospitades en els animals no-humans, com ara la memòria, l’aprenentatge, la sociabilitat o la capacitat de seduir. Sabem, per exemple, que un porc té una proximitat cognitiva amb l’ésser humà que arriba al 77% i que un pollastre està al 71% de la capacitat cognitiva dels humans. El 100% dels animals no-humans poden aprendre i comunicar-se i fins un 91% tenen comportament d’ansietat quan s’altera els seu hàbitat, se’ls empresona en granges, etc. Per tant, en la mesura que poden conèixer i experimentar dolor, els corresponen alguna mena de drets.
Que els animals tinguin drets, no significa, però que hagin de tenir drets humans i aquesta és una frontera que a molts profes de la vella època ens comença a preocupar, especialment perquè amb la pandèmia ha crescut desmesuradament el mascotisme, és a dir, la tendència a posseir animals de companyia i a humanitzar-los fins a extrems absurds. Recordar que a un gos el que de debò li agrada és rebolcar-se pel fang i flairar culs d’altres gossos no hauria de ser de mal gust. Els gossos ho fan perquè està en la seva naturalesa i ja està. Un animalista conseqüent no hauria de tenir mascotes en el medi urbà perquè no és el que correspon a un animal no humà. Els pisos i els espais tancats angoixen els animals no-humans (i alguns animals humans també!).
L’estetització/humanització de les mascotes segurament obeeix a un sentiment cada cop més gran de solitud emocional dels humans, però el fet de suplir les pròpies mancances amb l’ús d’animals no humans no hauria de ser considerat un sentiment moral. De la mateixa manera que és important insistir en la proximitat cognitiva entre humans i no-humans i de la mateixa manera que cal donar a conèixer les capacitats de fruir que tenen els animals, també cal recordar que hi ha trets no atestats en animals no-humans que són bàsics en el nostre cas.
Excepte els grans simis, cap animal no-humà és capaç d’experimentar vergonya, orgull o culpabilitat. Oblidar aquest fet essencial porta problemes conceptuals greus i, al final, ens condemna a la incomprensió tant de la vida natural com de l’estructura emocional diversa d’humans i no-humans.
La mosca soldat negra i el cuc de seda són capaços de comportaments col·laboratius. Una carpa té el 43% de proximitat cognitiva amb un humà. Les abelles i les gambes són felices jugant entre elles. Això és fascinant i obre un camp d’exigències ètiques i de necessitat de respecte per la vida en la seva diversitat. Però de la mateixa manera que l’observació i la recerca científica ens mostren proximitats, també indiquen diferències. La continuïtat en l’expressió de les emocions entre humans i no-humans no s’hauria de confondre amb la identitat. Humans i no-humans som formes de la vida però no la mateixa (ni la igual) forma. Fins ara, i a falta de millor prova, els humans tenim emocions pròpies, cosa que indica també obligacions pròpies, i atribuir les nostres mateixes capacitats hedòniques i cognitives humanes als no-humans ens condemna un fracàs conceptual segur.