Acostumat a exercir l’arquitectura, un treball tan vinculat a l’encàrrec i supeditat a molts condicionats, la pintura i l’escriptura amb una quinzena de llibres publicats- li permeten una llibertat d’expressió absoluta. De tots els seus vessants sens dubte, però, la pintura és el més desconegut, encara que de sempre s’ha sentit atret per aquesta disciplina artística que no ha deixat mai de practicar. De fet, confessa que la seva vocació principal era ser pintor i que va triar arquitectura quan el seu pare el va empènyer a estudiar una carrera més rentable i segura.
Al llarg de la seva trajectòria, Oscar Tusquets (Barcelona, 1941) s’ha alçat en ferm defensor de la pintura figurativa. Com ell mateix afirma: “Sense figuració, poca diversió”. Amb una gran pulcritud i amb la delicadesa d’un orfebre, Tusquets edifica mitjançant una rigorosa composició la màgia de l’instant, tot aconseguint captar aquells moments efímers que escapen a la percepció. Hi ha en tot el seu quefer un culte a l’obra ben feta i una exigència que només està en mans dels bons coneixedors dels procediments tècnics. Pintor de la veritat fugissera, exerceix una atenta observació per traduir plàsticament les emocions que l’envaeixen davant d’un escenari determinat.
Cossos, ciutats, interiors. 1972-2022. Una antològica, 1972-2022, presenta la seva obra en una mena de gran contenidor, reorganitzat per temes, sense mantenir cap fil cronològic: “Puc permetre-m’ho perquè, al final, ni jo ni el meu estil hem canviat tant amb els anys”, assevera. Unes 200 peces, de les quals gairebé un terç provenen de col·leccions privades, i entre les quals s’hi apleguen olis, dibuixos, aquarel·les, escultures, objectes de disseny i joies, construeixen un camí vital. La selecció, la distribució i el recorregut han estat organitzades pel mateix Tusquets i al llarg del trajecte, amb itineraris temàtics, podem resseguir els artistes que més l’han influït com ara Lucian Freud o Salvador Dalí, de qui va ser un gran amic. Però qui més l’ha marcat ha estat, Antonio López, de qui extreu la malenconia d’unes evocadores vistes urbanes. Tusquets, no és pintor d’un tema o estil determinat ja que pinta allò que li impacta per la seva estètica o, allò que li inspira respecte i emoció.
S’inicia amb un seguit d’autoretrats de diverses etapes de la vida i tal com escriu Eduardo Mendoza en el text del catàleg: “La mostra és allò que per a l’Oscar és la pintura, és a dir, la seva autobiografia o, més aviat, la seva manera d’entendre la vida i de relacionar-se amb el seu entorn”. Continua amb l’àmbit de la representació de les ciutats de Barcelona i Benidorm, de les quals en presenta els seus skylines. “La meva fascinació pels gratacels de Benidorm no ve d’ara sinó de gairebé mig segle enrere”, apunta Tusquets. Igualment també s’apropa a l’espai més immediat i proper de la seva ciutat amb entorns de proximitat que han estat vinculats al seu ambient més personal. Tanmateix, la temàtica dels jardins ocupa un lloc important ja que, més que la natura salvatge, prefereix la natura planificada.
Com a arquitecte i la seva passió per l’arquitectura clàssica, a la secció Pètries mostra una selecció de pintures d’arquitectures pètries: des de l’Atenea Niké de Grècia i el Panthéon a la Sagrada Família. Un altre element que el captiva és l’escala; una peça arquitectònica que ha ocupat un paper essencial des de la introducció del Renaixement a Europa pels seus valors simbòlics, cerimonials i per la seva capacitat plàstica. És per això que Tusquets exhibeix les dotze escultures d’escales (Escaleras Esenciales) realitzades amb la col·laboració de Naxo Farreras per a l’exposició Rèquiem per l’escala al CCCB l’any 2001. Per altra banda, en la secció Interiors, l’artista impregna als objectes més modestos i habituals de respecte i dignitat. Una galleda de fregar, un vàter, una bombeta penjada d’un fil elèctric o una regadora, són tractats amb una tendresa que ennobleix la més pura humilitat i senzillesa: testimonis que conformen un corpus poètic carregat de memòria.
Un terreny destacat és el consagrat a la figura femenina. Hereu d’una llarga tradició, el pintor l’exerceix per sumar-se als artistes que han pres el cos com a cànon de bellesa i sensualitat. Seguidor de la línia academicista, s’ha mantingut en la representació clàssica, però descobrint-nos la realitat anímica del personatge. L’atmosfera dels seus quadres resta submergida en una volguda quietud i recolliment i aquesta impressió de melangia, contenció i gravetat, concentra tota l’atenció en la traducció plàstica de la model.
Les seves dones es caracteritzen per un càlid i delicat intimisme que planteja en actituds familiars i quotidianes, acompanyades d’objectes de mobiliari que li serveixen de pretext per desenvolupar tot un univers emocional. En actituds entre pensatives i relaxades, despreocupades i adormissades i en escenaris dominats per un cromatisme suau i harmònic es posa de manifest, encara més, aquesta sensació interioritzada que descriu el pintor. Unes composicions, les seves, que recreen relats sense conflictes: l’anàlisi pictòrica, l’erotisme d’una pell, la noia solitària convertida en solemne deessa, la seducció per les lliures evocacions, són, en definitiva, contemplacions centrades en una realitat diversa i canviant, talment com la mateixa experiència viscuda, tot i que passada pel sedàs de la “joia de viure”.
L’exposició clou amb un episodi molt dolorós, els retrats de la seva segona esposa, Anna Bohigas Gurgui, que va morir d’un tumor cerebral el 1984. Fins i tot va pintar el procés de la malaltia; una altra forma de veure i entendre el cos en una revolució que reflecteix la degradació i el patiment.
Per la seva trajectòria professional ha rebut nombrosos reconeixements, entre els quals el Premi Nacional de Disseny, la Medalla d’Or al Mèrit a les Belles Arts, la insígnia de Chevalier de l’Ordre dels Arts i dels Lettres, i la Creu de Sant Jordi. A més, té dos premis Ciutat de Barcelona, diversos FAD d’Arquitectura i Delta de Disseny, entre d’altres. El 1994 es va revelar com a assagista amb Més que discutible, més tard va publicar els llibres Tot és comparable, Déu ho veu i Contra la nuesa i, l’any 2003, Dalí i altres amics i Anna. L’últim, Sin figuración, poca diversión y otras certezas és un recorregut per nombrosos temes relacionats amb l’art, sempre present en la seva creació literària.
Oscar Tusquets Blanca – Cossos, ciutats, interiors. Una antològica 1972-2022
Comissari: Oscar Tusquets Blanca
Espais Volart. Fundació Vila Casas
Ausiàs Marc, 22. Barcelona
Fins al 15 de gener de 2023