Els crítics

Paradigma grec

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si vivim en llars i ciutats més o menys polides és perquè algú s’encarrega de netejar-les. La prova més evident de les diferències d’estatus que persisteixen en una societat de presumptes classes mitjanes són les anomenades dones de fer feines. Hi ha una diferència nítida entre els que, en l’àmbit domèstic, en tenen i els que no —al marge de congruències ideològiques. Generalment, encara que també n’hi ha moltes d’autòctones, s’ocupen de l’eufemístic servei domèstic les dones, migrades i, sovint, sense papers ni drets bàsics garantits.

Clean City d’Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris exposa la situació precària que viu el col·lectiu de les dones de fer feines d’Atenes, la capital del país europeu que ha patit més durament els embats de la crisi socioeconòmica d’aquests darrers anys. Protagonitzat per elles mateixes, aquest muntatge dóna veu a cinc dones procedents de països ben diversos —Albània, Bulgària, Filipines, Moldàvia, Sud-àfrica— que expliquen directament la seva experiència laboral i biogràfica. 

Carregades amb una feixuga motxilla vital, les cinc dones entrecreuen els seus relats des de la fugida del país d’origen fins a la crisi econòmica que ha devastat la societat hel·lènica. Les odissees particulars coincideixen en el fet de patir marginació social, desemparança jurídica, sobreexplotació laboral i abusos a la feina. Des d’una mirada irònica, a estones còmica i tot, per bé que sense concessions al melodrama, el sentimentalisme o la frivolitat, s’adverteix del perill d’exclusió dels col·lectius procedents de la migració político-econòmica i de les desigualtats socials enormes i creixents en un país saquejat. 

Amb les històries de vida, es vehicula una reflexió diàfana —sense ambigüitats ni subtileses estètiques— sobre la xenofòbia notòria, acompanyada d’actituds o comportaments feixistes, que hi ha en la societat grega i, per extensió, europea d’avui. S’hi satiritzen, també, els estereotips despectius que bona part dels autòctons senten pels al·lòctons desvalguts en un context d’una societat com més va més polaritzada entre rics i pobres. S’hi exploren, a més a més, les lectures històriques, filosòfiques i polítiques del concepte de neteja dels indesitjables: migrants, dissidents, captaires, etc.

Plantejada com una proposta de teatre de la realitat, Clean City neix de la inquietud dels seus directors per la xenofòbia envers els estrangers, incrementada fins a extrems alarmants amb la crisi econòmica que es viu a Grècia. El retorn del discurs racistapresent en altres països europeus— tendeix no tan sols a responsabilitzar els pobres vinguts de fora de la situació de crisi i precarietat, sinó també a fer proclames públiques —ben engreixades per la retòrica de la dreta— en pro d’una il·lusòria puresa ètnica. 

El relat de les vides de les cinc dones de fer feines, representatives de les onades migratòries des de la dècada del 1980, es remata amb cançons i coreografies que amenitzen irònicament la duresa de les històries explicades. Un vídeo i un seguit de projeccions d’imatges amplien la informació personal o sociològica sobre les protagonistes, la condició de la dona o la situació de la Grècia actual. Al cap i a la fi, Clean City dóna visibilitat i veu a un col·lectiu silenciós i marginal, entès com a epifenomen social i com a paradigma de les derives incertes de l’Europa d’ara.

Clean City
Autoria i direcció: Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris
Teatre Lliure, Sala Fabià Puigserver 
13 de juliol

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.