Un Karl Marx contemporani que escrivís alguna cosa com ara un “manifest comunista” començaria constatant que el fantasma de l’ecoansietat recorre el món. Resulta gairebé impossible trobar algun gran mitjà de comunicació que no se n’hagi fet ressò i que no hagi anunciat l’apocalipsi climàtic en un any de sequera extrema. Si algun tema ha estat tendència en l’any que acaba en l’ample món del periodisme, la sociologia i la psicologia popular és l’ecoansietat. Cada vegada més gent es preocupa i fins i tot se sent culpable per l'impacte ambiental de la majoria de les accions que fa, o manifesta una enorme sensació d'impotència i de malestar perquè considera que no pot fer res davant el canvi climàtic. Ecoangoixa, ecopor o ecoculpabilitat ja no són conceptes estranys en el món postcovid sinó tendències socials de fons.
En la vida diària de molts contemporanis, la incertesa, la imprevisibilitat i la impossibilitat de controlar els factors climàtics s’han convertit en preocupacions centrals i en un any que ha estat de forta sequera les pors ecològiques han crescut exponencialment. Avui volen fer-nos sentir cada cop més ecoansiosos fins i tot les grans corporacions que aspiren a aconseguir sucosos contractes per descontaminar tot el que fins ara han contaminat amb gran afany durant més d’un segle.
L’ecologisme, fins no fa gaire cosa de quatre exagerats, ara s’ha tornat obligatori i es potencia des dels governs i des dels mitjans de comunicació, fins que al zoològic social la gent cada vegada fa coses més boges amb l’excusa del medi ambient. Polítics i militants ambientalistes que van en avió a debatre sobre el canvi climàtic (un 747 gasta quatre litres de gasolina per segon) esbronquen les àvies que s’equivoquen a l’hora de llençar el bric de llet al contenidor. Nens petits tornen de la guarderia negant-se a menjar carn perquè la mestra els ha explicat (mentint descaradament) que una vaca consumeix no-se-sap-quants-milers de litres d’aigua. Militants diguem-ne ecologistes fan malbé quadres dels museus. L’ansietat ecològica i el rebuig a la ciència van de la maneta i conceptes com “trauma ecològic” s’estan instal·lant perillosament com una moda en el discurs progressista.
L'ansietat és una reacció normal i racional davant les coses que ens envolten que poden pertorbar la nostra comoditat o seguretat, o que poden ser perilloses. Hem evolucionat per tenir aquesta reacció, perquè ens ajuda a mantenir-nos segurs. Tenint en compte els reptes ambientals i climàtics del món actual, l'ansietat ecològica és perfectament racional perquè aquests reptes es poden convertir en amenaces per a la nostra seguretat a llarg termini. Però el que és absolutament irracional i histèric és convertir l’ansietat en una expressió “guai” de conducta i que les televisions presentin el dol pel clima com una mena d’exigència moral, com si algú que s’ha passat mesos estalviant per fer un viatge amb la família fos una mena de criminal.
En emfatitzar el dol pel clima, va creixent també la (falsa) consciència que el que se n’ha anat no es pot recuperar i que cal acceptar la pèrdua i viure disciplinadament per sentir-nos menys ansiosos i més en pau amb nosaltres mateixos. L’ecoansietat està a un pas de convertir-se en ecofeixisme i en ecologisme obligatori. Caldrà veure si una sobrestimulació d’informacions no acaba produint cansament (deixa-ho; ja no ho suporto més!), però també molta sensació de culpa políticament manipulable. Com sempre que hi ha períodes de crisi, apareixen profetes de calamitats disposats a vendre seguretat a canvi d’eliminar la llibertat. Això sí, “pel nostre bé”.