La casualitat va voler que aquest dilluns al matí coincidiren pràcticament en el temps dues cites importants en l'agenda mediàtica valenciana. A les 9, a Madrid, donava inici una conferència de Carlos Mazón, líder del Partit Popular valencià, al Fòrum Europa. A les 11.30 hores i a 306 quilòmetres de distància, al Palau de Castellfort, al bell mig de la ciutat de València, les conselleres Raquel Tamarit i Gabriela Bravo, compareixien davant els mitjans de comunicació per presentar els detalls de la competència lingüística per accedir a la funció pública.
Mazón no sabia, per tant, res de la lletra xicoteta sobre la competència lingüística. I, tanmateix, va carregar contra ella en el seu discurs davant el bo i millor de la dreta mediàtica i política madrilenya. El "requisit lingüístic" (com ell s'hi refereix reiteradament) ha esdevingut un dels ariets amb què el líder del Partit Popular pretén derrocar el Botànic. Mazón el nomena sempre que pot per apuntalar un discurs que ha fet de l'anticatalanisme el seu fil conductor. La dreta mediàtica valenciana s'encarrega, dia sí, dia també d'amplificar el seu discurs.
En la seua intervenció al Fòrum Europa, de fet, Mazón va situar la derogació del requisit lingüístic com una de les seues prioritats en cas de guanyar les eleccions de la pròxima primavera. "La millor manera que hi haja un rebuig al valencià per part dels qui no el parlen és imposar-lo", va explicar, per després prometre l'aprovació d'una "Llei de llibertat educativa".
A l'auditori, Alberto Nuñez Feijóo, se'l mirava circumspecte. Feijóo no ha sigut un dirigent del Partit Popular de l'estirp més galleguista, però la seua postura respecte de l'idioma està a anys llums de la bel·ligerància que, ara sí, ara també, mostra el també president de la Diputació d'Alacant. Feijóo, és cert, va arribar a proposar durant la primera campanya electoral en què aspirava a convertir-se en president de la Xunta, que aprovaria una llei perquè els pares pogueren triar l'idioma d'ensenyament per als seus fills, però va aparcar la idea tan bon punt esdevingué president i l'ombra d'UPyD deixà de perseguir-lo.
Tampoc no es podria dir que mentre va encapçalar la Xunta va treballar fort i ferm per la normalització, però no va tenir una política obertament contrària a l'idioma. Feijóo, de fet, va fer del gallec la seua llengua d'ús habitual en les seues intervencions públiques mentre va ser president de Galícia. Mazón, senzillament, no sap parlar la llengua materna del 51% dels valencians i les valencianes. Només de tant en tant amolla alguna paraula, bé per referir-se a alguna qüestió folklòrica, bé per parlar despectivament del valencianisme cívic i polític.
De fet, mentre Feijóo va ser president de Galícia hi havia vigent un model de competència lingüística semblant al que ara el Botànic vol implantar al País Valencià. Fou un govern del Partit Popular -en concret, el de Manuel Fraga- el que el 1991 instaurà la necessitat que les persones que volien accedir a un lloc de treball públic demostraren un determinat nivell de capacitació lingüística. "Hi hagué un temps a Galícia en què Alianza Popular tenia una política més favorable al gallec que no el PSOE", recorden des del sindicat CIG.
Aquell reglament era la plasmació de la Llei de la funció pública que el govern tripartit de PSOE, BNG i CG, havia aprovat l'any 1988, en la qual ja es parlava de la necessitat de tenir en compte, en els processos de selecció, els coneixements de gallec. Ni una ni l'altra no alçaren polseguera política ni mediàtica a Galícia.
En l'actualitat, aquests coneixements es poden acreditar a través d'un certificat oficial (conegut a Galícia com Celga) que va de l'1 al 5 o bé mitjançant un examen específic el qual es realitza durant les oposicions. El Celga 3 (l'equivalent al B2 -antic elemental-) és necessari per accedir al grup C2 de funcionariat, mentre que el Celga 4 (equivalent al C1 -antic mitjà-), l'han de tindre aquells que aspiren a una plaça d'A1, A2, B o C1. El model gallec, com el valencià, també estableix que l'alumnat que acabe l'ESO o el Batxillerat tinguen reconeguts determinats nivells de capacitació de forma automàtica. Com al País Valencià, a Galícia, en la sanitat pública els coneixement de la llengua computen com a mèrit i no com a requisit. A pesar d'aquesta exclusió, Mazón sempre utilitza l'exemple de l'àmbit sanitari per mostrar la seua oposició a aquesta mesura en favor de la normalització de la llengua i la garantia dels drets lingüístics.
L'aprovació del requisit lingüístic al País Valencià és el resultat d'un torcebraç heretat de la primera legislatura del Botànic. Les diferències entre socialistes i Compromís havien impedit fins fa poc arribar a un acord, a pesar de ser aquest un compromís programàtic del Botànic. D'aquesta manera es dona satisfacció a una demanda social llargament anhelada per les entitats cíviques que treballen per l'idioma. El País Valencià era l'únic territori de l'Estat amb dues llengües cooficials que no exigia la capacitació lingüística per accedir als llocs de la funció pública. Catalunya, Euskadi, Navarra i també Galícia, hi disposen de fa més de dues dècades. També a les Illes Francina Armengol va instaurar el requisit lingüístic el 2017.